Ens vam llevar pensant que era dia de canvis. Deixàvem Nova York per uns quants dies i ens n’anàvem cap a Filadèlfia i Washington. Abans de deixar El Barrio, però, vam aturar-nos a esmorzar al Harlem Café (http://www.eastharlem-cafe.com/), que anunciava el millor cafè del barri i que va néixer pensant en un lloc de trobada per tots els veïns i per tots aquells passavolants que volien trobar-hi l’essència llatina característica de l’entorn. Després, el metro ens va deixar a Chinatown. A Allen Street la New Century Travel, una companyia d’autocars portada per xinesos, ens havia de portar per dotze dòlars a l’antiga capital. Ens vam adonar, a més, que l’apartament que havíem reservat per la tornada a la ciutat era just al mateix carrer, en ple Chinatown i no al Soho com deia la informació de la pàgina web.
L’autocar va trigar només uns vint minuts a arribar, però vam haver de pujar-hi sense badar gens perquè una senyora xinesa cridava sense parar i amb uns moviments de mans que em van fer témer fins i tot per la meva integritat. Vaig deduir que no tenien ni tan sols permís per aturar-se més de dos minuts i calia ser lleuger si no volien tenir problemes amb les autoritats. L’autocar, doncs, va engegar ràpidament i no ens en vam ni adonar que ja travessàvem el Holland Tunnel i deixàvem lluny Manhattan per trobar-nos enmig de l’entorn industrial de New Jersey. L’aire condicionat anava tan fort que vaig haver de posar-me un jersei. De mica en mica, l’autopista ens va anar allunyant de la indústria pesada i el paisatge va anar convertint en una successió de camps, arbres i cases prefabricades. Vaig posar-me els auriculars i la música em va acompanyar les dues hores que faltaven fins a Filadèlfia.
L’autocar ens va descarregar, com ja ens havíem temut, al barri xinès de la ciutat i vam haver de caminar uns vint minuts per anar fins a l’alberg que teníem reservat. El peu lesionat em començava a molestar i, tot i que al matí me l’havia embenat, vaig patir una mica quan vaig haver d’accelerar el pas perquè es va posar a ploure amb força intensitat. Després de descarregar les motxilles, vam sortir a dinar. No vam anar gaire lluny i a la cantonada amb Market Street vam trobar-hi un local on anunciaven els millors steaks amb formatge de la ciutat. Si algú es pregunta si aquest formatge és el famós Philadelphia, cal que sàpiga que no es tracta exactament d’aquest, perquè la marca de formatge cremós va néixer l’any 1872 a Nova York i va escollir el nom de la ciutat més gran de l’estat de Pennsilvània perquè era famosa per la qualitat del seu menjar. Els cheesesteak, en canvi, es van començar a fer populars a principis dels anys trenta molt a prop d’on ens trobàvem nosaltres. Evidentment, els steaks amb formatge no ens els van servir amb plat i coberts, sinó embolicats en paper i enmig d’un entrepà, com acostumen a fer en aquell país. Vaig optar per l’estil clàssic, amb ceba, i em va semblar prou bo.
Era el moment de començar a explorar una de les ciutats amb més història dels Estats Units. Fundada l’any 1682 va ser la tercera ciutat més poblada de l’Imperi Britànic després de Londres i Dublín, just abans de convertir-se provisionalment en la capital dels Estats Units. William Penn (1644-1718), un dels fundadors de la colònia britànica a l’estat de Pennsilvània i que amb els anys es convertiria en un dels inspiradors de la Constitució dels Estats Units perquè sempre va defensar els principis democràtics, va donar-li el nom de Filadèlfia, que significa “la ciutat de l’amor fraternal”. Estàvem, doncs, a punt de conèixer la ciutat on el 4 de juliol de 1776 el Congrés Continental de les Tretze Colònies va declarar la independència respecte la Gran Bretanya.
Vam començar la nostra ruta turística per la part més antiga de la ciutat a l’església de Christ Church, exemple d’arquitectura colonial i l’edifici més alt d’Amèrica durant cent anys. Es tracta d’una parròquia episcopal fundada l’any 1695 i que va comptar amb les visites regulars del mateix George Washington. Vam passar també pel carrer habitat més antic dels Estats Units, segons ens havia explicat el recepcionista de l’alberg. Es tractava d’un carreró estret i agradable ple de casetes de totxo vermell amb flors a cada portal. Tot ens anava indicant que érem al bell mig de la història d’una ciutat que era el súmmum de l’antiguitat per a tots els americans que volien recordar el moment més gloriós de la seva trajectòria com a país.
Començàvem a trobar-nos alguns turistes anant amunt i avall amb un mapa del casc antic de la ciutat. La majoria eren americans que peregrinaven pels espais més emblemàtics de la Filadèlfia més antiga. I això volia dir també passar per la casa-museu de la Betsy Ross (1752 -1836), la dona que es creu que va cosir la primera bandera americana amb un cercle amb tretze estrelles de cinc puntes acompanyant les barres vermelles i blanques i la va lliurar al mateix George Washington. Abans d’arribar al Centre de visitants vam veure encara molta gent fent fotos a través de les reixes d’un cementiri. Es tractava del Christ Church Burial Ground, el cementiri no militar més famós dels Estats Units, on hi ha enterrats cinc firmants de la Declaració d’Independència, entre els quals el fill més famós de la ciutat, Benjamin Franklin, científic i polític. En aquell moment vaig recordar que la primera vegada que vaig sentir el seu nom va ser quan, encara a l’escola primària, em van parlar de la invenció del parallamps.
Sense adonar-nos-en havíem anat a parar a l’Independence National Historical Park. Ens quedava encara caminar una mica més per dins de la història de la ciutat que havia acabat engendrant un imperi.
L’autocar va trigar només uns vint minuts a arribar, però vam haver de pujar-hi sense badar gens perquè una senyora xinesa cridava sense parar i amb uns moviments de mans que em van fer témer fins i tot per la meva integritat. Vaig deduir que no tenien ni tan sols permís per aturar-se més de dos minuts i calia ser lleuger si no volien tenir problemes amb les autoritats. L’autocar, doncs, va engegar ràpidament i no ens en vam ni adonar que ja travessàvem el Holland Tunnel i deixàvem lluny Manhattan per trobar-nos enmig de l’entorn industrial de New Jersey. L’aire condicionat anava tan fort que vaig haver de posar-me un jersei. De mica en mica, l’autopista ens va anar allunyant de la indústria pesada i el paisatge va anar convertint en una successió de camps, arbres i cases prefabricades. Vaig posar-me els auriculars i la música em va acompanyar les dues hores que faltaven fins a Filadèlfia.
L’autocar ens va descarregar, com ja ens havíem temut, al barri xinès de la ciutat i vam haver de caminar uns vint minuts per anar fins a l’alberg que teníem reservat. El peu lesionat em començava a molestar i, tot i que al matí me l’havia embenat, vaig patir una mica quan vaig haver d’accelerar el pas perquè es va posar a ploure amb força intensitat. Després de descarregar les motxilles, vam sortir a dinar. No vam anar gaire lluny i a la cantonada amb Market Street vam trobar-hi un local on anunciaven els millors steaks amb formatge de la ciutat. Si algú es pregunta si aquest formatge és el famós Philadelphia, cal que sàpiga que no es tracta exactament d’aquest, perquè la marca de formatge cremós va néixer l’any 1872 a Nova York i va escollir el nom de la ciutat més gran de l’estat de Pennsilvània perquè era famosa per la qualitat del seu menjar. Els cheesesteak, en canvi, es van començar a fer populars a principis dels anys trenta molt a prop d’on ens trobàvem nosaltres. Evidentment, els steaks amb formatge no ens els van servir amb plat i coberts, sinó embolicats en paper i enmig d’un entrepà, com acostumen a fer en aquell país. Vaig optar per l’estil clàssic, amb ceba, i em va semblar prou bo.
Era el moment de començar a explorar una de les ciutats amb més història dels Estats Units. Fundada l’any 1682 va ser la tercera ciutat més poblada de l’Imperi Britànic després de Londres i Dublín, just abans de convertir-se provisionalment en la capital dels Estats Units. William Penn (1644-1718), un dels fundadors de la colònia britànica a l’estat de Pennsilvània i que amb els anys es convertiria en un dels inspiradors de la Constitució dels Estats Units perquè sempre va defensar els principis democràtics, va donar-li el nom de Filadèlfia, que significa “la ciutat de l’amor fraternal”. Estàvem, doncs, a punt de conèixer la ciutat on el 4 de juliol de 1776 el Congrés Continental de les Tretze Colònies va declarar la independència respecte la Gran Bretanya.
Vam començar la nostra ruta turística per la part més antiga de la ciutat a l’església de Christ Church, exemple d’arquitectura colonial i l’edifici més alt d’Amèrica durant cent anys. Es tracta d’una parròquia episcopal fundada l’any 1695 i que va comptar amb les visites regulars del mateix George Washington. Vam passar també pel carrer habitat més antic dels Estats Units, segons ens havia explicat el recepcionista de l’alberg. Es tractava d’un carreró estret i agradable ple de casetes de totxo vermell amb flors a cada portal. Tot ens anava indicant que érem al bell mig de la història d’una ciutat que era el súmmum de l’antiguitat per a tots els americans que volien recordar el moment més gloriós de la seva trajectòria com a país.
Començàvem a trobar-nos alguns turistes anant amunt i avall amb un mapa del casc antic de la ciutat. La majoria eren americans que peregrinaven pels espais més emblemàtics de la Filadèlfia més antiga. I això volia dir també passar per la casa-museu de la Betsy Ross (1752 -1836), la dona que es creu que va cosir la primera bandera americana amb un cercle amb tretze estrelles de cinc puntes acompanyant les barres vermelles i blanques i la va lliurar al mateix George Washington. Abans d’arribar al Centre de visitants vam veure encara molta gent fent fotos a través de les reixes d’un cementiri. Es tractava del Christ Church Burial Ground, el cementiri no militar més famós dels Estats Units, on hi ha enterrats cinc firmants de la Declaració d’Independència, entre els quals el fill més famós de la ciutat, Benjamin Franklin, científic i polític. En aquell moment vaig recordar que la primera vegada que vaig sentir el seu nom va ser quan, encara a l’escola primària, em van parlar de la invenció del parallamps.
Sense adonar-nos-en havíem anat a parar a l’Independence National Historical Park. Ens quedava encara caminar una mica més per dins de la història de la ciutat que havia acabat engendrant un imperi.
0 comentaris:
Publica un comentari