Fa pocs dies una amiga em va comentar que anava a Bèlgica, concretament a Brussel·les i a Bruges, i això em va fer fer memòria i recordar els dos o tres dies que hi vaig passar quan feia un interrail per Europa. D’aquell viatge ja en fa uns quants anys, però recordo l’arribada amb el tren ràpid Thalis, procedent de París i en el qual ens van posar una multa perquè el nostre bitllet no permetia viatjar en aquells trens, que eren massa luxosos per nosaltres que arrossegàvem una motxilla.
L’arribada a Brussel·les en tren em va semblar com totes les arribades en tren a les estacions de tot el món: vies, andanes, gent apressada amunt i avall, indicacions i megafonia incomprensible. De tota manera, el tren continua essent un dels mitjans de transport que més m’agraden. És com si em recordés que encara es poden fer viatges a l’antiga, acostant-te de mica en mica als llocs, sense l’arribada precipitada que sempre suposa l’avió. Sigui com sigui, el primer que vam fer a la capital belga va ser esmorzar i ho vam fer no gaire lluny de la Grand Place amb uns gofres (del francès gaufre, wafel en neerlandès) que els belgues han importat a tot el món.
Després d’un esmorzar tan plaent com aquell ja vam poder encarar la roina de Brussel·les, que queia gairebé imperceptible, però que anava mullant les nostres robes ja cansades de tant de viatge, i vam girar la cantonada que ens va abocar a una Grand Place que em va semblar esplèndida. L’Ajuntament, les cases gremials i la Casa del Rei brillaven malgrat la grisor del cel i el mateix gris contrastava amb els impermeables de colors que lluïen els compradors i venedors d’un mercat amb fruites i verdures que desafiaven el mal temps. L’Ajuntament, del segle XV, em va semblar majestuós i em va cridar l’atenció el fet que la torre principal no dividís l’edifici en dues parts simètriques. De fet, la llegenda explica que els brussel·lesos, quan es van adonar de l’error de l’arquitecte, van voler que s’enfilés dalt de la torre i des d’allà es llancés al buit. No sé si ho va fer o no, però d’altres teories apunten a la voluntat de dissenyar un edifici asimètric d’acord amb les teories alquímiques tan de moda en aquells moments de la història europea.
No teníem gaires hores per voltar per Brussel·les si volíem arribar a Bruges, on ja teníem lloc reservat per passar-hi la nit, i vam decidir que almenys havíem de veure el famós Manneken Pis, és a dir, l’homenet que pixa. Em va semblar que ens trobàvem l’estàtua gairebé de casualitat, en girar una cantonada. I em va semblar petitíssima.
El nen pixaner ha generat desenes de llegendes per justificar la mostra en públic d’un acte tan privat, però a mi em fa pensar en aquell caganer que posem cada any al pessebre. Potser a vegades el poble vol recordar que som tots més semblants del que ens pensem. De tota manera, però, per allò de la impudícia i el pudor, la gent ha acabat ideant més de vuit-cents vestits per tapar un nen de bronze que no para de pixar, i el dia que el vam veure nosaltres anava vestit de jugador de bàsquet, amb cinta al cap per eixugar-li la suor d’un dia d’estiu amb més aviat ben poca calor.
Havíem estat poques hores a Brussel·les i hauríem volgut que fossin més per acabar de descobrir-la, però un altre tren, menys luxós que el que ens hi havia portat, ens esperava per portar-nos a Bruges, la capital del Flandes Occidental.
L’arribada a Brussel·les en tren em va semblar com totes les arribades en tren a les estacions de tot el món: vies, andanes, gent apressada amunt i avall, indicacions i megafonia incomprensible. De tota manera, el tren continua essent un dels mitjans de transport que més m’agraden. És com si em recordés que encara es poden fer viatges a l’antiga, acostant-te de mica en mica als llocs, sense l’arribada precipitada que sempre suposa l’avió. Sigui com sigui, el primer que vam fer a la capital belga va ser esmorzar i ho vam fer no gaire lluny de la Grand Place amb uns gofres (del francès gaufre, wafel en neerlandès) que els belgues han importat a tot el món.
Després d’un esmorzar tan plaent com aquell ja vam poder encarar la roina de Brussel·les, que queia gairebé imperceptible, però que anava mullant les nostres robes ja cansades de tant de viatge, i vam girar la cantonada que ens va abocar a una Grand Place que em va semblar esplèndida. L’Ajuntament, les cases gremials i la Casa del Rei brillaven malgrat la grisor del cel i el mateix gris contrastava amb els impermeables de colors que lluïen els compradors i venedors d’un mercat amb fruites i verdures que desafiaven el mal temps. L’Ajuntament, del segle XV, em va semblar majestuós i em va cridar l’atenció el fet que la torre principal no dividís l’edifici en dues parts simètriques. De fet, la llegenda explica que els brussel·lesos, quan es van adonar de l’error de l’arquitecte, van voler que s’enfilés dalt de la torre i des d’allà es llancés al buit. No sé si ho va fer o no, però d’altres teories apunten a la voluntat de dissenyar un edifici asimètric d’acord amb les teories alquímiques tan de moda en aquells moments de la història europea.
No teníem gaires hores per voltar per Brussel·les si volíem arribar a Bruges, on ja teníem lloc reservat per passar-hi la nit, i vam decidir que almenys havíem de veure el famós Manneken Pis, és a dir, l’homenet que pixa. Em va semblar que ens trobàvem l’estàtua gairebé de casualitat, en girar una cantonada. I em va semblar petitíssima.
El nen pixaner ha generat desenes de llegendes per justificar la mostra en públic d’un acte tan privat, però a mi em fa pensar en aquell caganer que posem cada any al pessebre. Potser a vegades el poble vol recordar que som tots més semblants del que ens pensem. De tota manera, però, per allò de la impudícia i el pudor, la gent ha acabat ideant més de vuit-cents vestits per tapar un nen de bronze que no para de pixar, i el dia que el vam veure nosaltres anava vestit de jugador de bàsquet, amb cinta al cap per eixugar-li la suor d’un dia d’estiu amb més aviat ben poca calor.Havíem estat poques hores a Brussel·les i hauríem volgut que fossin més per acabar de descobrir-la, però un altre tren, menys luxós que el que ens hi havia portat, ens esperava per portar-nos a Bruges, la capital del Flandes Occidental.
0 comentaris:
Publica un comentari