Descobrint l'Estat de Pennsilvània: parada a King of Prussia

Abans d’anar a l’estació d’autobusos per agafar-ne un cap a Lancaster, vam fer una parada al mercat per esmorzar. En una botiga portada per una família amish em vaig comprar una muffin gegant acabada de sortir del forn. L’estació era just al costat i no ens vam haver d’esperar gaire per marxar. Al cap d’una hora de marxa i ja amb un paisatge rural que ens acompanyava des de la sortida de Filadèlfia, vam arribar a King of Prussia, un poble on havíem de fer canvi d’autobús.
El nom del poble era estrany i encara ho era més el fet que no vèiem cases enlloc, només una petita estació en un encreuament de carreteres amb cotxes i camions que passaven a tota velocitat. L’edifici era molt petit i no hi havia cap mena d’armariets per deixar les bosses, o sigui que les vam deixar en un racó i vam dir a la noia que venia els bitllets si ens hi podia fer una ullada. No semblava un lloc on algú tingués ganes de marxar carregat amb un parell de motxilles, perquè ben mirat el problema és que difícilment podria anar gaire lluny si no les carregava en un cotxe i fugia esperitat. De fet, aquesta és la impressió que em vaig emportar aleshores, perquè en una recerca a la viquipèdia he descobert que el poble, de l’estat de Pennsilvània i del Comtat de Montgomery, té censats més de divuit mil habitants. Descobreixo també que això de King of Prussia ve del nom d’una taverna local del segle XVIII que portava el nom de Frederic II de Prússia.
Vam decidir que amb tres quarts d’hora teníem temps de fer una ullada a l’entorn de l’estació i vam travessar la carretera per arribar-nos al centre comercial que vèiem allà mateix. Aparcat en un dels enormes pàrquings ara gairebé buits hi havia un típic autobús escolar de color groc i vam aprofitar per fer-li un parell de fotos. Després, vam entrar en una de les botigues per comprar un rotlle d’esparadrap per poder embenar-me el peu, que em tornava a fer la murga. No teníem gaire temps de fer res més perquè les cases es veien molt lluny i era ben clar que només et podies desplaçar per la població amb un cotxe com els que passaven a tota velocitat per la carretera. De fet, es veu que la US Highway 202, que creua la població, és la que va provocar el canvi d’ubicació de la taverna que havia donat nom al poble i que havia nascut precisament perquè era un bon lloc per aturar-se després d’un dia de camí des de Philadelphia, quan encara tothom es desplaçava a cavall. Nosaltres havíem trigat poc més d’una hora per arribar i ja desitjàvem marxar tan bon punt el nostre autobús fes parada camí de Lancaster.
No sé si Georges Washington, que una vegada va fer parada al poble, tenia tantes ganes de sortir-ne com nosaltres, però l’espera s’anava fent llarga. A l’estació hi vam trobar les nostres maletes intactes, però no hi ha gairebé ningú. Només un soldat i dues o tres persones més van pujar al nostre autocar, que ja començàvem a pensar que havíem perdut perquè havia passat mentre érem fora.
Ens vam anar menjant els quilòmetres amb força rapidesa. Contemplava per la finestreta el paisatge cada vegada més rural de Pennsilvània i aviat vaig veure els cartells que indicaven que entràvem al Comtat de Lancaster. L’aire condicionat contrastava amb la calor de fora i una senyora que seia darrere nostre va començar a cridar al conductor i a dir-li que s’estava congelant, que potser s’havia proposat matar-nos a tots de fred. Ningú semblava fer-li gaire cas, però el cert és que la temperatura era polar. Una hora i mitja de carretera després, vam baixar davant de l’estació de tren de Lancaster. El conductor ens va desitjar una feliç estada i va descarregar les nostres motxilles del portaequipatges. Segurament no es pensava que l’endemà les tornaria a carregar per portar-nos camí de Washington.