Descobrint Pennsilvània: camí de Washington DC

Érem a Mills Bridge, un fantàstic pont de fusta cobert, però s’anava fent tard si no volíem perdre l’autobús per tornar a Lancaster i després poder agafar un cotxe de línia fins a Washington DC. Vam caminar fins a la carretera 30 pensant que no érem gaire lluny d’on havíem d’agafar l’autobús, però en realitat allà no hi havia cap parada i vam haver de caminar pel voral fins on ens havia deixat feia unes hores. Era lluny i feia molta calor. Els camions i els cotxes, a més, passaven veloços pel nostre costat. El sol queia a plom sobre els nostres caps i vam caminar molta estona a un ritme força accelerat tenint en compte que ja portàvem tot el matí caminant i que l’embenat del meu peu començava a afluixar-se. Va costar arribar fins al centre comercial i ens vam creure salvades quan vam veure una parada d’autobús davant d’una hamburgueseria on encara érem a temps d’anar a prendre una beguda fresca. Necessitàvem alguna cosa que ens retornés. Tanmateix, ens vam tornar a angoixar quan vam demanar si el 14 parava allà al davant i ens van dir que no, que havíem d’arribar fins a l’American Music Theatre on ens havia deixat de bon matí.
Vam deixar les begudes a mitges i vam tornar a caminar, més de pressa encara, però de cop vaig veure que l’autobús ens avançava, vaig començar a fer-li senyals i vaig córrer com feia temps que no feia i em vaig enfilar al bus. Ens havia anat d’un pèl. Rajàvem de suor i estàvem ben vermelles, però arribaríem just a temps per fer el nostre enllaç amb Washington. Ens calia encara, però, anar a buscar les maletes a l’hotel i l’única manera de tenir temps era agafar un taxi a l’estació de Lancaster i demanar-li que ens esperés mentre recollíem l’equipatge. Finalment i després d’un matí intens i aprofitat fins l’últim minut, pujàvem a l’autocar que ens havia de portar fins a York, on havíem de fer un transbord. El conductor va resultar el mateix que ens havia portat el dia abans, ens va reconèixer i ens va carregar amablement les motxilles al portaequipatges. Uns tres quarts d’hora després d’haver arrencat arribàvem a York. Em va venir al cap la imatge d’aquella immensa catedral de la York britànica, però el paisatge em semblava molt diferent.
Aquella ciutat, que presumia d’haver estat durant nou mesos capital dels Estats Units i de ser el lloc on es va proclamar el primer dia nacional d’Acció de Gràcies, havia d’acollir-nos només per una hora i vam córrer a buscar un lloc on comprar-nos dinar. Vam comprar una amanida de patates al mercat. La noia que ens va despatxar va estar contenta de saber que veníem de tan lluny i un senyor, que em va semblar que era l’amo de la parada, va voler saber si fèiem un viatge a peu. Vaig donar-li la raó tenint en compte el que havíem caminat des de primera hora del matí. Havíem de tenir mitja hora per dinar, però aviat va descobrir que el nostre autocar anava amb retard i que en teníem per estona. El noi que hi havia a l’estació, que feia pinta de no ser un treballador gaire eficient, ens va dir que no tenia ni idea de quan arribaria i que si volíem ens podia tornar els diners. Què havíem de fer, però, perdudes a York, Pennsilvània, si la intenció era anar a Washington?
L’estació era rònega i bastant bruta i cada vegada hi havia més gent esperant-se. Vaig acabar imaginant-me què hi deurien anar a fer a Washington aquell matrimoni gran, que anava traient i posant coses a una motxilleta i feien passar l’estona com podien; un senyor gran, que viatjava sol; un parell de nois joves, que no semblaven gaire de fiar; i d’altres que entraven i sortien mirant el rellotge i demostrant un nerviosisme que jo intentava dissimular. Finalment, a les cinc de la tarda, van anunciar l’autocar i no va trigar gaire a arrencar. No anava gaire ple, la majoria era gent de classe mitjana tirant a baixa, alguns amb un aspecte una mica estrafolari, però nosaltres l’únic que volíem era arribar al nostre destí com més aviat millor. La primera parada va ser a Baltimore (Maryland) a les set de la tarda. Em va fer gràcia passar per una d’aquelles ciutats que havia sentit anomenar tantes vegades, però que no tenia ni idea de quin aspecte tenia. El que vaig veure, però, va ser només el port i una autopista elevada, com moltes del país, cotxes, indústries i una parada d’autobús gens espectacular.
A tres quarts de vuit de la tarda arribàvem a Washington, la capital dels Estats Units d’Amèrica, fundada el 16 de juliol de 1790. Encara feia calor i estàvem molt cansades, però aviat arribaríem a l’alberg que havíem reservat i podríem descansar. O això és el que pensàvem aleshores.