Sota el sol de Washington. National Mall & Memorial Parks I

Washington DC és la capital dels Estats Units i comprèn l’anomenat Districte de Columbia, una entitat diferent dels cinquanta estats de la unió i que va prendre el nom que durant el segle XVIII els americans donaven encara al país recordant el descobriment de Cristòfor Colom. La ciutat va néixer ja com a capital i es va seguir el disseny de l’arquitecte francès Pierre L’Enfant, que va optar per l’estil barroc, molt de moda en aquells moments. El pla estava pensat amb grans avingudes que havien de desembocar als monuments més importants. Aquestes grans avingudes van rebre el nom dels estats més destacats de l’època. L’avinguda de Pennsilvània, on érem en aquells moments, va tenir l’honor d’unir la Casa Blanca i el futur Capitoli que ja estava programat.
Veure la Casa Blanca en directe tenia la seva gràcia, però em va semblar que era just al davant d’una foto fixa que havia vist centenars de vegades per televisió. No hi havia cap moviment que m’assenyalés que allò era molt més que una façana i que el president Obama potser intentava resoldre uns quants assumptes al Despatx Oval, igual que ho feia Charlie Sheen a la fantàstica i televisiva The West Wing. James Hoban va ser l’arquitecte encarregat de dur a terme la construcció de la que havia de ser la casa presidencial i principal lloc de treball del president. La construcció va començar l’any 1792, però no es va inaugurar oficialment fins l’any 1800 per acollir la família del president John Adams. Després, van venir diverses ampliacions i restauracions.
No vam trigar gaire a allunyar-nos de les reixes de ferro que protegien la Casa Blanca i vam dirigir-nos cap al National Mall and Memorial Parks. Tanmateix ja feia estona que vèiem boy scouts per tot arreu, semblava que sortien de sota les pedres, uns amb camises grogues, d’altres vermelles, d’altres blaves o verdes, però n’hi havia per tot arreu. Ens vam apropar, doncs, al Boy Scout Memorial i vam descobrir que feien una trobada per commemorar els cent anys de l’escoltisme als Estats Units. Grans i petits recorrien Washington sota dels barrets que els protegien de la calor i d’un sol que cremava de valent. Va pujar fins al Washington Monument, l’obelisc que queda just al punt mig entre el Capitoli i el Lincoln Memorial. Em va semblar que no tenia res d’especial llevat de la seva altura i la seva posició estratègica. La construcció del monument que havia d’homenatjar el primer president del país va durar una mica més de trenta anys per les dificultats econòmiques sorgides de la guerra civil i es va acabar l’any 1884, quan va passar a ser l’edifici més alt del món pels seus gairebé 170 metres. Pocs anys després, la Torre Eiffel de París li va prendre aquest títol, que continua encara ara essent molt disputat.
La calor no ens va permetre estar gaire estona sota l’obelisc contemplant les vistes de la ciutat i vam dirigir-nos cap al Memorial de la Segona Guerra Mundial, just davant de l’aigua de la Reflecting Pool, que s’allarga fins al Lincoln Memorial. Vam fer el passeig fins a aquest monument per sota el passeig d’arbres que ens quedava a mà esquerra. Hi havia molta gent amb mapes de la ciutat a les mans i amb pinta de turistes, però la majoria eren nord-americans que visitaven la seva famosa capital. El Lincoln Memorial és un gran edifici blanc, una mena de temple grec amb una enorme estàtua del president Lincoln a l’interior, com si es tractés d’un dels déus del Panteó grec o romà. Era impressionant veure com la ciutat estava pensada i dissenyada per demostrar la grandesa d’un imperi que aleshores estava naixent, però que es va saber imposar i es va fer un lloc prominent en el món. El lloc destaca per la seva majestuositat més que per la seva bellesa i, malgrat que tot plegat em va semblar una mica massa artificial, vaig quedar bocabadada contemplant al fons l’obelisc del monument a Washington agermanat amb el Capitoli que hi havia al final de tot del Mall.
Aquesta vegada no veia una foto fixa com la de la Casa Blanca, però no vaig poder estar de recordar aquelles imatges en blanc i negre d’un Martin Luther King dient que tenia un somni als milers d’afroamericans que reclamaven uns drets civils que l’any 1963 se’ls estaven negant. Segurament el mateix Luther King, si no hagués estat assassinat a Memphis l’any 1968, encara pensaria que quedaven desigualats, però no podien ser tantes si el quaranta-quatrè president del país era l’afroamericà Barack Obama.
L’aigua que portàvem a la motxilla era ja calenta, però abans d’anar-nos a amagar una estona del sol, vam passar encara pels memorials de la Guerra de Corea i de la del Vietnam. Tant en un lloc com en l’altre, situats l’una la dret i l’altre a l’esquerra del Lincoln Memorial, s’hi homenatjava milers de joves nord-americans que havien mort en unes guerres que no tenien res a veure amb ells. Ara, però, encara hi desfilaven uns altres milers de joves i grans amb un esperit patriòtic que a mi se’m feia difícil d’entendre. Em va commoure, en canvi, que encara hi hagués gent que busqués entre els centenars de noms els dels seus amics i familiars i es fessin la foto amb el dit al costat d’aquell nom que havia esdevingut un heroi per tota la família. Per a mi, Vietnam era només una guerra que havia estudiat a les classes d’història i que havia estat protagonista de desenes de pel·lícules, però per a ells era molt més que això. Em vaig adonar que no feia tants anys d’aquelles guerres i que encara hi havia veterans i moltes ferides obertes.