Descobrint la Patagònia: Lago Argentino (Argentina)

12 d’agost de 2004. Encara és fosc quan pugem al vaixell que ens ha de portar a descobrir les glaceres que amaga el Lago Argentino. Sortim de Puerto Bandera amb un fred i un vent que ens fan amagar de seguida en els confortables seients de l’interior, però de seguida que comencem a veure els primers rajos de sol reflectits a l’aigua decidim pujar a ventilar-nos a coberta.
No em puc creure que algú es vulgui perdre aquest espectacle, però hi ha un grup de mozos, que diu la Pilar, que no paren de dormir i que sembla que no els interessa gens el que poden veure des de la finestreta que tenen al costat. Jo vaig entrant i sortint per resistir el fred i el vent malgrat que vaig ben abrigada. Hi ha un pobre japonès amb gavardina i barret de roba amb ales amples que sembla que en qualsevol moment hagi d’aixecar el vol, però no deixa anar la càmera ni per res.
L’espectacle de veritat, però, comença quan entrem al brazo norte pel que anomenen La Boca del Diablo, el punt més estret d’aquest llac que ocupa gairebé mil cinc-cents quilòmetres de superfície. A partir d’aquí comencem a veure témpanos, grans masses de gel que s’han desprès de la glacera Upsala. N’hi ha de petits i n’hi ha de molt més grans que el nostre vaixell, però el més impressionant són els colors, una barreja de blancs i blaus que van canviant segons la llum que els arriba. No fa gaire sol, però la navegació entre icebergs és magnífica i no puc parar de fer fotos, que estic segura que acabaran semblant totes iguals, però tant se val.
El vaixell s’atura un moment davant de la glacera Upsala, la més gran del Parque Nacional, i que m’agrada gairebé tant com el famós Perito Moreno que vam veure ahir. Els seus camps de gel cobreixen una superfície de 870 km² i les seves parets fan de seixanta a vuitanta metres.
Mentre recorrem el llac fins arribar al Puerto las Vacas a la Bahía Onelli, ens mengem un entrepà, que serà el nostre dinar. Baixem i comencem a caminar per un bosc de lengas i ñires fins al Lago Onelli. Com que és l’hivern els arbres no tenen fulles i sembla un bosc una mica fantasmagòric, però de mica en mica va sortint el sol i el paisatge continua regalant-nos vistes extraordinàries, sobretot quan arribem al llac Onelli, on desemboquen les aigües i els trossos de gel despresos de les glaceres Onelli, Bolados, Agassiz i Heim.
Una de les guies del vaixell ens diu que ja és hora que tornem a embarcar, però com que no en tenim cap ganes, anem fent el ronsa i ens quedem darrere de tothom. Gairebé som les últimes i ja hi ha molt més silenci. Sentim uns cops rítmics i seguits que primer no sabem identificar, però aviat ens adonem que es tracta d’un picot que treballa en un dels arbres del bosc. Ens endinsem una mica per veure’l i la sorpresa que tenim és que no n’hi ha només un, sinó que són dos, mascle i femella. No podem resistir la temptació d’anar darrere d’ells i fer-los unes quantes fotos fins que ens topem amb un dels mozos de la Pilar cantant enmig del bosc mentre el filmen. Això sí que sembla surrealista, tres dones darrere un ocell i les notes d’una cançó enmig del bosc. Es veu que és el cantant del grup Los Piojos, un grup molt famós aquí a Argentina, que estan gravant el seu últim videoclip. Segons em diuen, el setembre tenen previst ser a Barcelona tocant a la sala Bikini.
Les guies van cridant que ens espavilem i pugem al vaixell per fer el viatge de tornada, ara amb molt més sol que abans, però encara amb molt de fred. El cel és d’un color blau intens i em sembla mentida que aquests Piojos es vulguin perdre tanta bellesa i aprofitin per dormir mentre la càmera els va gravant altra vegada.
Arribem a Calafate que gairebé es comença a fer fosc.

Descobrint la Patagònia: Perito Moreno (Argentina)

11 d’agost de 2004. Fa ja quatre dies que som a Río Gallegos, a la Provincia de Santa Cruz, i avui marxem cap a la zona de les glaceres, a tres-cents quilòmetres d’aquí. Ens ha costat decidir com fèiem aquest viatge i finalment hem decidit llogar un cotxe amb xofer, perquè en les condicions que sembla que podem trobar les carreteres i amb la immensitat d’aquestes planes sense habitar podia ser una mica perillós anar-hi soles. De tota manera, per abaratir el preu i malgrat que a la Laura no li semblava gaire bé, l’Ana i jo vam insistir que encabissin al cotxe un altre passatger.
A les set del matí ens passen a buscar. La Laura ja s’ha instal·lat al seient del davant i al darrere ja hi ha la Pilar, una senyora asturiana que finalment vindrà amb nosaltres aquests dies. El conductor no és el que ens van presentar ahir, aquest es diu Martín i de seguida veiem que està molt predisposat a ajudar-nos perquè aquest sigui un bon viatge.
Quan fem la primera parada a La Esperanza, tot just clareja. Fem quilòmetres i quilòmetres entre planes immenses, veiem guanacos, uns animals de la família dels camèlids, com les llames, però gairebé no ens creuem amb cap altre cotxe. És hivern i no és l’època dels grans tours turístics per la Patagònia. A l’horitzó comencem a veure les muntanyes del Chaltén i les Torres del Paine.
Aproximadament a quarts d’onze arribem al Calafate, un poble turístic que va néixer a principis del segle XX com a punt de comerç estratègic pel transport de llana. La seva història, però, va canviar amb la instal·lació de la intendència del Parque Nacional de los Glaciares l’any 1946. Baixem per anar al lavabo i estirar les cames, però sense anar a l’hotel tornem a pujar al cotxe i marxem cap al parc natural per anar a veure el Perito Moreno.
Estem a la riba del Lago Argentino i el paisatge comença a ser molt bonic. Ens anem endinsant en el parc i ens trobem envoltats de llacs. Hi ha treballadros arreglant el camí i ens aturen. Ens diuen que ens hem d’esperar uns vint minuts. Aprofitem per baixar fins al llac a tocar l’aigua. La Pilar, que ja va venir l’any passat, diu que si caus al llac només tens trenta segons de vida perquè el fred et provoca una aturada cardíaca fulminant. M’allunyo, doncs, una mica de la riba.
Pocs quilòmetres després arribem a la curva de los suspiros, que és el primer lloc on es es veu el famós Perito Moreno. M’impressiona i no sé si deixo anar un sospir o no, però ja tinc ganes de ser-hi més a prop. Abans d’arribar al mirador principal, ens aturem en un lloc on també es veu un dels laterals de la glacera. Començo a fer fotos sense parar, com si volgués caçar tota aquesta bellesa i emportar-me-la en un instint egoista de possessió. I continuo amb la mateixa febre fotogràfica quan arribem al mirador i comencem a baixar per les passarel·les de fusta que ens van acostant a la glacera. Hi ha força gent i sento uns quants cops a parlar en català.
Ens anem mirant el ventisquero, que és com l'anomenen els d'aquí, des de diferents punts de vista i escoltem el soroll que fa quan es trenca i deixa caure trossos de gel al llac. No m’imaginava que realment fes tan soroll! Estic vivint en directe les imatges repetides una i altra vegada a la televisió per alertar del canvi climàtic a tot el món quan el març d’aquest 2004 va patir un dels trencaments més importants dels darrers vint anys.
Fa hores que l’Ana s’ha pres una pastilla pel mareig i l’ha deixat mig adormida, diu que ha de fer esforços per no adormir-se i que li costa fer-se càrrec de les dimensions de la glacera. Ens sorprèn a tots quan, després de llegir a la guia que ocupa una superfície comparable a la de Buenos Aires Capital Federal, diu que se l’imaginava més gran!

Tenim gana i en Martín ens porta fins a un petit bar que hi ha uns quilòmetres abans d’arribar al Perito i ens prenem un te i un bikini, però no ens hem quedat amb ganes de glacera i hi tornem. Ara ja no hi ha ningú, només nosaltres cinc. Com que el sol ja està més baix, el color del gel es veu diferent. De fet, deixa veure tants tons de blau que em ve al cap aquella cançó del Raimon dedicada al País Basc “Tots els colors del verd/ sota un cel de plom/ que el sol vol trencar.” Penso en “tots els colors del blau” que hi ha en aquesta zona austral.
La tranquil·litat ara és total i només els trons eixordadors que sorgeixen de la glacera trenquen el silenci. Comença a fer molt fred i cau alguna gota, però descobrim tres còndors que ens sobrevolen i no podem deixar de mirar-los una bona estona. Tenen un volar majestuós i es veu que poden arribar a mesurar 140 centímetres d’altura. Recordo que ja em va sorprendre aquell bebè de còndor que va pessigar la cama de l’Alfonso al Parque Tayrona a Colòmbia.
Tornem a pujar al cotxe i anem cap a Calafate. Descarreguem les maletes i sortim a voltar una mica, però fa tan fred que hem de buscar recer al cap de poca estona. A la cuina de l’apartament, l’Ana fa vitina de zapallo, una sèmola de carbassa que ens mengem ella, la Pilar i jo. No tenim sal i queda una mica dolça, però és bona per entrar en calor.