El naixement dels Estats Units o Streets of Philadelphia II

A Filadèlfia continuava fent sol i molta calor i aviat vam ser just davant de l’Independence Hall, el lloc on, proclamant que “tots els homes són creats iguals” i dotats de “drets inalienables”, el Congrés adoptà la Declaració de la Independència el 4 de juliol de 1776. Aquesta declaració, escrita gairebé tota per Thomas Jefferson, declarava que les colònies nord-americanes eren estats sobirans. No va ser fins l’any 1783, però, que la Gran Bretanya va reconèixer-les com a tals. L’antiga Pennsylvania State House, doncs, ara era el símbol per a tots aquells americans que es feien fotos sense parar davant d’un dels llocs més emblemàtics del seu país. A més, n’hi havia molts que feien cua davant del Liberty Bell Center i vam decidir afegir-nos-hi.
Mentre fèiem cua per veure la famosa campana de prop, uns plafons ens anaven informant de la seva història. Els americans que ens envoltaven estaven frisosos per fer-se la foto davant de la campana que l’any 1776 va tocar per avisar els ciutadans de Filadèlfia de la lectura de la Declaració d’Independència. Aleshores, però, la campana ja presentava una esquerda que havia aparegut la primera vegada que havia sonat, uns quants anys abans. L’esquerda, tanmateix, ha acabat simbolitzant, segons vaig llegir en un dels panells, que “la llibertat és sempre imperfecta”. De fet, va aparèixer la primera vegada que la van tocar, quan encara ni tan sols l’havien penjat a la torre de l’ara Independence Hall.
Acompanyades d’un bon nombre d’americans amb gorres amb les barres i les estrelles, vam arribar fins davant de la campana i ens hi vam fer també una foto. Vam deixar a la nostra esquena l’Independence Hall i vam fer una volta per Washington Square, una plaça gran, amb arbres, gespa i flors en els parterres. Una plaça per passejar-hi i escoltar les històries de la ciutat en un dels bancs amb el cartell “Once upon a nation”. Filadèlfia em semblava una ciutat endreçada, lluny d’aquella per on es passejava Bruce Springsteen cantant “Streets of Philadelphia”, una cançó que s’havia convertit en la banda sonora de tota una generació. Vam continuar enfilant carrers fins al Reading Terminal Market, un mercat cobert amb parades de fruita, verdura, carn i peix. De tota manera, i com era habitual que veiéssim a tot el país, els llocs més concorreguts eren els que oferien menjars preparats. També vam poder veure algunes parades portades per grangers amish, que semblaven trets de la pel·lícula Witness (Único testigo), de Peter Weir, que ens havia fet descobrir el poble amish a mitjan anys vuitanta.
Molt a prop del mercat hi vam trobar l’estació d’autobusos i vam comprar-hi un bitllet per marxar l’endemà cap a Lancaster i descobrir una mica més de la Pennsilvània rural i de la gent amish. Encara ens quedava temps per continuar descobrint la ciutat i vam dirigir-nos cap a l’ajuntament que, segons el recepcionista de l’alberg, és el més gran dels Estats Units. Al davant hi vam descobrir també un immens temple maçònic amb l’escaire i el compàs i una plaça dura amb peces gegants d’escacs, dòmino i dames.
Després de fer un batut de vainilla al Dunkin’Donuts, vam caminar per l’avinguda Benjamin Franklin fins arribar al Museu d’Art Modern. I allà, malgrat la calor, no vam poder evitar enfilar corrent les escales imitant l’entrenament que hi havia fet Rocky l’any 1976. El peu encara em feia una mica la guitza, però em vaig sentir acompanyada de tanta gent que pujava i baixava les escales que vaig fer un esforç per córrer fins dalt. Després, vam reposar assegudes contemplant una classe de gimnàstica gratuïta per tothom al peu de les escales. Quan ja havia passat una bona estona, vam veure com el sol s’anava amagant rere els gratacels de la ciutat i començava a fosquejar. Vam tornar cap al centre per buscar un lloc per sopar. Ens vam haver d’espavilar perquè a les deu ja tancaven i gairebé ens escombren els peus. El cambrer que passava l’escombra feia estona que ens escoltava amb cara d’interrogant i finalment es va decidir a demanar-nos en quina llengua parlàvem. No estava segur si era castellà, italià, portuguès o francès. Li vam haver de dir que no era cap de les quatre, però que tampoc anava tan desencaminat. Va estar content de descobrir una nova llengua que ni tan sols havia sentit anomenar mai.