diumenge, 8 maig de 2011

Nuvolades a la Vall d'Incles (Andorra)







Apujo la persiana i veig una ullada de sol. Fantàstic! A veure si avui ens escapem de la pluja i podem anar a caminar una mica. La idea és anar a la Vall d'Incles. Per anar-hi, en comptes de tirar enrere i anar fins a Les Escaldes a buscar la carretera principal, anem fins a Ordino i d'allà cap a Canillo. La carretera és revoltada, però el paisatge és molt bonic. Ens aturem a fer una foto al Pic de Casamanya (2.740 m.), que està nevat fins ben avall. Després de la pluja i ara amb aquest sol, tot brilla i sembla nou, acabat de fer. És com si algú hagués acabat de donar les últimes pinzellades a un magnífic paisatge d'alta muntanya.
Poc abans d'arribar a Canillo ens tornem a aturar per contemplar les vistes. El dia continua essent esplèndid. De tota manera, algunes nuvolades, de moment blanques, comencen a deixar-se veure rere les muntanyes. Deixem Canillo després d'omplir el dipòsit de gasoil i pocs quilòmetres més amunt ens desviem per una carretereta asfaltada però estreta que mena a la Vall d'Incles. M'havien insistit perquè hi anéssim i ara veig que tenien raó, val la pena deixar-se perdre una estona en aquesta vall de postal, una vall molt més oberta que les altres valls d'Andorra; menys angoixant. Pel costat de la carretera, un riu de pessebre s'emporta avall les aigües del desglaç. Es tracta del riu de Fontargent. A la vora hi ha gent passejant i caminant, però em sembla que no ens farem nosa.
Deixem el cotxe allà on s'acaba la carretera i agafem un camí que s'enfila al Port d'Incles i cap a alguns dels estanys que hi ha assenyalats en un mapa a peu de sender. Caminem per terreny moll. Es nota que ahir va ploure. Baixa aigua per tot arreu i el camí és paral·lel a un dels torrents que baixen de la muntanya. Hi ha encara alguna congesta de neu a peu de camí i els cims estan ben enfarinats.
El sol comença a amagar-se i aquells núvols que fa una estona eren blancs, s'han anat enfosquint i amenacen pluja. La boira blanca i subtil va baixant dels pics i sembla que vol fer-se un lloc en el paisatge. A més, la boira no ve sola, perquè just quan contemplo una esplèndida vista de tota la vall, em sona el mòbil i m'escup una mala notícia. La mort sempre és injusta, però la d'algú de divuit anys encara ho és més. La boira, aleshores, s'acaba d'estendre i comencen a caure gotes massa fredes. No arribem als estanys i comencem el descens. L'aire que baixa de muntanya és fred.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada