Berlín: Brunch a Prenzlauer Berg

21 d’agost de 2010. Ens han recomanat anar a fer un brunch al barri de Prenzlauer Berg el diumenge, però nosaltres ens hi presentem un dissabte. Agafem el tramvia M2 a Alexanderplatz i després fem un petit recorregut a peu pels carrers del barri fins arribar a Mauerpark.
Prenzlauer Berg és un barri amb molts edificis del segle XIX que van perillar força durant l’època de la RDA perquè el govern els volia tirar a terra. Els veïns, però, els van aconseguir salvar. Després de la caiguda del mur, als anys noranta, les immobiliàries van trobar el barri molt llaminer i van restaurar aquests edificis. Malauradament, això va fer que els lloguers pugessin i els seus antics llogaters ja no es poguessin permetre pagar-ne les rendes i acabessin marxant a barris més econòmics. Ara viuen al barri moltes parelles joves amb fills (d’aquí li ve el sobrenom de “barri dels cotxets”), artistes, intel·lectuals i professionals liberals.
Comencem amb una volta pel parc, un parc gran i una mica descuidat, però també molt aprofitat pels qui viuen al barri. Com que fa molt bo, hi ha gent estirada a la gespa prenent el sol. Just al costat de l’estadi on el cap de l’Stasi, els serveis secrets de la RDA, Erich Mielke, venia a animar el Dynamo Berlín, encara hi queda un tros del mur que dividia el parc fins l’any 1989. Avui, aquesta part del mur interior, Hinterlandmauer, està ple de grafits. Està tot una mica brut. Algú hi ha deixat encara tots els pots buits dels esprais de pintura i també hi ha qui ha decidit pintar els arbres, les faroles i els bancs d’aquest racó de la ciutat que encara recorda la separació que van patir els seus habitants durant vint-i-vuit anys.
Sortim del parc i agafem Oderberger Strasse. Ens aturem a la cafeteria Bonanza, que llueix un cartell que diu que no et pots morir sense haver pres un dels seus cafès. La gent seu a fora, als quatre bancs i taules que hi ha mal posats damunt la vorera. Hi ha qui s’hi ha instal·lat amb el portàtil i aprofita per treballar una estona i tot. Nosaltres continuem carrer avall i girem a Kastanienallee. Hi ha força gent passejant i molta asseguda a les terrasses del restaurant degustant ja el famós brunch que està tan de moda al barri.
Ens desviem per anar a fins a Kollowitzplatz. Hi ha un mercat de productes artesanals, biològics i també amb parades de menjar, que tenen realment molta clientela. No hi ha gairebé turistes, la majoria són berlinesos gaudint del dissabte al migdia. Són ja quarts de dues i ens asseiem a la terrassa de la cafeteria Sowol Als Auch, que fa cantonada entre el carrer Kollowitz i Sredzkistrasse. Aconseguim taula just quan uns altres s’aixequen, perquè realment és un lloc molt concorregut. Tothom sembla relaxat i ningú té pressa per acabar-se el seu esmorzar-dinar. Nosaltres també ens decidim per un brunch, que aquí serveixen vint-i-quatre hores al dia, i la veritat és que és fantàstic seure i respirar aquesta tranquil·litat mentre suco el meu pa amb mantega acompanyat d’embotits, formatge, amanida i fruita. Cometo l’error, però, de pensar que això és un dinar i demanar una coca-cola i no un cafè amb llet com fan tots els berlinesos.
Ens aixequem amb la calma que ens ha transmès aquest lloc i pensant que encara ens queda molt per veure de la ciutat, però que ja hem gaudit potser del millor. Ens acostem a la cantonada on hi ha l’arbre del bookcrossing, tal com explica la Virginia en el seu fantàstic blog Un passeig per Berlín. Es tracta de quatre troncs d’abre enganxats i amb uns petits compartiments on la gent deixa llibres perquè els altres els puguin llegir i s’emporta els que encara no ha llegit i que, desinteressadament, ha deixat algun altre amant de la lectura. No n’agafo cap perquè tots són en alemany i em sap greu no poder tampoc deixar-ne cap perquè no en porto cap al damunt. De tota manera, la iniciativa em sembla fantàstica.
M’agrada molt aquest barri. És d’aquells llocs del món on després de passejar-te una estona descobreixes que hi podries viure. Haig de confessar, però, que segur que se’m faria difícil el dia que el temps berlinès tornés a fer de les seves i no lluís aquest sol d’avui.
Acabem el recorregut a Wasserturm, una torre de totxos vermells, de forma cilíndrica, que havia estat un dipòsit d’aigua construït l’any 1877. Va servir com a torre de l’aigua fins l’any 1952 i ara és un bloc de pisos. De tota manera, l’edifici amaga un passat fosc que descobreixo quan llegeixo a la guia que la part de baix de la baluerna havia servit a Hitler, poc després de pujar al poder, just a la primera meitat de 1933, de primer camp de concentració improvisat.

És difícil en aquesta ciutat escapar-se de la història que l’ha marcada, encara que sigui un dissabte assolellat i hagis gaudit del barri amb la tranquil·litat amb què ho saben fer els seus veïns.

Descobrint la Patagònia: camí del Fitz Roy

14 d’agost de 2004. Ens llevem amb la idea d’aprofitar aquest magnífic paisatge que ens proporciona el Chaltén per anar a fer una excursió abans de marxar a la tarda cap a Río Gallegos, on ja arribarem de nit. La Laura i la Pilar no tenen clar això d’anar a caminar, per això anem primer totes juntes a veure unes cascades que ahir vam deixar pel camí perquè començava a fer-se fosc i queien volves de neu.
Ens enfilem al capdamunt d’unes roques des d’on hi ha uns salts d’aigua i una vista impressionant de la vall i del Río de las Curvas. Després de voltar una estona, les deixem de tornada al poble i nosaltres enfilem un camí amunt per fer un tros del sender que porta cap al peu del Fitz Roy.
Portem un parell d’entrepans per dinar a la motxilla i l’anorac cordat fins dalt de tot perquè fa molt fred. Encara no fa ni cinc minuts que caminem quan ens trobem un indicador del parc natural informant-nos de la possibilitat de trobar pumes i de la reacció que hem de tenir. Regla número u: semblar més alt del que ets. Ho tinc difícil jo que vaig néixer petita de talla, i tampoc no veig clar complir la regla número dos que em demana no esverar-me i sobretot no marxar corrents. Segurament, si no tinc massa pressa per marxar quan em trobi el puma, cosa que dubto, només compliré la número tres: tirar-li pedres perquè se’n vagi. Intento convèncer-me que no en trobarem cap i que deuen tenir raó les darreres paraules del cartell del parc: si veus un puma, segur que és perquè ell no t’ha vist abans. Espero que si em veu, almenys no decideixi convertir-me en la seva presa.
El camí puja una mica entre el bosc. Els arbres són secs i retorçats pel vent, que els ha donat unes formes ben estranyes. De mica en mica va baixant una boira que no ens deixa veure gaire més enllà d’uns pocs metres. És com si ens anéssim endinsant en una mena d’indret màgic poblat per criatures estranyes, però el cert és que no veiem ningú i que estem segurs que això no és cap dels llocs que apareixen als mapes sorgits de la imaginació de Tolkien. De tant en tant, travessem un petit xaragall d’aigua glaçada. El terra és ple de troncs d’arbres mig trencats que encara donen un color més sinistre al camí.
Quan arribem a la Laguna de los Patos comença a nevar. No neva amb intensitat, però sí que a més del fred i del vent, les volves blanques i molt gelades comencen a fer encara més sinistre el nostre passeig. Caminem encara un parell de quilòmetres més, però la boira cada vegada és més espessa i, tot i que no neva pas més que fa una estona, decidim girar cua i abandonar la nostra petita aventura patagònica.
Hores més tard i després d’un viatge molt llarg i cansat fins a Río Gallegos, ens trobem trucant el timbre de casa la María Rosa. Ningú no ens ve a obrir i ens esperem gairebé una hora al carrer. Estem cansades i fa fred, però tan bon punt arriben la María Rosa i el Marcos, que eren a un concert de Los Nocheros, ell tan sí com no ens fa marxar corrent cap a un boliche, una discoteca, on deixen entrar gratis abans de la una. No tenim ni temps de canviar-nos i el nostre aspecte és ben galdós quan trepitgem la pista. No havia posat mai els peus en un lloc així amb botes de muntanya, però veig que a l’entrada no ens han posat cap mena d’impediment, potser perquè ho han vist com una excentricitat de turista despistat.
Un parell d’hores més tard surto pensant que sembla impossible que aquest matí m’hagi llevat amb una vista impressionant del Fitz Roy a la finestra, que unes hores més tard caminés sota la neu en un bosc misteriós i que ara busqui taxi en un carrer dels afores de Río Gallegos. A vegades el millor dels viatges és aquest deixar-se portar…

Descobrint la Patagònia: Río Gallegos

Quan vam anar a l’oficina d’informació de Río Gallegos, a la Patagònia argentina, i vam demanar què podíem fer a la ciutat ens van dir que res. No estava segura si no havia entès bé la ironia o és que aquella persona que, en teoria, m’havia d’engrescar a conèixer la seva ciutat, m’estava assegurant que ja me’n podia tornar cap a Buenos Aires amb el mateix autobús que m’havia portat. Vaig decidir, doncs, insistir una mica més i vaig demanar per una visita als afores, a Cabo Vírgenes, però la resposta va ser igual d’aclaridora: ens va dir que no calia que hi anéssim, que en aquella època, l’hivern austral, no hi havia pingüins i allà només s’hi anava per veure'ls.
Vam sortir de l’agència pensant que potser aquell vent que no parava mai afectava una mica massa les persones que hi convivien. De fet, havíem arribat a Río Gallegos el dia abans, cansades de trenta-sis hores d’autocar per la ruta 3, i havíem fet ja algun vol per la ciutat només traient una mica el cap des de la caputxa de l’anorac perquè el fred i el vent es ficaven per tots els racons. És cert que no hi havíem descobert res d’especial, però alguna cosa s’hi havia de poder fer.
Río Gallegos és una població d’uns noranta mil habitants i és la capital de la província de Santa Cruz. La ciutat va ser fundada l’any 1885 quan s’hi va establir una base de la subprefectura marítima. La història va venir marcada per la seva posició per dominar el sud del país, però també per l’explotació de petroli, gas i fins i tot or, que va provocar que apareguessin a la ciutat buscadors que remenaven la sorra de la badia amb la idea de fer-se ric. Jo, d’or, no en vaig veure ni una unça, però la primera impressió que vaig tenir quan hi vaig arribar és que era una ciutat totalment plana, amb edificis baixos i carrers amples.
La María Rosa, la tieta de l’Ana, vivia en un bloc de tres pisos davant d’un barri de casetes amb teulades de diferents colors. Quan es va fer fosc, em va semblar veure per la finestra tot un poblet de joguina al meu voltant, però segurament eren les hores de son acumulades les que ja em feien veure visions. Al matí, la nostra amfitriona, després d’haver-nos convidat al primer mate, ens havia portat a comprar en un supermercat on gairebé no hi havia verdura fresca i on, sorprenentment en una regió amb tants xais pasturant, la majoria de la carn era congelada. Havíem passat el primer dia prenent mate i xerrant amb la Rosa i en Marcos i calia trobar alguna cosa per fer abans no marxéssim cap a Calafate i Chaltén a veure les glaceres i l’imponent Fitz Roy.
La Laura, a qui havíem conegut l’any abans a Iguazú, ens va deixar un parell de bicicletes perquè poguéssim explorar la ria. Vam pedalar fins que una de les bicis va dir prou i vam haver de fer mitja volta. El temps no acompanyava gaire, però era bonic veure la poca llum que hi havia reflectint-se sobre l’aigua.
Més tard, en Marcos ens va acompanyar a fer un volt. Vam voltar una estona pels carrers i ens vam enfilar en un vaixell rovellat que hi havia encallat a la riba. Ens va fer adonar com tothom caminava per només una de les voreres del carrer. A l’altra hi bufava molt més el vent. Això és el que feien tots els qui eren “nycs”, és a dir, “nacidos y criados en Río Gallegos”, com l’aleshores president del país i ara president consort, Néstor Kirchner, a qui anomenaven El Pingüino perquè era de la ciutat austral. Vam passar per davant de la casa on vivia la família Kirchner quan venia a la ciutat i després vam entrar en una cafeteria per refer-nos del fred i tornar a sentir que teníem dits.
De tornada cap a casa, vaig demanar a en Marcos perquè aquesta mania seva de posar-se cada vegada que caminàvem per una vorera a la banda que tocava al carrer. L’Ana i jo estàvem cansades d’anar-lo veient ocupar aquesta posició com si li anés la vida. Ens va sorprendre amb la resposta que si una dona camina al costat d’un home, sempre és ell qui ha d’estar a prop del carrer, perquè si no ho fa així vol dir que està oferint la dona com a prostituta a tots els qui passen amb cotxe. Una resposta sorprenent que ens va fer riure fins arribar a casa, on la Rosa ja ens esperava amb el sopar fet.
Río Gallegos, doncs, havia de ser el camp base per la sortida cap a la Patagònia de postal que surt a les guies de turisme i als reportatges del National Geographic. Després d’haver-hi passat uns quants dies, però, encara em semblava una mica massa taxatiu aquell “res” de l’oficina de turisme. I cal dir també que vaig acabar anant a Cabo Vírgenes, una platja fantàstica, on haig de confessar que era cert que no hi havia pingüins, a part d’aquell pobret que vaig veure mort darrere d’una mata d’una planta que no vaig ser capaç d’identificar.

Descobrint la Patagònia: El Chaltén

13 d’agost de 2004. Ens tornem a llevar d’hora i en Martín és molt puntual a l’hora de passar-nos a recollir. El camí cap al Chaltén és de ripio, és a dir, de terra i grava, i durant molta estona encara és ben fosc i de fet encara ho és força quan parem a l’ estancia Luz Divina, on fem fotos de les primers llums de l’alba, com si el nom de la finca anés lligat per sempre a aquesta hora del dia. Després continuem per aquest magnífic paisatge i ens aturem a un antic observatori de la Universidad de la Plata on, allà sí, fem fotos de la sortida del sol. Realment quedem meravellades pel paisatge. És impressionant i no sé com descriure amb paraules aquest territori tan vast i verge. Fa força fred, però el dia s’aixeca radiant, no hi ha gairebé ni un sol núvol que ens pugui aixafar el viatge.
Poca estona després d’haver-nos aturat a l’observatori, ens parem altre cop. Som a La Leona, un hostalet de carretera, un lloc molt rural i que de seguida se’m fa entranyable. Em prenc un bon got de xocolata calenta i em menjo un tall de pastís, també de xocolata, mentre intento superar el repte de fer diana en un ganxo amb una anella enganxada a una corda. Es veu que és un joc molt antic, però cap de nosaltres aconsegueix entrar en el llibre dels vencedors. No hi ha hagut manera de superar el repte i, a les pàgines de la llibreta vella i rebregada, hi continua havent els noms dels gauchos que van superar la prova fa ja molt de temps.
Tornem a pujar a la camioneta i continuem el camí. I aquí comença un veritable rally fotogràfic. Cada dos per tres fem parar en Martín per poder fer fotos. El paisatge ens supera. I ho fa sobretot quan al davant nostre podem veure com s’acosta cada vegada més el Fitz Roy. Quina meravella de muntanya! De cop, a més, apareix també destapat dels nuvolets que el cobrien el Cerro Torre i la visió de les dues muntanyes ens deixa bocabadades. Es veu que els indis que habitaven la zona creien que aquestes muntanyes eren volcans, perquè sempre estaven tapades, però hem aconseguit que se’ns mostressin en tota la seva majestuositat. A les planes que s’obren al costat del camí, hi veiem també ramats de xais i de cavalls acompanyats dels vols d’uns quants còndors.
És amb aquesta emoció que ens transmet el paisatge que arribem al Chaltén, un poblet enclavat entre muntanyes i el Río de las curvas, que pren el nom de les giragonses que fa el seu curs. Em sorprèn quan em diuen que el Chaltén va ser fundat l’any 1982. Em costa pensar que un poble pot ser tan modern, acostumada que els pobles hi són de tota la vida.
El primer que fem és anar a l’hotel, que és a casa dels pares d’en Martín. Deixem les maletes a l’habitació i baixem a dinar. Ens han fet canelons, uns canelons enormes, el triple de grossos dels que mengem nosaltres. Estan farcits de verdures i coberts amb salsa de tomàquet i beixamel. Ben tipes, doncs, tornem a pujar al cotxe i entrem al Parc Nacional per anar cap al Lago del Desierto. Pel camí, com que sec al davant, em toca cebar el mate. Diuen que me’n surto prou bé, però em sembla que em prenen el pèl, perquè entre la poca experiència i els sotracs em faig un embolic entre la hierba mate, el sucre i l’aigua calenta que porto en un termos.
El paisatge continua sent preciós. El llac és força lluny, però el camí ja és tot un espectacle. La carretera passa per a prop del riu i anem sentint els salts d’aigua que ens van assenyalant la proximitat del llac. Finalment arribem a un lloc on podem deixar el cotxe i seguir a peu. Hem de travessar el riu per un pont penjant de fusta, però està trencat. La Laura no s’atreveix a passar i diu que es quedarà en aquesta riba, però nosaltres travessem com podem i anem fins al llac. És immens i preciós, de fet, no en veiem el final.
El Lago del Desierto ha estat durant anys molt disputat perquè Xile el volia dins les seves fronteres, però es veu que els argentins han guanyat la batalla diplomàtica. Voltem una mica per la riba i tornem a travessar per reunir-nos amb la Laura. Després prenem un mate i enfilem el camí de tornada. Aquesta vegada parem a tres o quatre salts d’aigua. Estem realment extasiades amb tanta natura en llibertat, i encara ens emocionem més quan es comença a tapar i cauen algunes volves de neu.
Per sopar, un bon asado a l’estil argentí i després, com que estem massa tipes per anar a dormir, l’Ana i jo cometem la imprudència d’anar a fer un tomb pel poble. És fosc i no hi ha ningú, la temperatura ha baixat sota zero i fa tant de vent que tenim dificultats per caminar. Quan ja estàvem a punt de fer mitja volta, apareix en Martín amb la camioneta i ens porta fins al darrere d’unes roques enormes que paren una mica el vent i les poques llums que hi ha al poble i ens diu que ha arribat el moment que descobrim el millor del Chaltén, el seu firmament. Giro els ulls cap al cel i quedo impressionada amb la quantitat d’estrelles que brillen per nosaltres.