Arnes (Terra Alta)

3 d’abril de 2010. Arribem a Arnes i fem una volta pel poble. Té un magnífic ajuntament del segle XVI, d’estil renaixentista. M’agraden sobretot les arcades de mig punt, els finestrals i les gàrgoles. Sembla mentida que un poble tan petit tingui un ajuntament tan majestuós. Just al costat hi ha l’església barroca, molt més discreta. Contemplem un moment el paisatge dels Ports des de la barana d’aquesta plaça de la Vila, i després seguim el nostre recorregut per un dels portals que ens torna a endinsar en el nucli antic.
Abans d’entrar al punt d’informació per demanar un mapa de caminades pels Ports, ens arribem a veure el Povet de la neu, dels segles XVII i XVIII. Es tracta d’una construcció de forma circular que permetia emmagatzemar neu i gel per a la conservació dels aliments en una època en què les neveres encara eren ciència-ficció.
Com que veiem que se’ns farà l’hora de dinar just quan podríem començar a fer una petita ruta pels Ports, travessem el poble fins al bar El Casal perquè ens facin entrepans per emportar. Mentre ens els preparen, fem un vermut a la terrassa. Fa sol i la terrassa té una vista espectacular dels Ports i d’Horta de Sant Joan, cosa que converteix aquest descans en un d’aquells petits plaers que de tant en tant val la pena d’assaborir.
Tornem al cotxe i agafem una pista fins que trobem un cartell que enuncia l’entrada al Parc Natural dels Ports de Beseit. Tal com ens ha dit la noia del punt d’informació hi ha un senyal que ens indica el camí per anar al Toll de Vidre.
Fa molt bo i el camí entre camps d’ametllers i oliveres convida a passejar-s’hi. Són poc més de tres quilòmetres de caminada. La llàstima és que la pista és una mica massa transitada per cotxes que deuen anar cap a un refugi que hi ha una mica més enllà. De tota manera, val la pena recórrer el trajecte a peu i anar-se endinsant en aquest paisatge de mica en mica, sense pressa.
El Toll de Vidre és un gorg d’aigua verda i transparent amb un salt d’aigua que hi posa la banda sonora. Hi ha gent asseguda a prop de l’aigua i nens jugant, però cap massificació que trenqui l’encant de l’indret. Ens asseiem sobre una roca just damunt del toll i traiem els entrepans de truita que ens han fet a Arnes. Després de la caminadeta se’ns posen d’allò més bé. Descansem una bona estona sentint com l’aigua fa el seu camí entre les roques i, quan ja no tenim més excuses per quedar-nos una estona més, enfilem el camí de tornada.