Soqma (Perú). Un conte de Nadal

Un vespre molt fred i fosc, amb el vent xiulant amb força i només a la llum d’un parell d’espelmes, una nena explica una història sobre el perdó: fa un temps, la seva família es va adonar que cada dia desapareixia l’ou que ponia l’única gallina que tenien. S’hi havia de fer alguna cosa, perquè ara, a les patates que menjaven cada dia, no hi podien ni afegir un ou que els donés una mica més d’aliment. A casa estaven molt preocupats i ella i el seu germà van decidir que havien de descobrir qui era el lladre i van fer torns per fer guàrdia i vigilar dia i nit la gallina. No la desemparaven ni un moment. Estaven segurs que d’aquesta manera descobririen qui els deixava sense sopar cada dia.
Aviat, la investigació va donar els seus fruits i van enxampar els veïns. De seguida van córrer a explicar-ho a la mare. Estaven contents per la seva gesta i estaven segurs que els veïns pagarien pel que els havien fet. Sorprenentment, però, la mare els va perdonar. Els veïns eren tan o més pobres que ells i ho havien fet per necessitat.
L’Ivi, que és així com es diu la nena, té nou anys i viu a Soqma, un poblet situat a gairebé quatre mil metres d’altitud sobre el nivell del mar, a la Vall Sagrada dels Inques. A Soqma les cases són construïdes amb tova, que els veïns han fet de fang i palla barrejats amb els peus nus i les cames fredes i cansades. Per anar a l’escola, l’Ivi camina gairebé una hora d’anada i de tornada cada dia i a la tarda surt a pasturar les dues vaques que té la família. Porta un jersei que li van donar els germans de La Salle l’any passat, gastat, vell i brut, i als peus hi porta les seves sandàlies negres, fetes de goma de pneumàtic, les mateixes ojotas que porta tothom aquí. A Soqma fa molt fred i molt vent, però ella ja hi està acostumada, s’abriga amb una manta de colors que a vegades fa servir per portar menjar o per carregar el seu germà petit. L’Ivi no ha vist mai un televisor perquè a casa seva ni tan sols hi ha llum elèctrica, no sap què és una play ni un mp3, a casa parla quítxua i a l’escola li ensenyen castellà, i segurament acabarà deixant els estudis ben aviat, com fan totes les altres nenes de la comunitat.
Ara té vacances i està contenta perquè al poble hi ha animació. Tot el dia va amunt i avall seguint els nois i noies peruans que han vingut a fer una tanca per l’escola on van tots els nens i nenes que tenen menys de vuit anys. Ella, des de fa poc més d’un any, va molt més lluny, amb els nens més grans.
Quan es fa fosc, Soqma sembla un poble fantasma, no hi ha llum enlloc, i només es veu alguna ombra que s’enfila muntanya amunt buscant casa seva gairebé a les palpentes. L’Ivi participa de l’estona d’oració dels nois i noies que ja s’han convertit en els seus amics. No diu res, escolta i els mira d’un a un a la claror de les dues o tres espelmes que il·luminen aquesta aula a mig construir, que els arrecera –una mica només- del fred i del vent que xiula amb força. Avui els nois parlen del perdó i l’Ivi es decideix a parlar.


Tres mesos més tard, l’Ivi es presenta a la porta de l’escola La Salle d’Urubamba. Ja no viu al poble, els seus pares s’han hagut de traslladar a Lima i ella viu a Urubamba amb una tieta. S’ha apuntat a les classes gratuïtes de reforç escolar. Està contenta, perquè potser així, a diferència de les altres nenes del poble, podrà cursar estudis secundaris.

Soqma (Perú). Cooperació al Valle Sagrado de los Incas.

2 d’agost de 2008. Ja fa una setmana que som a Soqma i ahir em van dir que avui ens vindrien a buscar a mi i al germà Víctor per anar a una reunió a Urubamba per parlar de com estan anant les coses. Tinc ganes de reunir-me amb l’Eva, la Marta i en Guillem i saber com els va a les seves comunitats. I moltes ganes de dutxar-me. Fa massa dies que no ho faig.
El germà Carlos puja a recollir-nos i carreguem també en José Luis a Pomatales abans d’anar cap a Urubamba. Està content i fent molta feina a l'escola de la petita comunitat.
L’Eva i la Marta es van endur la clau de l’habitació i em diuen que encara trigaran a arribar. Al final, em deixen la clau d’una altra habitació perquè em pugui anar a dutxar. Realment després de tants dies em convenia. Posar-se sota la dutxa d’aigua calenta és fantàstic. Em sento nova.
Els altres encara no han arribat i els espero al menjador. Arriben també amb ganes de dutxar-se però contents. Sembla que al final a ningú no li va malament del tot, al contrari. No tenim gaire temps per compartir experiències perquè de seguida comença la reunió. Parlem primer els sis voluntaris sobre l’estat de comptes i la feina. També ens demanen què ens sembla l’experiència. Després, els directors comenten quina és la situació de cada grup.
Se’ns ha fet l’hora de dinar i tots esperem amb candeletes el dinar que ens ha preparat la Chabela. Ha fet una mena de pastís d’espaguetis, patates a la brasa, pollastre i cuy, que és molt típic de tota la regió andina. Això de menjar conillet d’índies no em fa gaire gràcia perquè sembla ben bé una rata, però el tasto. Em pensava que s’assemblaria al gust del conill, però té un gust molt diferent, estrany per a tots nosaltres. Els peruans, però, se’l mengen amb fruïció.
Tot i que no tenim gaire temps, després de dinar sortim a comprar. Hem d’anar a la farmàcia perquè cada dia tenim més constipats al grup. Comprem també xocolatines per repartir aquest vespre després de sopar. Segur que tots estaran molt contents després de tants dies de menjar sopa i arròs amb llet.
Havíem quedat per marxar a les quatre i deu, però ja se sap que l’hora peruana no és la mateixa que la nostra, i acabem marxant força més tard després de carregar menjar a la camioneta. Els de Pampallacta, Yanahuaylla i Totora marxen amb en Cosme, els de Pomatales i nosaltres amb en Carlos. Aquesta vegada el comiat és per menys dies i no em fa res tornar aquest vespre cap a Soqma i veure com els ha anat la caminada fins a la cascada.
Deixem en José Luis i en Juan Carlos a Pomatales i quan arribem al pont que hem de travessar per pujar a Soqma resulta que hi ha un camió avariat i en té per més de dues hores o potser fins i tot per tota la nit. No es pot passar. El pont és molt estret i l’ocupa tot. Està tot el pas bloquejat. Veig com un senyor i una senyora que van amb un burret carregat fins dalt passen a peu, però no els és gens fàcil. En Carlos ens dóna dues opcions: o bé anem a dormir a Urubamba i ens pugen demà al matí o bé pugem a peu.
Decidim pujar a peu. Sort que porto el frontal a la motxilla, perquè s’ha fet fosc. Agafem un pot de melmelada d’un quilo i una bossa amb cent panets per poder esmorzar demà. El camí fa molta pujada. És molt fosc i no tenim cap punt de referència, només sabem que hem de pujar i pujar. Fem drecera perquè anar per la carretera és molt més llarg. De tota manera, al començament ens despistem un parell de vegades i hem de tornar enrere. Ens trobem gent que baixa del poble. Avui és la festa patronal i tots els qui trobem van molt beguts: Hem de deixar passar un home que va ben de tort i té feines a aguantar-se dret. La seva dona, al darrere, també fa tentines i tampoc sembla que vagi del tot serè el nen que els va al darrere, que deu tenir tretze o catorze anys.
La pujada és dura. A més, suposo que notem l’altura. No sabem ni tan sols si som gaire amunt o encara ens falta molt. Això de no veure més que el cercle de llum que dibuixa el frontal fa que ens sentim completament perduts enmig del no res. Per sort, ens tornem a trobar gent i tot indica que no som tan lluny com ens pensàvem. Sento com diuen “pero si es una gringuita…” referint-se a mi i als meus cabells vermells que han vist només per la llum que porto enganxada al front.
En Víctor creu que ens hem desviat del camí i que potser estem caminant cap a una direcció que no és la correcta, però no veiem cap més camí i continuem amunt per on veníem. De sobte, ens topem amb la paret d’una casa. Fa una hora que caminem i com que no hi ha llum enlloc no ens hem adonat que havíem arribat fins que hem vist la paret gairebé ran de nas. En Víctor reconeix la casa on vam anar a casament fa uns quants dies. Ja hi som i podrem menjar-nos un plat de sopa i descansar.
Davant de l’escola hi ha grups de gent amb fogueres i bevent chicha que tenen, com sempre, dins els bidons de gasolina. Alguns beuen cervesa, pocs, perquè la majoria no se la poden permetre. Hi ha gent que ja està recollint les quatre coses i marxen tapats amb les seves mantes de colors.

Em sorprèn aquesta festa sense música. Fa molt fred. Malgrat tot, jo em canvio de seguida la samarreta perquè aquesta caminada m’ha fet suar de valent. Ja ni em recordo de la dutxa.