diumenge, 30 maig de 2010

Noruega: parada a Ålesund



Ahir vaig veure The frost, la primera pel·lícula dirigida pel català Ferran Audí i rodada a Noruega amb coproducció d’aquell país. Pocs minuts després de l’inici del film vaig reconèixer la panoràmica de la ciutat d’Ålesund, on vaig fer nit l’any 2007 de camí cap al nord del país, i vaig recordar la Remei, una senyora catalana que havia decidit viatjar després de la jubilació i sense tenir en compte les ofertes de l'Imserso. Aprofito, doncs, per recuperar ara el que vaig anotar aquell dia en el quadern de viatge.

Dissabte, 11 d’agost de 2007. A les 8h del matí ja som dalt d’un autobús que ens ha de portar de Bergen a Ålesund en nou llargues hores de viatge. Marxem molt puntuals i comencem a resseguir els fiords característics d’aquest país. Hem d’agafar tres vegades el ferri per creuar d’una punta a l’altra d’aquestes entrades de mar que semblen grans llacs on regna la tranquil·litat. El paisatge és fantàstic. Anem deixant enrere poblets, casetes aïllades amb la bandera hissada al jardí i el llit elàstic, que sembla que és el passatemps preferit dels nens noruecs, i pugem i baixem d’uns vaixells ben preparats on tothom aprofita el trajecte per connectar els seus mòbils i ordinadors portàtils a la xarxa elèctrica. De fet, sembla que s’hagi de perdre molt de temps cada vegada que l’autobús puja i baixa d’un ferri, però el cert és que hi deuen estar tots tan acostumats que embarquen i desembarquen en un moment. Fins i tot en un dels petits trajectes ens deixem una parella de despistats que han hagut de córrer per atrapar l’autobús que ja enfilava la carretera revoltada que hem seguit després.
De tant en tant, deixem el conductor en una benzinera i en carreguem un altre que es presenta i ens explica –en noruec- quanta estona de trajecte farem amb ell i quants fiords haurem de travessar. Finalment, a dos quarts de sis de la tarda arribem a Ålesund, just quan es posa a ploure.
Arribem a l’alberg amb la mullena a sobre, però hi ha calefacció i ens podem eixugar. A l’habitació ens trobem una senyora catalana que parla pels descosits. Resulta que viatja sola i que no ha dit a ningú que és aquí. No vol que la seva família es preocupi i no ens acaba d’aclarir quants dies fa que és aquí ni quant de temps s’hi quedarà.
Ha parat de ploure i sortim a donar un volt. La ciutat va ser reconstruïda després de l’incendi de 1904 i es va fer seguint el Modernisme de l’època. Té força encant amb el mar i les illes al davant, i amb un canal que travessa d’una banda a l’altra. Anem a un supermercat i ens comprem un parell de coses per sopar. Hem vist que a l’alberg hi ha cuina i l’aprofitarem. Fem bullir una mica de pasta i ho acabem amb un iogurt, però hem de sortir corrent de la cuina de tanta fumera que han provocat uns cuiners segurament molt ocasionals que també volien aprofitar la instal·lació.
Sortim altra vegada per anar a passejar i decidim que podem aprofitar per pujar al mirador de Fjellstua. Hi ha 418 escales força dretes, però des de dalt hi ha molt bona vista. Es veuen les tres illes que formen la ciutat. A més el sol es comença a pondre i tot té un color vermellós. Tornem a baixar cap a la ciutat i fem una altra volta. Quan som arran de mar veiem –ara sí- la posta de sol ben vermella.
Es fa tard i encara que aquí el dia és llarg, ja s’ha fet fosc. A l’habitació ens trobem la Remei, que aprofita per explicar-nos els seus plans de viatge pels propers anys. Diu que la seva idea és anar ben aviat a Anglaterra, perquè es fa gran i la humitat li agreuja l’artrosi. També vol anar a Rússia i travessar fins a la Xina. Però de moment, després de Noruega i Suècia marxarà cap a Holanda i Alemanya i tornarà a casa amb un record que ja va comprar a València perquè la família no sàpiga que ha estat tan lluny! Una de les altres noies que hi ha a l’habitació li demana que faci el favor de callar perquè vol dormir i ella ens comenta que això ho tindrem difícil perquè aquesta noia ronca molt fort. És tot un personatge aquesta Remei, però per si de cas em poso els taps.

Diumenge, 12 d’agost. El dia es lleva emboirat com ahir, però no plou. Baixem a esmorzar i ja ens hi trobem la Remei que es queixa perquè no hi ha tomàquet. Es veu que la cambrera no li fa cas quan demana que li’n posin i ens diu que ho hem de fer nosaltres perquè deu ser que no entén el seu anglès, que, de fet, es resumeix a good, lady, tree en lloc de three i poques paraules més. Aviat, però, descobrim la veritable raó de per què no li fan cas amb el tomàquet: de seguida que la noia el posa a la barra, se’n posa tot un plat, barrejat amb un ou dur i tres-cents grams de formatge pel cap baix. Quan acabem d’esmorzar ens fa anar a recepció a dir que li deixin guardar la maleta tres dies, que ja tornarà a buscar-la. Li diuen que sí, però a ella no la convenç el lloc on la volen deixar i els fa desmuntar mitja recepció per posar-la en un racó. Finalment, després d’aclarir-ho tot, marxem a donar un volt, però encara ens tornem a trobar la Remei a l’estació d’autobusos quan anem a deixar les motxilles en un armariet. Ens diu que no val la pena que paguem, que fem el mateix que fa ella, les deixa en un shopping i la passa a buscar hores més tard. No li fem cas i ens gastem un parell de monedes per deixar les motxilles i sortir més lliures a resseguir els carrers de la ciutat que ahir vam deixar a les fosques.

dissabte, 15 maig de 2010

La catedral del vi de Pinell de Brai (Catalunya)




2 d’abril de 2010. Sortim de Miravet i agafem la carretera que porta a Pinell de Brai. Aparquem darrere el celler modernista. Són dos quarts de sis i a les sis comença una visita guiada. Abans, doncs, tenim temps de fer una petita volta pel poble.
Els carrers són costeruts i arribem fins al mirador de les cases penjades, aixecades sobre un barranc d’uns cent metres d’alçada. Des d’aquí es veuen algunes de les cases que van quedar destruïdes durant la duríssima batalla de l’Ebre. Precisament a la cota 705 de la Serra de Pàndols hi ha el Monument per la Pau, on encara cada any es reuneixen els supervivents de la Lleva del biberó, aquells joves que, com l’avi, van veure com amb disset anys els penjaven un fusell a l’esquena i els feien anar a passar l’Ebre. Recordo quan ens va portar a visitar aquestes terres ara ja fa un bon grapat d’anys i ens va explicar com havien viscut aquells dies que van deixar aquestes terres tenyides de sang per sempre.
Però deixo els records de la guerra i tornem cap al celler per començar la visita guiada. Cèsar Martinell va començar a construir el celler l’any 1918 seguint la idea de les catorze famílies del poble que havien decidit hipotecar-se per tirar endavant una construcció que els permetés elaborar vi i oli per poder-los després comercialitzar. El problema va ser que va arribar un moment que no podien pagar més i van haver de començar la producció sense ni tan sols tenir tot l’edifici acabat.
El fris de ceràmica que reprodueix imatges relacionades amb el vi i l’oli i que decora la façana principal no va ser instal·lat fins molts anys després. Les famílies no podien dir al poble que faltaven diners i utilitzar elements decoratius i, per tant, superflus, de manera que, d’amagat, la junta rectora va decidir comprar les rajoles i conservar-les en un lloc segur esperant que vinguessin temps millors. Segurament això les va salvar de la destrucció que haguessin sofert de ben segur durant la guerra civil. No va ser fins l’any 1957 que es van instal·lar en el mateix lloc que havien d’ocupar trenta anys abans. El celler, a més, no va ser bombardejat durant la guerra i això va ser fruit d’una d’aquelles casualitats que no se sap ben bé perquè passen: resulta que l’any 1938 hi havia un polvorí amagat en una de les ales de l’edifici i va explotar accidentalment. Això va fer que es destruís una part de la coberta de la nau i que semblés que ja havia estat bombardejat i que no calia tornar a fer-ho.
Travessem la nau principal on hi ha les tines que ara emmagatzemen una quantitat molt petita de vi, però que en els moments de màxima producció en guardaven en el seu interior litres i litres. La coberta està suportada per arcs parabòlics, la qual cosa li ha donat el sobrenom de “la catedral del vi”. Pugem a dalt i contemplo aquest immens espai interior que sembla realment lleuger i deixa passar la llum d’aquesta tarda d’abril. La guia continua explicant històries sobre l’oli i el vi produït en aquesta casa que ara s’ha convertit en una atracció turística per tots aquells que visitem la Terra Alta.
La llàstima és que al Pinell de Brai ja només produeixi vi per als visitants com nosaltres i que ja només quedin dos o tres senyors grans que es dediquin a l’agricultura en les seves tardes de jubilats. La gran majoria dels qui s’hi havien dedicat van aprofitar les ajudes que donava la Unió Europea als anys vuitanta per substituir la vinya per l’ametller, que els permetia una dedicació de cap de setmana. Durant la setmana van trobar feina a la central nuclear d’Ascó, de la veïna comarca de la Ribera d’Ebre.

dissabte, 1 maig de 2010

Aragó. Les pedres de Calaceit.



2 d’abril de 2010. No havíem de dormir a Calaceit, perquè la idea era fer un recorregut per la Terra Alta, però ahir ens vam adonar que hi havia un error en la reserva de l’hostal d’Horta de Sant Joan i que no teníem lloc per dormir. La recerca de lloc econòmic i que no estigués ja ocupat per passar els dies de Setmana Santa ens va portar a contactar amb els Apartaments Maribel de Calaceit, a la comarca aragonesa del Matarranya.
Tan bon punt arribem al poble, a la carretera mateix, veiem els apartaments i truquem a la Maribel per dir-li que ja som aquí. De seguida la veiem pujar carrer amunt amb la rapidesa del qui va per feina i no té temps per perdre. Ens acull amb un somriure i assegurant-nos que tornarem al Matarranya perquè descobrirem que és un lloc que s’ha de visitar amb calma. Ens recomana, sobretot, que pugem al poble abans que es faci fosc i que comencin la processó. Després, diu, ja podrem tornar-hi a pujar de nit seguint el so dels tambors.
Deixem la carretera que creua la població i ens enfilem cap al poble vell. De seguida travessem una de les antigues portes, el portal d’Orta amb la capella barroca de Sant Antoni, i anem a parar a la plaça de l’Ajuntament. Just al davant de la Casa de la Vila, l’Elba es troba amb una amiga de Barcelona, la Carme, que va néixer aquí i que encara hi té la família. Diu que estarà encantada a fer-nos de guia.
La població, que té actualment uns 1.300 habitants, compta amb diferents jaciments arqueològics del període ibèric i molt poques restes de la dominació islàmica amb la qual va acabar Ramon Berenguer IV quan va arribar en aquestes terres al segle XII. La majoria de cases són de pedra picada i els carrerons estrets. Em sembla realment un poble preciós, gairebé és un poblet de pessebre envoltat de camps d’oliveres i d’ametllers.
La Carme ens explica que al segle XVIII hi va haver una molt bona collita que va fer que una part de la gent del poble s’enriquís molt. Passem pel carrer Maella, un dels més estrets però també més senyorials de la població, amb palaus a banda i banda construïts per les famílies més riques de Calaceit. Encara que des de fora no ho sembli, la nostra guia ens assegura que aquestes cases amb l’escut a la portalada són autèntics palaus a l’interior. Aquesta bonança econòmica va fer que sorgissin moltes enemistats entre els qui havien fet fortuna i els qui l’havien vist passar de llarg. Avui, tres segles després, encara s’arrosseguen antigues rancúnies i odis no acabats de curar que fan que a Calaceit no hi hagi tanta unió entre els veïns com hi ha a d’altres pobles de la zona.
Ens enfilem per un carreró una mica costerut i la Carme ens comenta que porta a les cases que es van construir amb les pedres que havien quedat de l’antic castell. Eren cases molt més modestes que les altres, però cap als anys setanta del segle XX les van començar a comprar artistes i intel·lectuals que les van reformar. Passem per la casa on el xilè José Donoso va escriure Historia personal del “boom” i va rebre amics com Gabriel García Márquez o Mario Vargas Llosa. També alguns artistes catalans com Carlos Barral, Maria Ripoll i Albert Ràfols Casamada van convertir els carrers del poble en el refugi que els permetia escapar de la ciutat.
Es va fent fosc i contemplem la posta de sol des del capdamunt d’aquest poble aturonat envoltat d’oliveres i ametllers que han agafat un color rosat que ja anuncia el negre de la nit. A dins les cases se sent soroll de plats i olles que assenyala l’hora de sopar. Es respira tranquil·litat entre aquestes pedres velles. La llum dels fanals que s’han anat encenent de mica en mica ho tenyeix tot de colors ocres, que semblen transportar-nos en el temps.
Sopem -molt bé- a la Fonda Alcalá, a peu de carretera. Sortint, sentim els tambors de la processó que ens havia anunciat la Maribel. Tornem a pujar al poble vell i ens aturem sota els porxos de la Llonja, a la Plaça, per veure passar els tres o quatre passos que han congregat una bona gernació al voltant de l’església de Santa Maria.