De retorn a la ciutat. Nova York XV

M’havia agradat conèixer Washington, però sempre m’han agradat més les ciutats menys imperials, menys planejades i una mica més caòtiques, més vives, en definitiva. Havia arribat l’hora, doncs, de tornar a Nova York i ja en tenia ganes. Marxàvem amb un autocar de la mateixa companyia que la que ens havia portat a Filadèlfia i això volia dir que l’havíem d’anar a buscar a Chinatown.
La parada del metro no era gaire lluny del soterrani tronat on venien els bitllets i on s’esperaven ja una bona colla de viatgers suant la cansalada. No va trigar gaire a aparèixer una dona xinesa cridant i movent els braços desesperadament per indicar-nos que l’autocar ja era a la cantonada i que no es podia aturar més de cinc minuts. Vam apressar-nos a pujar i ens van prendre de seguida el tiquet que ens acabaven de vendre feia un moment i que justificava que havíem pagat el trajecte. El vehicle anava gairebé ple i el conductor era un xinès amb una parrufa de cabells espectacular que semblava que feia temps que no havia vist una pinta ni unes tisores. Vam engegar molt puntuals i aviat vam deixar enrere la capital.
El viatge havia de durar unes quatre hores i quan eren quarts d’una ens vam aturar en una àrea de servei. El conductor no ens va dir quant de temps duraria la parada i va sortir disparat de l’autocar sense qui ningú no li pogués preguntar. Vam baixar, com feia tothom, i vam anar al lavabo. Ens feia por entretenir-nos gaire perquè no ens acabàvem de fiar que no ens deixessin allà enmig d’un nus viari. De fet, no ens vam equivocar de gaire perquè quan portàvem uns cinc minuts de trajecte ens vam adonar que no hi havia la parella que seia un parell de seients per davant nostre i que viatjava amb una nena petita. Les seves coses eren allà, però ells no havien tornat a pujar. Un noi va anar a comentar-li al conductor, però aquest li va dir que era el seu problema. Pobra gent! S’havien quedat ben penjats enmig de l’autopista i ni tan sols tenien un tiquet que demostrés que viatjaven ells i maletes en un autocar que anava cap a Nova York.
L’entrada a la ciutat estava totalment embussada i el Holland Tunnel em va semblar una gàbia de formigó. Finalment, a les tres de la tarda arribàvem a Allen Street. Pocs metres més enllà de la parada hi havia l’apartament que havíem llogat per passar els pocs dies que ens quedaven per posar punt i final al viatge. Teníem l’habitació en un quart pis i les escales eren molt dretes, però tot era net i acabat de pintar. La cuina i el bany el compartíem amb una altra habitació, però no vam coincidir mai amb ningú.
Els americans havien menjat tots dalt de l’autobús, però nosaltres encara no havíem dinat i els budells ja em començaven a roncar. Vam deixar les maletes en un racó i vam sortir per buscar un lloc per dinar. La veritat és que no vam buscar gaire perquè va esclatar un xàfec que va tornar de cop grisa la ciutat i els seus carrers i vam córrer a refugiar-nos en un restaurant xinès, com no podia ser d’altre a Chinatown, per menjar-nos un bon plat d’arròs tres delícies. Se sentia la pluja picant contra l’asfalt del carrer i això va fer que decidíssim canviar de plans i dedicar la tarda a anar de shopping. Almenys, d’una botiga a l’altra, no ens mullaríem tant.
L’aigua no aconseguia vèncer la xafogor que encara dominava l’ambient i vam agafar el metro enmig de paraigües i gent que s’espolsava les gotes sobre els veïns de seient. Vam baixar al carrer 59 i quan érem a la Cinquena Avinguda el terra ja començava a eixugar-se. Érem al paradís de les compres i em sorprenia badant en els aparadors de les grans firmes de la moda mundial. Gucci, Prada, Rolex, Ferragamo i Louis Vuitton desfilaven a banda i banda de la calçada d’una de les avingudes més famoses del món. Haig de confessar que no em vaig saber estar d’entrar a Tiffany’s a fer el xafarder. Hi havia molta gent i l’escena no s’assemblava gens a aquella protagonitzada per Audrey Hepburn esmorzant davant l’aparador de la joieria que obria la pel·lícula amb la melodia de Moon River. El meu moment mitòman va continuar quan vaig entrar a Barnes & Noble per comprar-me el la novel·la que Capote havia publicat l’any 1958 i que va inspirar la pel·lícula.
Les botigues van començar a tancar i, després d’una visita llampec als magatzems Bloomingsdale’s per comprar una colònia que m’havien encarregat, vam tornar a agafar el metro per anar a sopar a Little Italy. Tenia la idea que era tot un barri italià al bell mig de la ciutat, però em va semblar més que eren dos carrers plens de gent, amb decoracions una mica massa nadalenques i amb restaurants amb noms italians. Potser sí que era un carrer d’una ciutat italiana traslladada a Nova York, però em va donar la impressió que tot plegat era massa turístic, que les tovalles de quadrets i els pòsters d’El Padrino ho convertien en un pastitx una mica massa kitsch. De tota manera, ens vam deixar enredar i vam acabar menjant una pizza massa gran pel meu gust i amb una propina de més de set dòlars inclosa directament a la factura.
Ens havíem deixat els plànols a l’apartament, però ja començàvem a conèixer la ciutat i no ens vam perdre per fer a peu el camí de tornada. Em va agradar descobrir que el Chrysler Building treia el cap darrere una cantonada, era una de les imatges de Nova York que m’emportaria cap a casa.