diumenge, 28 novembre de 2010

Família a l'altra banda del mar. Rosario I (Argentina)


En memòria de l'Alejandro, que ja no hi és...

La primera vegada que vaig anar a Argentina hi vaig anar per conèixer el país, però sobretot per conèixer la família que havia marxat als anys quaranta i amb qui ens unien un bon grapat de cartes que anaven i venien amb fotos que van anar passant del blanc i negre al color.
L’estada amb la Montserrat, la cosina de la iaia, i l’Ana, la seva filla, ja feia dies que durava i jo ja sabia que en aquell país hi tenia una família que ara sí que seria per sempre. Quedava, però, conèixer la Lola, la germana de la Montserrat i la cosina que més recordava la iaia, potser perquè quan havia marxat, tot i que era una nena, ja era prou gran per haver establert uns llaços més estrets amb la família del pare.
Amb l’Ana ja havíem estat a Iguazú i ara tornàvem a Buenos Aires per anar a buscar un micro que ens portés a Rosario, on vivia la Lola i els seus dos fills, la Laura i l’Alejandro. Precisament va ser aquest el qui ens va recollir a l’estació d’autobusos a les dues de la matinada, cansades del viatge amb un autobús que havia trigat sis hores a fer els quilòmetres que separen Rosario de la capital argentina. Ens va portar a casa seva i ens va preparar un parell d’entrepans perquè feia hores que no havíem menjat res. Em va explicar que s’havia plantejat venir a treballar a Catalunya i que si em semblava que les coses estaven millor que allà. Era l’any 2003 i Argentina encara no s’havia recuperat gairebé gens del famós corralito de finals de 2001 i els argentins arribaven en massa a Catalunya buscant un futur millor, igual que havien fet els avis de l’Alejandro a la inversa feia ja cinquanta anys.
L’endemà al matí vaig anar a conèixer la Lola, que va estar molt contenta de veure’m i que em va dir que m’assemblava amb la iaia. Li portava la foto on sortia ella acompanyada dels meus avis passejant per un carrer de Sabadell. Era a principis dels anys quaranta, poc abans que agafessin el vaixell que se’ls enduria per sempre al continent americà. La foto li va portar molts records i m’explicà que l’avi i la iaia la portaven al cine com a carrabina. Aleshores eren promesos i no els deixaven anar sols. Diu que ella no entenia gairebé res de les pel·lícules que anaven a veure, però que s’ho passava bé corrent entre les butaques i menjant-se alguna llepolia que sempre li acabaven comprant. Em va treure també d’una capsa, un trosset de roba que havia cosit la iaia i que havia guardat sempre com un tresor.
La Lola em va explicar també que feia molts anys que estava vinculada al Centre Català de Rosario, que hi feia classes de conversa a gent que volia venir a Catalunya a treballar. Em va ensenyar tot de retalls de diari i propagandes que recollia i que parlaven del nostre país.
Ens van interrompre l’Ana i l’Alejandro, que tornaven de telefonar a la companyia d’autobusos per saber si havien trobat la bossa que l’Ana s’havia deixat el dia abans al seient del micro amb tota la documentació a dins. L’autocar encara no havia arribat a Catamarca i vam haver de trucar-hi més tard.
Parlant parlant se’ns va fer l’hora de dinar. Recordo que vam menjar un entremès i carn al forn amb patates i moniato. De postres, chajá, un pastís de nata i maduixes cobert de merenga, que era el preferit de l’Alejandro.
La Lola i el Luis volien portar-me a fer una passejada pel riu en el vaixell Ciudad de Rosario, però feien una trobada de dones a favor de la igualtat de gènere i estava tot ple, de manera que vam haver de reservar el viatge per l’endemà. Vam aprofitar, doncs, per conèixer la ciutat i veure el monument a la bandera, un símbol nacional que tots els argentins volen conèixer un dia o altre. Tampoc no vam poder-hi pujar perquè les cues eren llarguíssimes, però l’estada a Rosario encara s’havia d’allargar un parell de dies i potser tindríem temps una altra hora.

diumenge, 21 novembre de 2010

Mambo Poa 2, 25 relats de viatges

El meu relat “Lliçons de quítxua a la Vall Sagrada dels Inques” ha estat seleccionat per aparèixer en el llibre Mambo Poa 2, un conjunt de narracions extrets de la II edició del Concurs de Relats de Viatge Mikel Essery (http://www.mikelmunduan.net/) , del qual ha resultat guanyador Ander Izagirre amb un fantàstic reportatge titulat “Groenlandia cruje”.

Dels 147 originals rebuts, el jurat n’ha seleccionat 25, escrits en català, basc, gallec, anglès i castellà. Un conjunt d’històries que composen, segons ells mateixos indiquen en el pròleg, “un collage variat d’idiomes i veus que recullen experiències diverses del fet de viatjar” i que homenatgen, d’alguna manera, a qui va ser el seu company i amic: “Totes aplegades en un nou Mamo Poa (Tot bé); un missatge positiu i desimbolt que pronunciat per en Mikel prenia un veritable significat i que reflectia la seva actitud sincerament vitalista.”


Moltes gràcies, doncs, a tots aquells qui han cregut que la meva història es feia mereixedora d’aparèixer en aquest recull.