Lancaster, capital del comtat que porta el mateix nom i que va ser durant una desena d’anys del segle XVIII capital de l’Estat de Pennsilvània, va néixer amb el nom de Hickory Town, però aviat John Wright la va batejar amb el nom de la ciutat anglesa. Coneguda també com a The Red Rose City, en referència a la Casa de Lancaster, compta ara amb més de cinquanta mil habitants i és el punt de partida per visitar un entorn rural que és la llar dels primers amish que es van assentar als Estats Units i que encara viuen com aleshores. A més, compta encara amb 28 ponts de fusta coberts, molt més que els famosos sis ponts que queden a Madison County (Iowa).
L’autocar procedent de Filadèlfia ens va descarregar just al davant de l’estació de Lancaster a tres quarts d’una del migdia. Feia una calor terrible i vam cometre l’error de caminar en direcció contrària al nostre hotel. Havíem buscat per internet el recorregut que havíem de fer des d’una estació que no era aquella i vam trobar-nos aviat carretejant les motxilles fins al centre de la ciutat. Quan ja havíem caminat uns vint minuts ens vam adonar de l’error i vam haver de desfer el camí. Abans, però, ens vam aturar en una hamburgueseria per dinar i descansar una mica del pes i de la calor. Vam desfer tot el camí fins a l’estació, vam travessar les vies i vam seguir per una carretera força transitada. Vam caminar força estona. Anàvem deixant enrere edificis d’un centre comercial, motels i un Burger King. Ens començàvem a adonar que moure’s sense cotxe pels Estats Units era força complicat. Finalment, però, vam arribar al motel que havíem reservat i que era ben igual als que sortien a totes les pel·lícules americanes, amb dos pisos d’habitacions que donaven a un balcó i amb una piscina al centre del pati.
Quan vam haver descarregat, vam sortir per començar a descobrir el famós Lancaster County. Havíem llegit que una bona manera de fer-ho era llogar una bicicleta per poder recórrer les carreteres secundàries que menaven a les granges amish i als ponts coberts, però la noia de recepció ens va dir que no coneixia cap lloc on lloguessin bicicletes i que tampoc hi havia transport públic. Havíem de buscar, doncs, un pla alternatiu i vam tornar a caminar fins al centre de la ciutat. Vam optar per buscar el Visitors Centre i preguntar com ens ho podíem fer per recórrer durant la tarda el país amish. L’encarregat del punt d’informació, un senyor gran, ens va explicar que hi podíem anar amb autobús, però que ho teníem difícil, perquè només en sortia un cada tarda. Ens va dir que ja no podríem visitar res i que ens esperéssim a l’endemà al matí. També ens va explicar que la seva dona era una fan d’en Rafa Nadal i va presentar-nos una seva companya que estava molt orgullosa de tenir sang basca.
Vam sortir convençudes que no ens podíem deixar vèncer tan fàcilment i que calia agafar l’autobús que encara sortia a la tarda. Per esperar vam entrar a fer un batut ben fresc en una cafeteria del centre i després vam fer cap a la parada. El sol queia de ple damunt dels nostres caps i, a més, l’autobús anava amb retard. De sobte, va aparèixer un noi amish acompanyat de dos nens d’uns deu anys. Semblaven tots sortits d’una pel·lícula antiga, amb els seus barrets de palla, la camisa blava i els tirants que els aguantaven els pantalons. Als peus, però, el més gran portava unes vambes Nike, no sé si massa adients amb les seves creences conservadores. Ens van explicar que venien corrent des de l’estació i que tenien por de perdre l’autobús que, per sort, encara no havia passat.
Ens vam esperar gairebé vint minuts i va anar apareixent més gent a la parada. Alguns eren amish i d’altres no en tenien pas l’aspecte. Aviat un senyor va descobrir que érem turistes i ens va començar a preguntar què fèiem en un lloc com aquell. Deia que no entenia què hi volíem veure. Amb el soroll de l’autobús, que portava les finestres obertes perquè aguantéssim la calor, no sentia gairebé el que em deia i vaig haver de somriure i contestar amb quatre monosíl•labs a un discurs que no semblava tenir final. Finalment, vam baixar a Intercourse, el poble que ens havia assenyalat el senyor del Visitors Centre. El conductor ens va dir que ens recolliria més o menys mitja hora després, que era quan tornava a passar fent el darrer viatge de la jornada. No podíem, doncs, anar gaire lluny, però la veritat és que el poble, gairebé tot tancat i només amb unes quantes botigues que venien productes a turistes, es va convertir en el lloc de pas de totes les carretes amish que voltaven per allà. Un nen vestit com els que havien pujat amb nosaltres al bus, va passar patinant i les carretes, unes cobertes i d’altres destapades, passaven amunt i avall de la carretera principal, compartint espai amb els cotxes i les camionetes.
Algunes de les escenes del famós film Witness, protagonitzat per Harrison Ford, van ser filmades just al mateix lloc on érem nosaltres, a Intercourse, una població fundada l’any 1754 i que va rebre el nom de Cross Keys fins el 1812. Un enorme cartell al davant d’una botiga assegurava que no venien cap producte procedent de la Xina, i la propietària d’una botiga de patchwork, va estar molt contenta de tenir visitants de tan lluny. Tanmateix, la mitja hora se’ns va fer molt curta i aviat vam haver de tornar a pujar a l’autobús per tornar fins a la ciutat de Lancaster. Allà, vam caminar encara pels carrers del centre, vam sopar i se’ns va fer fosc en un jardí ple de mosquits. Una llarga caminada fins al motel va acabar de destrossar-me els peus, que ja s’anaven ressentint de tants dies de caminades i calor. Volíem llevar-nos d’hora l’endemà per fer una altra ruta que ens portés a veure els ponts de fusta.
L’autocar procedent de Filadèlfia ens va descarregar just al davant de l’estació de Lancaster a tres quarts d’una del migdia. Feia una calor terrible i vam cometre l’error de caminar en direcció contrària al nostre hotel. Havíem buscat per internet el recorregut que havíem de fer des d’una estació que no era aquella i vam trobar-nos aviat carretejant les motxilles fins al centre de la ciutat. Quan ja havíem caminat uns vint minuts ens vam adonar de l’error i vam haver de desfer el camí. Abans, però, ens vam aturar en una hamburgueseria per dinar i descansar una mica del pes i de la calor. Vam desfer tot el camí fins a l’estació, vam travessar les vies i vam seguir per una carretera força transitada. Vam caminar força estona. Anàvem deixant enrere edificis d’un centre comercial, motels i un Burger King. Ens començàvem a adonar que moure’s sense cotxe pels Estats Units era força complicat. Finalment, però, vam arribar al motel que havíem reservat i que era ben igual als que sortien a totes les pel·lícules americanes, amb dos pisos d’habitacions que donaven a un balcó i amb una piscina al centre del pati.
Quan vam haver descarregat, vam sortir per començar a descobrir el famós Lancaster County. Havíem llegit que una bona manera de fer-ho era llogar una bicicleta per poder recórrer les carreteres secundàries que menaven a les granges amish i als ponts coberts, però la noia de recepció ens va dir que no coneixia cap lloc on lloguessin bicicletes i que tampoc hi havia transport públic. Havíem de buscar, doncs, un pla alternatiu i vam tornar a caminar fins al centre de la ciutat. Vam optar per buscar el Visitors Centre i preguntar com ens ho podíem fer per recórrer durant la tarda el país amish. L’encarregat del punt d’informació, un senyor gran, ens va explicar que hi podíem anar amb autobús, però que ho teníem difícil, perquè només en sortia un cada tarda. Ens va dir que ja no podríem visitar res i que ens esperéssim a l’endemà al matí. També ens va explicar que la seva dona era una fan d’en Rafa Nadal i va presentar-nos una seva companya que estava molt orgullosa de tenir sang basca.
Vam sortir convençudes que no ens podíem deixar vèncer tan fàcilment i que calia agafar l’autobús que encara sortia a la tarda. Per esperar vam entrar a fer un batut ben fresc en una cafeteria del centre i després vam fer cap a la parada. El sol queia de ple damunt dels nostres caps i, a més, l’autobús anava amb retard. De sobte, va aparèixer un noi amish acompanyat de dos nens d’uns deu anys. Semblaven tots sortits d’una pel·lícula antiga, amb els seus barrets de palla, la camisa blava i els tirants que els aguantaven els pantalons. Als peus, però, el més gran portava unes vambes Nike, no sé si massa adients amb les seves creences conservadores. Ens van explicar que venien corrent des de l’estació i que tenien por de perdre l’autobús que, per sort, encara no havia passat.
Ens vam esperar gairebé vint minuts i va anar apareixent més gent a la parada. Alguns eren amish i d’altres no en tenien pas l’aspecte. Aviat un senyor va descobrir que érem turistes i ens va començar a preguntar què fèiem en un lloc com aquell. Deia que no entenia què hi volíem veure. Amb el soroll de l’autobús, que portava les finestres obertes perquè aguantéssim la calor, no sentia gairebé el que em deia i vaig haver de somriure i contestar amb quatre monosíl•labs a un discurs que no semblava tenir final. Finalment, vam baixar a Intercourse, el poble que ens havia assenyalat el senyor del Visitors Centre. El conductor ens va dir que ens recolliria més o menys mitja hora després, que era quan tornava a passar fent el darrer viatge de la jornada. No podíem, doncs, anar gaire lluny, però la veritat és que el poble, gairebé tot tancat i només amb unes quantes botigues que venien productes a turistes, es va convertir en el lloc de pas de totes les carretes amish que voltaven per allà. Un nen vestit com els que havien pujat amb nosaltres al bus, va passar patinant i les carretes, unes cobertes i d’altres destapades, passaven amunt i avall de la carretera principal, compartint espai amb els cotxes i les camionetes.
Algunes de les escenes del famós film Witness, protagonitzat per Harrison Ford, van ser filmades just al mateix lloc on érem nosaltres, a Intercourse, una població fundada l’any 1754 i que va rebre el nom de Cross Keys fins el 1812. Un enorme cartell al davant d’una botiga assegurava que no venien cap producte procedent de la Xina, i la propietària d’una botiga de patchwork, va estar molt contenta de tenir visitants de tan lluny. Tanmateix, la mitja hora se’ns va fer molt curta i aviat vam haver de tornar a pujar a l’autobús per tornar fins a la ciutat de Lancaster. Allà, vam caminar encara pels carrers del centre, vam sopar i se’ns va fer fosc en un jardí ple de mosquits. Una llarga caminada fins al motel va acabar de destrossar-me els peus, que ja s’anaven ressentint de tants dies de caminades i calor. Volíem llevar-nos d’hora l’endemà per fer una altra ruta que ens portés a veure els ponts de fusta.
0 comentaris:
Publica un comentari