Camí dels Estanys de Tristaina (Andorra)

Havien previst molta pluja pel cap de setmana, però de moment sembla que s’aguanta el dia i decidim anar a comprar uns entrepans i agafar la carretera cap a Ordino per anar fins als Estanys de Tristaina. A l’Anna, una noia de l’oficina de turisme li va dir que trobaríem neu i no hi podríem accedir, però la tossuderia ens porta a comprovar-ho per nosaltres mateixos.
Arribem fins a l’estació d’esquí. No queda gaire neu a les pistes de les cotes més baixes, però encara hi ha esquiadors que aprofiten els darrers dies de la temporada. El nostre objectiu és arribar fins a la gran escultura en forma de roda que hi ha a peu de carretera i que és on hem de deixar el cotxe, però hem de girar cua perquè em trobo gairebé amb el cotxe encarat al que sembla una més de les pistes però que no és res més que la ruta que havíem de seguir.
Decidim desfer un trosset del camí de tornada per deixar el cotxe allà on hem vist un indicador que deia que hi havia el camí vell cap als estanys. Ens posem a caminar seguint les marques del GR i uns punts grocs que sembla que són els que ens han de portar fins el primer estany. El camí puja força dret i baixa aigua de tot arreu. El cel es va tapant, de mica en mica, gairebé d’una forma imperceptible. Sobretot me n’adono quan miro les muntanyes del voltant, cada vegada una mica més lluny, cada vegada una mica més fosques. Sembla que ens estiguin deixant sols en aquest paisatge de muntanya encara mig civilitzada amb uns canons de neu que no sempre s’amaguen tant com voldríem ara que estan aturats i no serveixen de res.
Hi ha senyals que indiquen que per aquí passa una ruta verdagueriana, però les investigacions de Pere Canturri i Montanya i Jordi Pasques i Canut diuen que gairebé és impossible que el poeta pugés als estanys. Era l’any 1883, Verdaguer tornava de fer el cim de la Pica i escrivia en el seu bloc de notes que “Lo poblet de Serrat, no el conec gaire, per haver-lo vist sols passant, i passant de pressa. Està entre les dues branques del Valira occidental, la riera de Rialb i la de Tristaina, que pren lo nom o les aigües de Tristany, “tres estanys”, que se les vessen de l’una a l’altre fins al darrer, que les envia al Valira.” Els autors expliquen que Verdaguer assegura haver fet missa a Llorts el diumenge i que la caminada del dia abans, molt llarga, dura i amb unes condicions meteorològiques no massa adverses, gairebé no li permetia tornar a enfilar muntanya amunt per anar fins als estanys. A més, en el seu bloc de notes, no fa cap altra referència als estanys que la que hem copiat anteriorment. Em temo que nosaltres, com Verdaguer, no acabarem arribant als estanys.
Seiem a dinar asseguts en unes roques. L’aire és fred i m’haig de posar l’impermeable, però em menjo amb molt de gust l’entrepà de truita de patates encara una mica tèbia. Ja reposats, seguim muntanya amunt per superar el desnivell que ens ha de portar just on havíem de començar l’excursió cap als estanys, que ara es van allunyant de nosaltres a mesura que la boira s’ajeu per aquestes vessants. Topem amb un torrent d’aigua que baixa costes avall i que ens obliga a travessar saltironejant per les pedres. Comença a ploure i optem per fer-nos enrere. Els estanys quedaran pendents per una altra excursió, potser en dates més estiuenques.