Tren a Bruges (Bèlgica)

Vam arribar a Bruges gairebé a l’hora de dinar i, després d’instal·lar-nos a l’alberg, vam menjar-nos un plat d’espaguetis massa picants pel nostre gust a un bar que hi havia molt a prop. Amb la boca encara una mica encesa vam iniciar el nostre recorregut per un casc antic fantàstic i pensat només per a vianants.
Bruges és ciutat des del segle XI i va arribar a convertir-se ja a l’edat mitjana en una de les més riques d’Europa gràcies al comerç i a la indústria de la llana. Un canal obert al mar va ser sempre el seu gran aliat, però els sediments l'anaven tapant i això va portar dificultats a l’economia dels seus ciutadans a partir del segle XVI. Precisament ara els seus canals són els que li donen un encant semblant al que pot tenir Amsterdam.
Vam passejar-nos tota la tarda per un casc antic digne d’admirar. Els turistes com nosaltres feien fotos sense parar i els aparadors plens de xocolata eren una temptació massa cara per les nostres ànimes febles i àvides de dolçor. Vam acabar, doncs, entrant en un d’aquells temples del bon gust. L’olor de la xocolata ens va acompanyar tota la tarda mentre admiràvem els edificis medievals i sèiem una estona en una de les places contemplant tots aquells que hi passaven. Vam deixar passar les hores imaginant-nos les històries personals de tots aquells que ens passaven per davant, ja fossin turistes disfressats fent un safari fotogràfic al cor d’Europa o bé ciutadans que anaven o tornaven de la feina. Alguns, potser, havien decidit aprofitar que havia sortit el sol per passejar una estona per una ciutat que, encara que els turistes ens la fèiem nostra per unes hores i ens l’emportàvem guardada dins les nostres càmeres, encara que la UNESCO la considerés Patrimoni de la Humanitat, ells la tenien cada dia i podien passejar-s’hi dalt d’una bicicleta que els portava a tot arreu en pocs minuts.
Les hores a Bruges semblava que s’allargaven. Segurament era la tranquil·litat i l’olor de xocolata que s’hi respirava. L’aigua dels canals circulava lentament i, tot i que feia molt poques hores que hi era, vaig tenir la sensació de portar ja uns quants dies a la ciutat flamenca. No obstant això, la veritat era que l’endemà havia de deixar Bruges enrere i tornar a agafar un tren que em portaria a continuar descobrint una Europa que cada vegada m’agradava més.