Passejant per East Harlem (El Barrio). Nova York II

El Barrio, o East Harlem, s’estén des del carrer 96 fins al 125 i nosaltres érem just al 105 cantonada amb Lexington Avenue, una de les principals avingudes que creuen Manhattan de nord a sud. Allà mateix hi havia un quiosc on vaig poder comprar una targeta de dos dòlars per fer una trucada ràpida a casa i dir que ja ens havíem instal·lat. Va caldre un parell d’intents i una consulta al noi del quiosc per aconseguir línia, però al final me’n vaig sortir i vam poder començar a caminar pel mateix carrer 105 en direcció a Central Park.
Harlem es va urbanitzar als anys vuitanta del segle XIX amb edificis d’apartaments i brownstones, que és un tipus de casa construïda amb un material de to marronós que encara ara dóna color al barri. Els primers que van arribar a l’East Harlem provenien sobretot del sud d’Itàlia i de Sicília i aviat el barri es va conèixer com el Harlem italià. Però després de la Primera Guerra Mundial, entre el carrer 110 i Lexington, van començar a arribar porto-riquenys, la qual cosa va convertir el barri en l’Spanish Harlem, sobretot quan després de la Segona Guerra Mundial els italians van anar marxant cap a d’altres indrets de la ciutat i els porto-riquenys van continuar arribant en massa.
Al carrer 105, a les cinc de la tarda, hi havia moviment. Hi havia gent que anava amunt i avall aguantant la calor i d’altres paraven l’ombra asseguts als portals. Els cotxes eren grossos i alguns una mica atrotinats i aviat ens vam trobar amb un aparcament que ens va cridar l’atenció perquè els cotxes hi eren aparcats uns sobre els altres amb un sistema de plataformes elevades per ocupar menys espai. Acabàvem d’arribar a Park Avenue i em va sorprendre que aquella avinguda el nom de la qual em sonava tant, l’hagués de travessar passant per sota el tren elevat per un pas estret amb una pudor de pixum considerable. De fet, érem just sota el l’anomenat Park Avenue Viaduct que deixa les vies a la superfície des del carrer 102. Aviat descobriria, però, que una mica més al sud l’avinguda era tota una altra cosa.
El Barrio va ser durant els anys seixanta i setanta un dels llocs més conflictius de Nova York, un dels barris en què bandes com els Latin Kings, que darrerament han desembarcat a Barcelona, es van fer amos dels carrers. La pobresa dominava el barri i el tràfic de drogues i altres activitats il·legals hi eren freqüents. Darrerament, però, s’està treballant molt en temes d’educació, salut i benestar que han fet que la fesomia de l’East Harlem hagi canviat. Els murals i els dibuixos reivindicatius de James De La Vega són presents a les parets de molts edificis. De la Vega és un artista que defensa les arrels porto-riquenyes del barri i denuncia el que en anglès s’anomena gentrification, és a dir, un aburgesament del barri provocat pel lloguer o la compra d’habitatges per part de gent de classe mitjana i professionals liberals que està desplaçant els habitants de tota la vida, que ja no poden pagar els preus que els demanen els propietaris.
Després de Park Avenue vam travessar Madison, una altra de les gran avingudes de Manhattan i de mica en mica la fesomia del barri va anar canviant. Els cotxes van passar a ser molt més grossos encara i, sobretot molt més nous, i els edificis van començar a canviar de color. A tot arreu, però, s’amuntegaven grans bosses de plàstic negre, que aviat vam descobrir que amagaven els milers i milers d’envasos que es consumeixen en aquesta ciutat cada dia i que, quan arriba el vespre, passen els camions a recollir.
Havíem travessat només tres illes de cases i ja arribàvem a la famosa cinquena avinguda, una avinguda que ens va obrir de seguida la porta nord-est de Central Park.

Primeres impressions. Nova York I (EUA)

Durant molts anys vaig pensar que hi havia molts llocs al món per visitar abans que Nova York. La gran ciutat no apareixia en tots els meus somnis de viatges, però darrerament va començar-hi a aparèixer d’una forma freqüent. Nova York ha estat sempre una ciutat de moda, però aquests últims anys em trobava per tot arreu amb imatges, històries, llibres, sèries i pel·lícules que m’anaven portant cap als seus carrers. Crec, de fet, que em vaig contagiar de l’esperit novaiorquès fins i tot abans de comprar el bitllet que m’hi va portar aquest juliol.
Les nou hores de viatge van passar entre lectures, fullejades de la guia i pel·lícules ensucrades i filmades a la ciutat dels gratacels per anar fent boca. Tot i que a les set del matí havia sortit de casa, gràcies al canvi horari a les dues ja desembarcàvem al JFK Airport. La cua per passar el control de passaports era molt llarga, però potser no tant com la de feia dos anys a Atlanta quan vaig fer escala per anar al Perú. Aquesta vegada, a més, no em va caldre respondre tantes preguntes, potser perquè l’agent de duanes ja n’havia fet moltes al senyor que anava al meu davant i que va resultar ser d’Andorra. Viatjava amb un passaport que el policia encara no havia vist mai i es veu que li va fer molta il·lusió descobrir que es tractava d’un petit país entre muntanyes de més de dos mil metres d’altitud i que s’hi parlava una llengua que es deia català i que a ell no li sonava de res. Quan va saber-se ben informat, va estrènyer amb força la mà de l’andorrà i li va desitjar una molt bona estada al seu país.
No vaig estar tanta estona al control i aviat vam sortir amb maletes i tot a punt per seguir les instruccions del google maps que ens havien de conduir fins on havíem llogat una habitació per uns quants dies. Sortir de l’aeroport per anar a buscar l’Air Train va conduir-nos de cop a la calor ofegadora que feia a l’exterior i que es va convertir en fred intens just quan vam pujar a un metro de la línia E a Jamaica Station. La temperatura del comboi era gairebé gèlida comparada amb la que feia a les andanes. Mitja hora després canviàvem altra vegada de tren, aquesta vegada per agafar la línia 6 del carrer 53 fins al 103 on havíem de baixar.
El viatge en metro ens va mostrar una de les cares més interessants de la ciutat, la de la diversitat de gent i de llengües que hi conviuen. Pujar en un tren noruec o en un autobús peruà et converteix immediatament en estranger. El teu físic i la teva llengua criden l’atenció d’un bon nombre de gent que semblen gairebé tallats pel mateix patró. Res d’això, en canvi, passava a Nova York perquè, si no fos per la motxilla que arrossegava, res més indicava que jo no vivia allà, sinó que hi acabava d’arribar feia poc menys d’una hora. Aquest sentir-me part del grup, i d'un grup tan heterogeni, confondre’m entre la gent que anava o tornava de treballar, va fer que de seguida m’adonés que no m’havia equivocat de destí. Tenia ganes de viure, molt més que de veure, encara que fos per pocs dies, la ciutat i, de moment, m’acollia com a un més de la família.
Al carer 103 vam sortir a fora i feia molt de sol i calor, però dues cantonades més avall vam localitzar sense cap problema l’adreça que dúiem anotada en un paper. Havíem reservat una habitació per internet feia ja un parell de mesos a l’East Harlem, també anomenat Spanish Harlem o El Barrio. Molts dels cartells de les botigues eren en castellà i sentíem també parlar castellà pel carrer. Als balcons hi havia moltes banderes porto-riquenyes i les cases tenien unes escales al davant que t’enfilaven ja fins al primer pis. Nosaltres, però, vam trobar la recepció just sota les escales, en una mena d’habitació desordenada on ens va atendre una noia molt amable i simpàtica que parlava en anglès a dos-cents per hora i que ens tractava de honey i de sweety a cada moment. Els papers estaven amuntegats els uns sobre els altres i la feina que va tenir a trobar el telèfon quan va començar a sonar. Em temia que l’habitació seria una cosa per l’estil, però la veritat és que estava força bé. El lavabo era al passadís i la dutxa just baixar les escales. Al sostre hi havia un ventilador que no parava de donar voltes, però que no refrescava gens. Aquell aire calent circulava per tot arreu. Per sort, vaig descobrir un aparell d’aire condicionat que feia molt de soroll, però que refredava una mica l’ambient i el vaig deixar endollat quan vam sortir a donar un volt pel barri per començar a descobrir la ciutat. Una ciutat lluny encara dels gratacels, de l’estàtua de la llibertat, de la badia del Hudson i del pont de Brooklyn que van ser les primers coses que va veure Josep Pla quan hi va arribar l'any 1954 per mar, tal com explica en el seu llibre Weekend (d'estiu) a Nova York, que vaig rellegir tan aviat com vaig tenir el bitllet a les mans. Nosaltres començàvem, doncs, per un lloc tan diferent d'aquells com El Barrio.

Família a l'altra banda del mar. Rosario II (Argentina)

Feia poc més de dotze hores que era a Rosario i voltàvem per un mercat d’artesania molt concorregut. Vam deixar l’Alejandro que se n’anava a veure el futbol i vam seguir passejant per la riba del Paraná, un riu que quan passa per la ciutat de Rosario fa cinquanta quilòmetres d’ample. A mi em semblava que no podia ser perquè veia l’altra riba, però aviat em van explicar que el que veia no era l’altra banda del riu, sinó unes illes que hi ha enmig. Un vaixell encallat indicava que aquell any el riu baixava amb poc cabal i això no agradava gens als habitants de Rosario pels qui el riu era el seu gran tresor.
Em va impressionar molt aquell gran cabal d’aigua que travessava la ciutat, i ho va fer més encara l’endemà, quan vam agafar el vaixell i vam passejar-nos com turistes endiumenjats que es deixen portar per l’aigua i busquen la tranquil·litat contemplant com l’aigua va fent el seu curs i com el sol es pon i enfosqueix l’aigua al mateix temps que els llums de la ciutat es van encenent de mica en mica.
Això, però, seria l’endemà, perquè aleshores encara vam passejar una estona més per la fira d’artesania i vam anar caminant fins a les escales del Parque España. Vam seure a reposar en un barsito després dels cent graons i vam anar després fins a la plaça de la catedral. Allà, la Lola i el Luis ens van deixar i nosaltres vam tornar cap a casa l’Alejandro.
Ja havia tornat del futbol i estava content perquè el seu equip, el Newell's Old Boys, el club on va debutar Leo Messi, havia guanyat a un dels grans equips del país, el River Plate. Ens va dir també que havia trucat a la companyia d’autobusos i que no havien trobat la bossa de l’Ana. No ens quedava cap més remei, doncs, que anar a comissaria a posar la denúncia.
Em sembla que no havia vist mai un lloc tan atrotinat. Semblava una oficina treta d’una pel·lícula de sèrie B i el policia que ens va atendre no tenia cap ganes de cursar la denúncia. Li va dir a l’Ana que no li podia fer perquè no es podia identificar. Però, com volia que s’identifiqués si precisament anava a denunciar la desaparició dels seus documents identificatius? Realment allò començava a ser surrealista, però ho va ser més encara quan el seu company, amb cara de fàstic, ens va dir que allà hi anaven moltes prostitutes buscant papers i que potser aquest era el nostre cas!
Vam sortir de la comissaria indignades i traient foc pels queixals i no ens va quedar altre remei que tornar-hi amb l’Alejandro, que em va demanar que estigués callada i que no mostrés que el meu accent no era argentí perquè encara ens podien posar més problemes. A ell, però, no li van posar cap trava i ens van fer la denúncia en un minut. Vam marxar contentes perquè havíem aconseguit el que volíem, però amb la ràbia de pensar que per moltes manifestacions i proclames que es fessin a favor de la igualtat de gènere, ser una dona a l’Argentina del segle XXI encara no era fàcil.
Aquella nit teníem trobada familiar amb la Lola, el Luis i també amb la Laura, la seva filla, que va venir amb el marit i els nens. L’Alejandro va demanar per telèfon unes pizzes a la parrilla –segons ell, les millors- i unes quantes ampolles de la cervesa més popular de l’Argentina, la Quilmes. El sopar va anar molt bé i vaig poder parlar força estona amb la Laura, que és psicòloga, i que de seguida va ser molt agradable amb mi. És curiós que, com el seu germà, s’hagi deixat perdre el català. Es veu que de petits el parlaven, però ara no s’hi veuen en cor i només l’entenen. Em va semblar que era una mena de rebel·lia cap a la mare per haver-los parlat tant de Catalunya. És com si ells volguessin reivindicar que són argentins i res més.
La vetllada va acabar essent un èxit i vam anar a dormir força tard. L’endemà, vam passejar una estona per la ciutat, vam dinar a ca la Lola i cap a les tres ja fèiem cua al vaixell, que ens va portar a fer un volt per tota la costanera i que ens va deixar altra vegada a Rosario quan el sol ja només treia el cap molt dèbilment des de darrere dels edificis de la ciutat.
Ja només ens quedava una passejadeta més per la ciutat, una bona xerrada amb l’Alejandro que, per cert, em va regalar el diari del dia perquè recordés la gran victòria del Newell's, i fer la motxilla per estar a punt per agafar l’autobús de dos quarts de sis del matí.

Rosario no és una ciutat turística, no té l’espectacularitat d’Iguazú ni de la Patagònia, ni tampoc el carisma i l’encant de Buenos Aires, però m’havia tornar una altra part de la família que ara podia venir amb mi en forma d’històries per explicar a la iaia quan tornés a ser a l’altra banda del mar. I set anys després, la meva estada a Rosario i els records d'aquells dies m'han tornat a la memòria. He rebut la trista notícia que un càncer, com sempre injust, s'havia emportat l'Alejandro molt aviat. Massa.