diumenge, 20 setembre de 2009

Islàndia. L'Anell Daurat.



9 d’agost de 2009. Hem estat dos dies a Reykjavik, dos dies suficients per conèixer la ciutat i per anar-nos a banyar a les aigües turqueses de la Blue Lagoon, i és avui quan agafem el cotxe de lloguer i comencem a fer la volta a l’illa, una volta que segueix la carretera número u que ens tornarà a Reykjavik d’aquí poc més d’una setmana.
A Islàndia tothom vol llogar un cotxe i per això ens hem hagut d’esperar una bona estona a l’agència d’Europcar perquè ens entreguessin un Toyota Yaris de color gris metal·litzat. Encara no hem esmorzat, però pensem que ho farem més endavant. El problema és que tan aviat com deixem la ciutat ens trobem en un paisatge magnífic, però amb pocs rastres de civilització. Impossible trobar per aquí un lloc per menjar alguna cosa.
Arribem al parc nacional de Ϸinngvellir, considerat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco des de 2004. Llàstima que plou. Veiem la separació entre les plaques tectòniques euroasiàtica i americana i el lloc on es va fer el primer parlament víking, l’AlϷingi, fundat l’any 930. Els primers habitants d’Islàndia havien tingut problemes amb la reialesa Noruega i creien que el millor era que es governessin sense cap rei, però sí en assemblea. Per aquesta raó van enviar un dels seus membres a estudiar lleis a l’estranger i van buscar el lloc més adient per portar a terme les reunions. I va ser precisament aquí en aquestes planes de Ϸinngvellir que van creure que havien trobat el millor indret, un indret on hi havia aigua i llenya suficient per portar-hi a terme les seves assemblees.
Ara en aquest lloc tan important per aquells víkings i encara també pels islandesos actuals, ja no s’hi decideixen les lleis ni s’hi fan contractes matrimonials ni es decideix abandonar els déus pagans i unir-se al Cristianisme com s’havia fet, ara només hi ha naturalesa, una petita església de fusta i turistes que voltem amunt i avall enamorant-nos d’aquest lloc magnífic a quaranta-cinc quilòmetres de Reykjavik.
Para de ploure i escolto el silenci, sembla que de lluny se sentin encara les veus de tots aquells que venien aquí demanant justícia al Consell format per 146 homes, dels quals 48 tenien dret a vot, 96 eren només consellers i els altres dos eren bisbes. El ressò de les muntanyes aconseguia que tothom sentís l’orador que parlava a cada moment. Però a Ϸinngvellir no tot era tan democràtic com ens pugui semblar, perquè la llei i l’ordre de l’època també llançava al riu, que encara baixa amb força pels mateixos llocs que aleshores, totes les dones acusades d’adulteri, d’infanticidi o de qualsevol altre crim que els veïns d’aquestes terres fossin capaços d’imaginar.
És hora de continuar endavant i ho fem agafant la mateixa carretera en direcció a Geysir. És molt més estreta i de cop i volta deixa de ser asfaltada i està plena de bots i sotracs. El camí es fa llarg. Hem d’anar d’una banda a l’altra per no enfonsar-nos en cap forat. Torna a ploure amb força. Finalment arribem a una carretera més bona i trobem una gasolinera on podem menjar una mica i agafar forces per continuar la visita per aquest Anell Daurat que assenyalen totes les guies del país.
Quan arribem a Geysir de seguida veiem fumaroles per tot arreu. No és tan espectacular com Rotorua a Nova Zelanda, però el guèiser explota cada cinc minuts i és realment impressionant de veure. I això que aquest no és el Gran Guèiser, que només deixa veure’s molt de tant en tant, com si encara volgués queixar-se del mal que li van fer durant anys quan li llançaven sabó perquè explotés a l’hora que als turistes els anava millor.
Caminem fins a dalt d’un turó des d’on es veu tota la vall. El paisatge és d’un verd intens, esplèndid. Havia parat de ploure, però ja hi torna. De tornada al cotxe ens trobem un senyor amb els peus descalços submergits en un riuet d’aigua calenta; es veu que s’ha resignat a parar la pluja només per sentir la meravella d’aquesta aigua calenta natural remullant-li els peus.
Agafem el cotxe i arribem a Gulfoss després de deu minuts més o menys. La cascada doble és espectacular. L’aigua baixa a molta velocitat i fa soroll, molt soroll, però és agradable sentir-la. Ens mullem amb els esquitxos i veiem com el riu els recull altra vegada per emportar-se’ls per l’estret congost basàltic que s’amaga aviat de nosaltres. Penso que és fantàstic ser aquí en aquest moment, amb tota aquesta aigua i amb tot aquest entorn, malgrat el fred i la pluja. Sempre hi ha alguna cosa que justifica el viatge i em sembla que ja l’he vist.

dissabte, 12 setembre de 2009

Islàndia. Camins del nord.




14 d’agost de 2009. Som al nord d’Islàndia. Hem estat un parell de dies a Akureyri, una ciutat de setze mil habitants, una de les més grans d’Islàndia fora de Reykjavik. És al final d’un fiord immens i està envoltada de muntanyes amb els cims nevats. Avui continuarem seguint la Ring Route, la carretera número u que dóna la volta a l’illa, en direcció cap a l’oest. Resseguirem, doncs, els fiords del nord.
Sembla estrany, però ha sortit el sol. Pocs dies ens hem llevat amb un cel tan clar com el que fa avui. Esperem que duri tot el dia. Sortim d’Akureyri en direcció a Varmahliδ. Travessem una vall preciosa. Ens aturem al costat d’un riu d’aquells de postal. No els arribo a veure, però segur que els salmons hi salten feliços fins que topen amb la canya d’algun pescador. Passen molts pocs cotxes. Islàndia és un país amb un territori gairebé quatre vegades com Catalunya i on no arriben als tres-cents mil habitants que gairebé viuen tots al sud.
Abans d’arribar a Varmahliδ ens desviem uns quants quilòmetres per anar a Glambauer, un museu a l’aire lliure de casetes fetes de tova i amb la teulada d’herba. Aquesta forma de construcció tradicional s’ha anat perdent, però aquests dies n’hem vist algunes altres que no formaven part de cap museu, sinó que encara serveixen als pagesos per guardar les eines o com a magatzem d’alguna cosa.
Pocs quilòmetres després de Varmahlid ens tornem a desviar: Viδimiry és una església molt petita també feta de tova. És una de les sis d’aquest tipus que queden a Islàndia, i una de les tres on encara s’hi fa missa. Sembla sorgida d’un conte de fades, amb la fusta negra i els travessers vermells i quatre cavalls pasturant i mirant-nos de reüll com si no es fiessin de nosaltres i les nostres càmeres.
Seguim carretera enllà cap a Blonduós, però com que anem bé de temps ens desviem cap al fiord i arribem a un poble que es diu Skagaströnd. De seguida que hi arribem ens adonem que és el poble més animat que hem vist fins ara. Resulta que un dels seus habitants es va enamorar de la música country quan treballava a la base americana de Keflavik, i fa anys que hi organitza un festival que, precisament, se celebra aquest cap de setmana. El poble, doncs, està tot decorat amb banderoles, pancartes, tòtems indis, cavalls, selles, canons d’aquells petits que acompanyaven el general Custer, i tots els motius sorgits d’un western que ens puguem imaginar. La proximitat del mar, les barques i les casetes de colors dels pescadors, però, no sembla que acabin d’encaixar amb tanta decoració ianqui.
Ara sí que anem cap a Blonduós. Continua fent un sol esplèndid i ens fem uns entrepans a la vora del riu, allà on gairebé s’uneix amb el mar. Després, pugem fins a l’església: moderníssima i molt estranya, de color negre i gris. Tornem a agafar el cotxe i ens desviem a Ϸingeyrar, on ara hi ha una església, però hi havia hagut un monestir. Aquí és on els monjos que hi vivien a l’Edat Mitjana van copiar les famoses sagues islandeses. El paisatge és increïble i l’interior de l’església és molt bonic, tota de fusta i amb el sostre pintat de blau fosc amb estrelles daurades. Tornem a la carretera principal i en lloc d’anar ja cap a l’alberg, ens saltem el trencant i arribem a Hvammastangi, un petit poble pescador on fa un vent terrible que de seguida ens en fa fora.
Desfem la carretera i girem a la 711 en direcció a l’alberg d’Osar, però ens tornem a desviar per anar a Bogarvirkiδ: es tracta d’unes pedres immenses de basalt que estan en forma circular i formen una mena de fortalesa natural. La carretera és molt dolenta, sense asfaltar i plena de rocs, però anem fent camí cap a l’alberg sense córrer i gaudint del decorat natural que ens acompanya.
Tant l’alberg com l’indret són preciosos i el primer que veiem és la colònia de foques que hi ha en una platja de sorra negra que es veu des d’aquí. El fiord fa una mena de llengua de sorra i estan totes instal·lades allà, tranquil·les, sense moure’s, amagant-se dels ulls humans i convertint-se en pedres grises. Suposo que aquesta és la seva sort, perquè si no fos així s’acabarien convertint en una mena d’atracció de fira. Baixem de seguida a la platja i ens mirem les foques. Aviat aprenem a distingir-les malgrat la distància i m’adono de sobte com n’hi ha tres o quatre que ens han volgut donar la benvinguda jugant i saltant molt a prop nostre. És fantàstic veure aquests animals en el seu hàbitat natural…
Una noia alemanya que ens hem trobat a l’alberg ens ha dit que no ens perdéssim una caminada per la sorra fins a una roca que hi ha a deu minuts caminant. Veiem la roca des de lluny i a mesura que ens hi anem apropant anem descobrint la seva singularitat. És realment una roca ben estranya, sembla una paret enmig del mar amb una finestra oberta de bat a bat. És una mena de porta a l’oceà. Jugo a veure-hi més enllà d'una porta i de cop em sembla un animal prehistòric bevent aigua de mar, o potser només és una vaca d'aquestes que pasturen ran de mar en aquestes latituds nòrdiques.
El blau del mar és intens en aquesta hora de la tarda i contrasta amb la sorra negra. Malgrat que ja són quarts de nou del vespre, encara queden hores per la posta de sol, però seria magnífic veure com l’astre rei s’amaga rere aquesta paret de conte.

diumenge, 6 setembre de 2009

Islàndia. De la Terra a la Lluna.




12 d’agost de 2009. Hi ha moments a Islàndia que sembla que hagis anat a parar en algun planeta desconegut del sistema solar. De cop, sense gairebé ni adonar-te’n, deixes enrere les granges, els camps amb l’herba tota embalada i preparada per aguantar l’hivern i servir de menjar pel bestiar; els rius d’aigües turquesa, i també els d’aigua més fosca que prové de les glaceres que s’insinuen darrere els núvols, i et trobes en un món de lava grisa i negra. És com si la vida hagués desaparegut, com si aquesta boira que t’ha embolcallat al capdamunt d’un port de muntanya t’hagués transportat a un altra galàxia, a un lloc on la vida hagués quedat reduïda a cendres.
Tota la vall, de fet, va quedar deshabitada després que l’any 1875 el volcà Askja, situat a l’interior de l’illa, entrés en erupció i enviés tefra -fragments de magma en forma de cendra o de roques- a gran part de la costa oriental d’Islàndia. Ara només hi ha la carretera número u, la que fa tota la volta a l’illa, que ens marca el camí que hem de seguir. Res més. Ningú més. Sembla que ens acostem a l’infern. Es posa a ploure fort, ara ja no es distingeix ni el negre de les muntanyes: ens envolta la boira, la pluja, el vent i la grisor d’aquest planeta estrany on hem anat a parar.
Ens desviem cap a Dettifoss, una de les cascades més impressionants del país, la que té més força del continent europeu. Increïble! Apareixen turistes entre la boira, el cel comença a obrir-se i l’aigua s’obre pas entre les roques basàltiques formades després d’una de les erupcions volcàniques. L’aigua i la seva força, doncs, ens ha tornat d’alguna manera a mostrar que som a la Terra, i que hi ha vida. Fins i tot, just quan estem a punt de marxar, ens regala un arc de Sant Martí que es forma amb els esquitxos d’aigua del riu. Entenc perquè els islandesos creuen que existeixen els éssers invisibles, els elfs que de vegades se’ls fan presents quan volten per aquests paratges. Islàndia és una illa realment màgica.
Però el dia és molt llarg en aquestes latituds i encara ens queda molt per veure. Una vegada recuperada la carretera número u i després d’uns quants quilòmetres, ens tornem a desviar per anar a Krafla, una zona volcànica encara en actiu. De fet, em torna a semblar que hem fet un viatge per l’espai i que acabem d’aterrar a la Lluna en missió espacial. Hi ha una planta geotèrmica, que sembla sortida d’Star Wars o de qualsevol altra pel·lícula de ciència ficció, fins i tot passem en cotxe per sota de dues canonades enormes en forma de pont.
El sol torna a amagar-se rere els núvols i fa molt vent i fred. Se sent molt l’olor de sofre. Krafla és una muntanya de 818 metres sobre el nivell del mar, però ha acabat donant nom a tota la zona. De fet, nosaltres caminem per un sender envoltats de lava negra solidificada cap al cràter del Leirhnjúnkur, que va aparèixer l’agost del 1727 i que encara avui mostra la seva activitat amb una bassa amb aigua de color turquesa que bull sense parar. Continuem caminant per entre la lava que pren coloracions diferents depenent de la seva antiguitat. De fet, les darreres explosions del Krafla, que és un volcà de fissura, daten de 1975 i 1984 i s’espera que ben aviat torni a entrar en erupció.
Per tot arreu hi ha fumaroles i el contrast de la lava negra i grisa amb les muntanyes nevades que veiem a l’horitzó és fantàstic. Es posa a ploure molt fort.
Abans de córrer cap al cotxe, poso la mà en un dels forats que hi ha entre les roques: es nota l’escalfor que puja de dins la terra.