Descobrint Pennsilvània: Caminant entre amish al Comtat de Lancaster

El despertador va sonar a dos quarts de set. Havia tornat a dormir molt bé i, després d’una bona dutxa i de curar-me les llagues dels peus i de tornar-me’n a embolicar un amb esparadrap, vam baixar a esmorzar. Evidentment no hi havia tampoc cap plat ni cap got que no fos de plàstic. Em preguntava si no hi havia ningú en tots els Estats Units que rentés mai un plat. En canvi, vaig descobrir una màquina de fer waffles i no em vaig poder estar de provar-la. No estava gens convençuda de sortir-me’n i em pensava que acabaria empastifant tot el menjador, però ho vaig aconseguir. La llàstima és que no hi havia res per untar el producte del meu esforç i vaig haver de menjar-me el waffle a seques. Després d’un esmorzar tan poc mengívol, vam pujar a l’habitació només per anar a buscar les bosses i ens vam trobar amb la porta encallada. Em feia molta mandra baixar altra vegada fins a la recepció i vaig inspirar-me en les sèries de Chuck Norris per obrir la porta a cop de peu. No sabia que me’n podia sortir amb tanta facilitat i vaig arribar a la conclusió que realment els motels americans tenien unes portes poc robustes.
Anàvem una mica tard respecte l’hora que havíem previst i el bus cap a Rockvale no ens esperaria. Teníem una bona caminada fins al centre i, tot i que era molt d’hora, el sol ja picava amb força. Caminàvem molt de pressa desfent un camí que el dia abans ens havia semblat etern i vam ser just a temps a la parada. No érem soles a agafar l’autobús, però no hi havia cap turista, sinó que tot era gent que vam anar descarregant als diferents centres comercials de la rodalia de Lancaster. Segurament eren tots treballadors que a les nou entraven a la feina. Vam baixar a la parada de davant de l’American Music Theatre i de seguida vaig veure un dels famosos ponts de fusta coberts. La llàstima era que fos tan a prop d’una carretera tan transitada com la Road 30. El pont, però, estava ben conservat i, si t’intentaves abstreure dels equipaments comercials i dels camions i cotxes que passaven rabent, podies fer un exercici de retrocés en la història i imaginar-te uns Estats Units encara molt rurals i lluny dels fums contaminants dels vehicles a motor.
Rockvale era, doncs, un immens centre comercial a pocs quilòmetres del nucli de Lancaster. Com que el pont cobert l’havíem trobat de seguida, vam decidir endinsar-nos a peu per les carreteres secundàries que portaven al Lancaster més rural. Aviat va semblar que havíem canviat de paisatge i d’època. Estàvem envoltades de camps de blat de moro i de cases de fusta i granges pintades la majoria de blanc. Vam caminar molt sota un sol de justícia, però era com si el temps s’hagués aturat i el soroll dels cotxes hagués desaparegut tot de cop i volta, perquè només un pagès amish llaurava un camp encara amb la força animal dels seus dos cavalls.
Vam anar baixant per la Bowman road fins que se’ns va acabar i després vam fer un gir a l’esquerra fins a Harman Bridge Road. De seguida ens vam adonar que érem al bell mig de les cases dels amish. El paisatge era preciós, però la veritat és que era dur moure’s per aquelles carreteres a peu i amb aquell sol que queia vertical sobre els nostres caps. Ens creuàvem amb carretes conduïdes per amish tal com ens havia passat el dia abans a Intercourse i una nena va caminar una estona al nostre davant. Anava descalça i amb els vestits tradicionals dels amish.
De fet, les granges de l’anomenat Pennsylvania Dutch Country són de les més productives dels Estats Units i la majoria dels seus pagesos són amish. Els amish són una agrupació religiosa cristiana anabaptista amb uns dos-cents mil habitants al país. Creuen literalment en el Nou Testament i s’aïllen de tot allò que és modern. Viuen d’una forma senzilla i vesteixen encara com al segle XVII o XVIII. A Lancaster hi ha diferents grups d’Amish i Mennonites, tots lligats a diverses interpretacions de la Bíblia. Els més tradicionals, anomenats de l’orde antic, no permeten l’electricitat ni els telèfons a les cases i creuen que els cotxes els facilitarien massa l’accés a un món que no volen conèixer. El curiós és no solament que subsisteixin, sinó que des dels anys seixanta s’hagi gairebé triplicat el nombre de població amish en el Comtat.
La nostra caminada per les carreteres secundàries de Lancaster continuava i vam trobar-nos amb un noi i una noia força joves que caminaven també descalços, com la nena que havíem vist feia una estona, i que portaven tres nens petits que ens van saludar abans que els avancéssim per continuar la nostra ruta. Almenys no érem les úniques persones prou boges per desplaçar-nos amb aquella calor sense més mitjà de transport que els nostres peus. Vam caminar encara fins a Rocks road i després fins a Mill Bridge, un pont de fusta cobert molt semblant als de la pel·lícula Els ponts de Madison County. També havia quedat al costat de la carretera, però aquí gairebé no passaven cotxes, només carros i cavalls. A més, el verd del paisatge, el riu que passava per sota i el color vermell fosc amb què era pintat em van semblar una il·lustració treta d’una altra època. Molt a prop, unes nenes amish tallaven la gespa del jardí i una senyora va sortir a recollir el correu de la bústia que tenien a l’entrada. D’una casa veïna en van sortir dos nens i els seus dos barrets de palla enfilats en una mena de bicicletes sense pedals. Era una imatge gairebé còmica i em va semblar que havia fet un viatge en el temps i que encara m’hi podia quedar una estona més. Calia, però, tornar al centre comercial per agafar l’autobús de tornada.