25 anys sense Salvador Espriu

En motiu dels 25 anys de la mort de Salvador Espriu he fullejat un llibre preciós de Susanna Rafart (Un cor grec. Memòria i notes d’un viatge, Angle editorial, 2006) que parteix del viatge que van fer l’any 1933 un grup de joves estudiants i professors per la mediterrània durant quaranta-cinc dies. Salvador Espriu és un dels qui viatjava en el Ciudad de Cadiz, i Rafart ho explica així:

Un grup de joves contempla el mar. Viatgen en el vaixell Ciudad de Cádiz i són estudiants universitaris acompanyats pels seus professors. Han passat per Creta i Rodes, i ara recalen a l’Egeu. És l’any 1933 i els joves brillants són amics: Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Amàlia Tineo, Salvador Espriu, Mercè Montañola, Jaume Vicens Vives, Lola Solà. Han conegut Alexandria, Tunis, han mantingut contacte amb la comunitat sefardita de Rodes, els esperen dies magnífics a Grècia, a Sicília, a Nàpols. Fan tertúlia amb professors com Lluís Pericot o Guillem Díaz-Plaja i coneixeran Valle-Inclán en arribar a Itàlia. Encara no ha començat la guerra i el mite té la força dels millors temps. Perviu l’esperit de les Horacianes i el classicisme ribià, tot i les visions divergents d’Espriu. (…)
L’any 1933 fou l’any de Bodas de sangre, l’any de La voz a ti debida, també l’any de l’ascens de Hitler al poder. Osip Mandelstam escrivia Viatge a Armènia. Amor i mort segueixen el solc del vaixell de la joventut.
Llegirem, més endavant, en les seves obres, la força d’aquest periple per Grècia i el Mediterrani. És un viatge d’amistat que reclama la força persuasiva del vers. Salvador Espriu ens confessava del seu amic:

Entre Malta i Alexandria va compondre el seu “Sonet marí”, que ens va recitar a grans crits, perquè la remor de la mar ens eixordava, a Amàlia Tineo i a mi, i després me’l va dedicar.

Una truita a 40 graus. Cartagena d'Índies (Colòmbia)

En aquest país, no saps mai ben bé per què, però de tant en tant surt el tema de les truites de patates. Que si la meva tieta la fa molt bona, que si jo no la sé girar, que a mi m’agrada crueta de dintre, que si a mi ben cuita… curiosament és un tema que dóna per molt i que a mi sempre em transporta a aquella truita que vam fer a Cartagena d’Índies, Colòmbia, en una cuina que ratllava els quaranta graus i un 90% d’humitat. És com si després d’aquella ja no pugui pensar en cap altra…

Arribar a Cartagena d’Índies va ser com entrar en un forn. Feia una calor terrible, la roba se’ns va enganxar al cos tan bon punt vam baixar de l’avió i ja no se’ns va desenganxar fins que vam tornar-hi a pujar al cap de deu dies. La primera sensació, a més, va ser que no podia respirar i que necessitava que obrissin alguna finestra perquè corregués l’aire. Eren les nou del vespre i ens esperaven Doña Olga, que gairebé no vaig reconèixer després de tants anys, i un dels seus fills, l’Erich, amb la seva dona. A la casa, que no era gaire lluny de l’aeroport, ens esperaven la resta de la família. Aquella nit havíem de repartir-nos per les habitacions com poguéssim perquè hi havia els cosins madrilenys que es quedaven fins l’endemà, però ens havien volgut saludar. La casa era vella i gran, amb ventiladors penjats al sostre de totes les estances, des de la cuina fins a les habitacions, passant pel menjador. De seguida vaig veure que d’alguna manera o altra havien de suportar aquella calor aclaparadora.
Després de sopar per torns, perquè no cabíem tots a taula, vam sortir a la terrassa, però tampoc no hi passava ni mica d’aire. Només hi havia mosquits famolencs que picaven sense parar cames i braços. Era tan fosc que era increïble que tinguéssim la platja al final del carrer. Ens n’hi vam anar caminant i realment no era ni a cinc-cents metres de la casa. Allà mateix teníem un mar Carib que ens esperaria l’endemà de bon matí.
Dormir amb ventilador engegat tota la nit fa una sensació estranya, sobretot el primer dia. Donava la impressió que quan tancaves els ulls s’apropava un huracà o que l’aparell es desprendria de la paret per esclafar-te sense miraments. De tota manera, complia perfectament la seva funció i vaig poder dormir com un soc fins que el matiner sol colombià em despertà a les sis del matí.
L’esmorzar de cada dia incloïa uns magnífics sucs naturals de fruites que no havia sentit anomenar mai i que no he tornat a sentir mai més tampoc, i arepas de huevo, que no et deixaven ni un racó de l’estómac buit. D’altra banda, el dinar consistia cada dia en una sopa calenta –o millor calentíssima-, que costava d’empassar amb la calorada que feia. Després venia un dels plats de carn amb arròs amb coco, plàtan, amanida i el que fos. O també un bon sancocho de peix. Jo intentava arraconar una mica la sopa i deixar-la refredar, però vaig haver de deixar de fer-ho perquè em demanaven si volia que me la reescalfessin! Havent dinat, només tenies l’opció d’escarxofar-te al sofà com les dues iaies de la casa i veure el capítol corresponent d’Algún día tendremos alas, la telenovel·la de moda en aquell moment. Era impossible voltar per carrer en aquella hora.
El sopar, en canvi, era sempre molt més suau i per això vam pensar que amb una truita de patates i els embotits que havíem traslladat amagats entre la roba de la maleta, ens en sortiríem prou bé per agrair als nostres amics l’hospitalitat que feia ja dies que mostraven. El que no sabíem era que seria tan dur fer una truita de patates en aquella cuina que donava a un pati on no passava ni un alè d’aire per molt que obrissis porta i finestres. Segurament mai no havia patit i potser mai no tornaré a patir tanta calor com aquella tot i el ventilador de sostre que donava voltes sense parar. Semblava talment que fóssim molt a prop de les calderes de l’infern. Les patates es fregien al mateix temps que ho fèiem nosaltres. A més, tothom volia veure com es feia una tortilla española amb totes les de la llei, i ens envoltaven des de les iaies als fills i als néts de la família Álvarez, suant també com nosaltres, però ja més acostumats a les calors tropicals.
Em sembla que quan vaig seure a taula el meu estat de deshidratació era preocupant i, malgrat que continuo degustant les truites de patates amb fruïció, sempre em ve una mena de caloreta que em transporta a olors de cuines colonials que ratllen els quaranta graus amb un 90% d’humitat.