Mariánské Lázně (Txèquia) II

El primer que vam fer tan bon punt vam ser a la ciutat altra vegada, va ser anar a prendre les aigües. Des del segle XIV es tenia coneixement dels efectes terapèutics de les fonts que hi havia en aquesta regió, però fins al segle XIX no es va fundar la més antiga de les estacions termals txeques, on de seguida vam veure homes i dones, en general d’edat força avançada, passejant tranquil·lament amb una gerreta de porcellana a les mans.
La majoria del edificis que ens envoltaven dataven del segle XIX i compartien espai amb un parc molt ben cuidat, segurament semblant al que apareix al llibre de Kundera i en què el pare d’una de les protagonistes es dedica a perseguir els gossos que embruten un lloc on la gent va a relaxar-se. Però el lloc que ens va semblar més interessant de la ciutat va ser la columnata Lázenská d’un color groc revellit que amagava les fonts i que portava fins a una de molt més moderna que cada hora distreia als passejants amb un petit espectacle d’aigua i música una mica més modest que el de les nostres fonts de Montjuïc.
Estàvem segurs que tastar les aigües no ens faria mal, i vam trobar-nos amb un curiós establiment que venia gots per degustar-la. De fet, però, el més curiós és que també venien les gerretes amb un broc a la manera de càntir petit i que la gent es feia guardar d’un dia per l’altre així que havien acabat la seva passejada. Era, doncs, com si fóssim a l’entrada d’un teatre o d’una discoteca i ens disposéssim a deixar durant unes hores la nostra gerreta a canvi d’un número que ens permetria tornar-la a buscar quan tinguéssim ganes de tastar altra vegada les aigües medicinals de l’estació termal.
Una de les aigües que vam tastar primer ens va recordar de seguida a la de Vichy. A més, es podia prendre freda o calenta. D’altres tenien força gust de ferro i eren una mica pudentes. Ens feia una mica de por fer gaire barreja d’aigües i que al vespre la panxa ens fes una mala passada, però vam continuar fent el recorregut com tothom. Estàvem segurs que uns quants glops d’aigua no ens estalviarien malalties futures, però gaire mal tampoc ens el podien fer.
Vam explorar també la ciutat anant amunt i avall i entrant als establiments termals per demanar preus dels diferents tractaments que anunciaven. La veritat és que va ser una manera de descobrir els interiors d’aquests magnífics edificis que havien hostatjat compositors com Chopin, Liszt, Beethoven o Wagner. Fins i tot el mateix Goethe havia visitat la ciutat quan ja tenia setanta-dos anys i encara hi havia viscut segurament la seva última història d’amor amb una noia de només disset anys.
Les històries de Marienbad, que és com es coneix també la població, eren encara moltes més si fèiem cas de la guia que portàvem a la motxilla. De fet, es veu que Gogol hi havia fet estada mentre escrivia Les ànimes mortes i Gorki hi va rebre la notícia de la mort de Lenin. Mark Twain i Dostoievski van ser dos escriptors més que hi van fer una aturada per prendre uns glopets en unes gerretes de porcellana probablement iguals que les que encara s’utilitzen avui dia. És curiós, però, que Alain Resnais, fundador de la nouvelle vague francesa, no rodés aquí la seva famosa L'any passat a Marienbad (1961).

Mariánské Lazné (Txèquia) I

Feia temps que no llegia res de Milan Kundera i, malgrat que gairebé he devorat tots els seus llibres, divendres em va caure a les mans El vals de l’adéu (Destino, 1989), que encara no havia llegit. Com sempre, Kundera m’ha semblat esplèndid i m’ha portat a una ciutat balneària de Txèquia que m’ha recordat molt a Mariánské Lázně, on vaig anar a parar un parell de dies en el viatge que vaig fer amb uns amics pel país centreeuropeu.
Els personatges de Kundera se senten atrapats per un o altre motiu en un balneari i es relacionen entre ells amb la gravetat de les seves històries personals. Una bella infermera, un ginecòleg, un milionari i un trompetista famós són alguns dels personatges que volten per aquesta Mariánské Lazné de ficció. Nosaltres vam optar per aquesta ciutat i no per Karlovi Vary, on anaven totes les rutes turístiques que ens oferien a la capital txeca, segurament perquè ens permetia allunyar-nos una mica de la munió de turistes que ens envoltaven constantment en les nostres passejades per Praga. Era una mena de fugida cap a la Txèquia més autèntica.
El viatge en tren fins a l’estació termal va durar ben bé tres hores a un ritme lent, que ens permetia contemplar el paisatge des de la finestra d’un vagó de tren que semblava sortit d’una antiga pel·lícula d’espies. Vam seguir el riu durant molta estona, i després ens vam endinsar en una regió boscosa i amb poblets pintorescos de conte de fades. Mariánské Lázně, però, ens va rebre amb una estació força atrotinada i lluny del centre de la població. A més, de seguida ens vam adonar que la proximitat amb Alemanya feia que poca gent parlés anglès i nosaltres, d’alemany, res de res, o sigui que vam haver de recórrer als gestos, als mapes i a les poques paraules txeques que havíem après perquè ens indiquessin on podíem trobar l’alberg que teníem reservat.
El problema va ser que tothom ens deia que l’alberg era molt lluny i que el millor era que un cop fóssim al centre agaféssim l’autobús número 12. El que ningú no ens va dir, però, era que no hi havia bus els diumenges i vam haver d’optar per caminar els tres quilòmetres que ens separaven d’un alberg que era enmig d’un dels famosos boscos de Bohèmia.
Les motxilles pesaven i el camí era força dret, però havíem menjat una sopa de fideus i un gulash abans de començar a caminar, o sigui que havíem de tenir prou empenta per arribar al Krakonos, que així era com s’anomenava el lloc on havíem de dormir. No estàvem preparats, però, per descobrir un edifici gairebé en ruïnes i amb el símbol dels Youth Hostel International gairebé esborrat. La casa de la família Adams era un palau al costat d’aquella baluerna. No sé com se’ns va acudir buscar la porta d’entrada i prémer un timbre que no va sonar, perquè era evident que allà no hi havia ningú més que els fantasmes d’un passat esplendorós que havia tingut lloc durant el segle XIX, però que ara quedava molt lluny.
L’únic que podíem fer era preguntar a l’hotel modern i amb forma de triangle que hi havia un tros més avall seguint el mateix camí. I la veritat és que ens vam tornar a endur una bona sorpresa quan ens van dir que era allà on havíem fet la reserva i ens van mostrar les habitacions. Havíem pagat a preu d’alberg i ens rebien en un quatre estrelles ple de jubilats alemanys que prenien banys i feien cua a la consulta del metge per intentar alleugerir una vellesa de la que ja no podien escapar.
Com els personatges de Kundera, doncs, érem en un balneari txec. Nosaltres, però, no volíem sentir-nos atrapats pel drama, sinó que teníem ganes de desfer el camí i tornar al centre de la ciutat per visitar una de les joies termals del país que, de mica en mica, anàvem descobrint.

Continuarà…