Soqma (Perú). Lliçons de quítxua

3 d’agost de 2008. Cada dia, quan cau el sol i ja està a punt de fer-se fosc, apareix per l’escola una nena, la Luz Marina. S’asseu al meu costat i em mira encuriosida mentre escric el diari aprofitant la mica de claror que queda. Fa fred i jo porto el forro polar posat i aviat enfonsaré els cabells en la gorra de llana. Ella, en canvi, va molt poc abrigada, porta la roba mig estripada i es tapa amb una manta de colors que duu sempre lligada a l’esquena. Em fixo, a més, que jo vaig amb unes bones botes i ella, en canvi, porta el calçat típic de la zona: unes senzilles ojotas, unes sandàlies fetes de goma de rodes de camió i que li deixen els peus al descobert.
Em diu que té dotze anys i que sempre ve a aquesta hora perquè és quan torna de fer pasturar les vaques a la muntanya. El seu avi és Don Julio, el senyor que sempre va una mica borratxet i que té les claus de la capella del poble perquè hi viu just al costat. Ella, en canvi, amb els seus pares i el seu germà petit, viu en una casa que és força lluny d’aquí, enfilada amunt d’aquestes muntanyes que tanquen la vall i que ja se’ns emporten el poc sol que resta.
Amb ella he començat a aprendre quítxua, m’ensenya paraules i l’endemà me les demana per comprovar si les recordo. M’agrada aprendre la seva llengua. Ens entenem molt bé en castellà, perquè ella el parla sense problemes, però el seu món és en quítxua i sembla que si en sé unes quantes paraules el podré desxifrar millor. Aprenc les parts del cos: el cap (uma), la boca (simi), el nas (sonja), la mà (maki), el peu (chaski), el genoll (moko), i també altres paraules com la lluna (killa), les estrelles (chaskaruna), el sol (inti), l’aigua (yaku) i la pedra (rumi). Li agrada veure que aprenc les paraules i les recordo l’endemà.
Al vespre, quan estem a punt de sopar, veig com treu el nas per la finestra, junt amb el seu germà petit i dos nens més del poble. Em fan molta pena. A fora fa molt fred, el vent xiula amb força i segurament no han menjat res des de fa moltes hores. No podem deixar que es quedin a fora mirant amb aquestes carones de tristesa. Els asseiem a taula amb nosaltres i es mengen amb avidesa dos plats de sopa cadascun. Després, els dono la meva taronja i em miren contents i agraïts. Segurament era la primera taronja que menjaven… És tan injust tot plegat…
Avui a la tarda hem repartit entre els nens del poble la roba que portàvem i que s’havia recollit a diverses escoles d’aquí al Perú mateix. La Luz Marina no ha vingut fins més tard. A la nit, després de sopar li he dit que era gairebé mitja nit i que havia de tornar a casa, però quan hem sortit per fer un joc tots plegats, ens l’hem trobada arraulida sota els pals de la porteria de futbol amb el seu germanet ben adormit embolicat amb la manta de colors. No hi ha hagut manera de convèncer-la perquè marxés. Hi he parlat jo i hi han parlat els nois i noies, i hi han parlat també els altres animadors, però no s’ha mogut de sota els pals fins que ha vist que nosaltres també ens n’anàvem a dormir.

4 d’agost de 2008. Venim aquí i ens pensem que amb quinze dies podrem entendre com viu la gent en un poblet com aquest dels Andes peruans, però el cert és que no en tenim ni idea i que seguim amagats darrere la nostra seguretat de ciutadans d’un país ric…
He sabut per què la Luz Marina no volia marxar ahir a la nit: no sabia com tornar a casa sense cap peça de roba de les que havíem repartit. Va fer tard al repartiment i no es va atrevir a dir-nos que s’havia quedat sense res i que la seva mare li retrauria. Acostumats a obrir l’armari i trobar-hi sempre alguna cosa per posar-nos, no ens vam adonar del que representava per a ella haver fet tard al repartiment de la roba.
És evident que em queda molt més per aprendre d’una nena de dotze anys que quatre paraules en quítxua…

Soqma (Perú). Un casament al Valle Sagrado de los Incas

30 de juliol de 2008. Fa tres dies que sóc a Soqma, una comunitat situada al districte de Ollantaytambo del departament de Cusco (Perú) a una alçada de més de 3000 metres sobre el nivell del mar. Comparteix escola amb la comunitat de Pilcobamba i entre les dues sumen aproximadament 180 famílies. Vaig arribar diumenge al vespre com a voluntària de l’ONGD PROIDE amb un grup nois i noies de quinze a divuit anys de diferents escoles de la Salle del Perú, amb set germans joves i una professora de La Salle Iquitos, a la selva amazònica. Avui estem tots convidats a un casament que se celebra al poble. Ahir va venir el nuvi a convidar-nos i, abans-d’ahir, un dels nens del poble, en Frank, que deu tenir uns vuit anys, em va convidar també a anar a la festa del seu bateig, que coincideix amb el casament. Estic contenta de poder compartir aquestes celebracions amb els veïns de Soqma que de mica en mica ja començo a conèixer.
Deixem de treballar més d’hora que els altres dies. Ens rentem una mica com els gats, però és impossible treure’ns tota la pols que portem a sobre sense poder-nos posar sota una dutxa, però això no ho podrem fer fins ben bé d’aquí a deu o dotze dies quan tornem a Urubamba.
La cerimònia de casament i el bateig no són al poble, sinó que l’han fet a Ollanta, que és molt més gran i té capellà per oficiar-la. Aquí el que hi haurà és el dinar i la festa posterior, que segons ens han dit durarà un parell de dies. Nosaltres anirem només al dinar. De fet, quan hi arribem encara no hi ha gairebé ningú. La casa, com totes les del poble és feta de tova, però és una de les més grans que he vist, té un pati al davant on hi ha muntada una sola taula sota una carpa. També hi veig una petita construcció sense teulada on han fet el foc per coure el menjar. Hi trec el cap, però no m’hi estic gaire estona perquè de seguida m’adono que la higiene no és el fort d’aquesta gent i si m’ho miro gaire no m’atreviré a menjar res. En un racó del pati parlo amb una senyora que està molent sal. Va vestida amb una faldilla i un jersei de color grana, vells i mig estripats, però de seguida em fa un bon somriure. Li demano si li puc fer una foto. No m’entén gaire perquè només parla quítxua, però amb un gest em dóna el seu vist-i-plau. El que li fa més il·lusió és quan veu que de seguida pot veure’s a la pantalleta del darrere de la càmera. És com si acabés de descobrir un truc de màgia del qual ha estat la protagonista.
Comencem a veure que pel camí que porta al poble pugen camions carregats de gent. Són els qui han anat a Ollanta a la cerimònia i de seguida van arribant i es van repartint pel pati. Ningú no va mudat. Porten l’única roba que tenen, gastada i sovint estripada. Les dones porten barrets de diferents tipus segons l’edat que tenen, les més grans els porten de copa, si són una mica més joves porten una mena de bombins i si encara són més joves van amb el cap descobert. Gairebé totes, a més, porten una de les seves característiques mantes de colors lligades a l’esquena amb un nen o una nena petitons que treuen el cap. Seuen en bancs o damunt de les pedres i tots vénen carregats de caixes de cervesa cuzqueña i de bidons de benzina plens de chicha, una beguda que es fan a casa amb blat de moro fermentat. Els últims d’arribar són els nuvis, però ningú sembla fer-los gaire cas. Van tots dos vestits a l’occidental, la núvia porta un vestit jaqueta de color verd i tots porten el cap ple de confeti, que ara ja sé que en aquestes terres és símbol de prosperitat. Deixo també que me n’omplin el cap, malgrat que sé que em costarà moltíssim treure-me’l dels cabells, i més sense poder-me’ls rentar durant tants dies.
El primer que ens serveixen és un plat de sopa per a cadascun de nosaltres. Només hi ha un parell d’homes que es dediquen a servir i quan arriba el plat als últims els primers ja fa estona que se l’han acabada. De fet, és l’única manera que tenen perquè tothom mengi, perquè no hi ha plats i culleres per tothom i els han d’anar a aprofitant. La sopa és boníssima i haig de confessar que no m’ho esperava. Hi ha patates fregides a dins i em sembla una molt bona combinació que no se m’havia acudit mai abans. Després, ens porten un plat amb un tros gran de porc i un panet. Ens ho hem de menjar amb els dits. Ja començo a estar acostumada a fer-ho, perquè des que som aquí encara no hem fet servir mai la forquilla ni el ganivet. Per postres ens donen una mena de beguda de maduixa barrejada amb algun tipus d’aiguardent. Ho trobo una mica massa fort i encara ho és més el mig dit que em posen de cañazo, un destil·lat de la canya de sucre que estic segura que em neteja de microbis la boca i totes les vies respiratòries en un moment.
Quan tothom ha dinat, arriba l’hora del ball. A Soqma no hi ha electricitat, però es veu que han llogat un generador elèctric i uns altaveus per poder fer la festa i, per sorpresa meva, comença a sonar El Danubi Blau de Strauss. La veritat és que m’esperava una cosa més autòctona, però els nuvis surten a ballar el vals. No en saben gens, es mouen sense cap mena de gràcia i m’adono que realment la música no encaixa en aquell pati ple de gent que beu cervesa i chicha, que fa bromes en quítxua i que no han vist mai aquell Danubi que inspirà al compositor vienès. És com si la globalització i l’occidentalització no els permetés continuar fent els casaments com els devien haver fet tota la vida aquí en aquest Valle Sagrado de los Incas, que té una gran riquesa cultural que els han fet creure que és de segona.
L’Ivi, una de les nenes del poble, em demana la càmera i fa algunes fotos del ball, perquè aviat han acompanyat als nuvis els pares, els padrins i alguns altres veïns amb ganes de gresca. Està contenta perquè no havia fet servir mai una càmera i vol que li deixi veure després la foto que ha fet dels nuvis alçant les seves cerveses i brindant pel seu futur en comú. Després el padrí, que no és altre que el terratinent del poble i l’únic, a part del nuvi, que porta vestit i corbata, demana que tothom posi diners en una caixa per beneir els anells. Nosaltres ahir ja vam regalar-los un sac d’arròs i un de sucre per agrair-los la invitació. Els convidats cada vegada van més beguts, fins i tot els nens beuen chicha amorrats als bidons de color verd que traginen les seves mares. Decidim que el millor és tornar a treballar una estona en la tanca que estem construint per l’escola i deixar-los fer la seva festa que ja ens han dit que durarà encara un o dos dies més i s’enganxarà gairebé amb la festa patronal que tots també ja estan esperant.

Iguazú (Brasil)

Ahir ens van venir a buscar molt tard i en canvi avui ens troben encara esmorzant. Ens havien dit a les vuit i deu i es presenten a tres quarts de vuit. Ens afanyem i pugem a l’autobús per anar cap a Foz do Iguaçú. Avui l’Ovidi ja hi és, i després anem al centre i recollim la Laura.
Està plovent, però tenim esperances que pari. A la frontera perdem una mica de temps perquè uns companys nostres tenien el passaport caducat, i encara parem en un centre comercial per canviar el preu de l’entrada a Reales i perquè pugi més gent. Evidentment, també hi parem per si els deixem una mica de comissió. Sempre hi ha turistes obsessionats amb els barrets, les figuretes que són iguals a tots els llocs del món o les boles amb efecte de nevada encara que estiguem en plena selva tropical.
Arribem al Parc Nacional i, després de comprar l’entrada, comencem la ruta amb autobús mentre la guia ens va explicant les característiques del parc. Mentre ella parla, passa un yaguareté arran de carretera. L’Ana és de les poques que té la sort de veure’l. Jo he estat massa lenta per un animal que va tan de pressa…
Arribem al Balcón de los Suspiros i realment no m’estranya que tingui aquest nom perquè l’espectacle que es veu des d’aquí és impressionant, meravellós. Es veuen les cascades totes juntes, llàstima que no faci sol i no puguem veure els arcs de sant martí que són tan característics d’aquest lloc. Almenys ha parat de ploure, però.
Després d’intentar fotografiar els coatís, que també se m’esmunyen amb rapidesa, comencem el camí cap a la Garganta del diablo, la mateixa que vam veure ahir, però avui la contemplem des d’una perspectiva diferent. La veritat és que és genial, ens mullem dels esquitxos d’aigua però ens aniríem quedant aquí perquè és brutal. La força de l’aigua és impressionant. No em puc resistir a continuar fent fotos; algú diu que es vol tirar, com volia fer jo ahir des del cantó Argentí, i l’Ovidi envia aigües avall un paper amb un missatge, que difícilment arribarà a llegir ningú.
Tornem cap a l’autocar convençuts que ahir vam viure una mica dins les cascades i que avui les hem pogut veure amb tota la seva majestuositat. Jo, malgrat que la vista m’ha semblat esplèndida, em quedo amb la visita d’ahir, potser perquè va ser el primer contacte amb aquest embogit riu Iguazú i els seus 275 salts d’aigua.
El panorama de la tarda ja no es presenta tan magnífic: dinar i visita a la presa d’Itaipú, la més gran del món fins que els xinesos inaugurin la seva. Ens parem a dinar en un restaurant amb bufet lliure, o sigui que ens atipem ben bé. I després, tots dalt de l’autocar per visitar la presa sense ni poder baixar a estirar les cames. Som a la frontera entre Brasil i Paraguai i aquest és un projecte hidrogràfic del qual s’ha discutit moltíssim sobre la seva viabilitat des que se’n va iniciar la construcció l’any 1975. De fet, es tracta de la barrera de ciment més gran del món i reté una massa d’aigua gegantina capaç de produir tanta energia que ni Brasil ni Paraguai seria capaç d’assumir en un moment en què l’economia d’aquests països no acaba d’aixecar cap.
Després de la visita a aquesta immensa muralla de ciment, tornem cap a Foz on, en teoria, hem de fer un city tour. La guia, però, només ens diu que la ciutat té dos-cents mil habitants i que en el centre comercial on parem a la primera planta i venen mitjons! Bé, total, que ens deixen una hora per comprar mentre ella se’n va a la perruqueria! Nosaltres anem amb la Laura a fer un cafè.

A l’autocar i ja a punt de fer el camí de tornada, ens trobem amb l’Ovidi que s’ha comprat una bossa plena de nassos de pallasso que comença a regalar a tots els companys de ruta. La gent no sap com agafar-se la idea esbojarrada d’aquest noi català que comença a fotografiar a tort a dret cares i més cares amb un nas de pallasso. El cas és, però, que acaba provocant somriures i cares de felicitat.

Iguazú (Argentina)

Aquell mapa de l’Argentina desplegat el primer dia a Florencio Varela d’alguna manera ja assenyalava cap a Puerto Iguazú, i ara ha arribat el gran dia, avui veurem les cascades d’Iguazú des de la banda Argentina. Sempre havia pensat que no les veuria mai i ara ja gairebé hi sóc. L’Ana m’acompanya i resisteix les divuit hores d’autocar que hi ha des de Buenos Aires fins aquí. Ella tampoc hi ha estat mai i Iguazú li crida tant l’atenció com a mi.
En principi vam reservar la visita abans-d’ahir perquè l’Ana tenia por que ens trobéssim amb algun problema i a l’agència ens van dir que ens vindrien a buscar a les 8,40 i no s’han presentat fins a dos quarts de deu. L’autocar està ple de gent que no es vol perdre una de les meravelles del món. L’Ovidi, un gironí a qui vam conèixer a l’autocar, no hi és. No el trobem fins a l’entrada del parc perquè es veu que se l’havien descuidat.
No fa gaire bon temps, però almenys no plou a diferència d’aquesta nit, que ha fet una tronada i una pluja bestials. Comencem la visita en un tren que ens ha de portar fins a la passarel·la de la garganta del diablo. Abans de pujar-hi parlem un moment amb unes catalanes, que són una mica esquerpes, i amb una dona, la Laura, que viatja sola i que ahir va fer el tour pel poblat aborigen amb l’Ovidi.
Fins que no ets a la garganta no t’adones del que és realment la cascada. Fins allà el riu es veu tranquil i no sembla que després hagi de tenir la força que té. Iguazú en guaraní significa “aigua gran” i la llegenda explica que el déu M’Boi va voler castigar la seva promesa Naipi quan aquesta es va enamorar d’un fort guerrer, Tarobà. Quan els dos enamorats fugien de les urpes del déu, aquest va provocar una esquerda enorme on van anar a parar els amants. Naipi va transformar-se en una gran roca al peu de les cascades, on rep constantment els embats de la força del riu. Tarobà, en canvi, es va convertir en una palmera que hi ha en un sortint de les cascades i està condemnat a veure sempre la seva estimada sense poder fer res per apropar-s’hi.
Ara, tanmateix, els turistes omplim el lloc sagrat pels amants i ens meravellem de la força de la naturalesa en estat pur. I és que un cop has arribat a aquesta gorja que tot ho engoleix no pots deixar de mirar ni de fer fotos, et mulles dels esquitxos del mateix vapor que aixeca el salt d’aigua. A més, sembla que el buit et cridi i per un moment penses que seria molt senzill saltar. No té res a veure amb tenir ganes de desaparèixer d’aquest món, és com si hi hagués un imant que et cridés i et volgués atreure sense que ho poguessis evitar. Per sort, però, hi ha un altre imant en el meu cervell que em diu que no salti, que enganxada a terra hi estic molt bé...
Tornem de la garganta cap a l’estació i baixem en un altre lloc per començar el recorregut superior. Les passarel·les et van portant fins a sobre mateix de les cascades. Em quedo sense paraules cada vegada que arribem a un dels salts. De fet, a Iguazú hi ha un total de 275 cascades que es precipiten les unes sobre les altres. Perdo la raó fent fotos i més fotos i deixant anar oh i ahs sense parar.
A l’hora de dinar ens aturem en una zona amb un parell o tres de restaurants. Dinem a fora i està ple de vespes que ens ataquen, sobretot a la Laura, que fins i tot decideix canviar-se de taula, però no resisteix sense xerrar i torna aviat amb nosaltres. A la tarda, ella se’n va cap a la Gran Aventura, l’Ovidi decideix fer una expedició pel seu compte i després anar a una mena de safari per la selva –i això que aquest matí havia dit boludos als que hi anaven-, i nosaltres continuem la ruta pel circuit inferior i després anem a l’Aventura Nàutica, que és més econòmica.
Ens pugen a una llanxa. A l’Ana i a mi ens toca davant de tot i comencem a apropar-nos a les cascades a tota velocitat fins que ens fiquem a sota. Ara sí que som a prop de la garganta del diablo, que m’havia atret tant fa unes hores! No parem de cridar i el conductor para la llanxa i ens ve a demanar si estem bé. I sí, i tant que ho estem, el que passa és que hem deixat anar el cantó més histèric que normalment tenim més amagat. Quedem ben molles, però ha estat genial. Tinc aigua per tot arreu i tornem cap al lloc on ens hem de trobar amb el grup per anar cap a la sortida. Abans, però, encara veiem un altre dels salts i ens hi podem fer una última foto, ara ben xopes.
Sóc conscient que tot plegat ha estat molt turístic i molt preparat, res a veure amb Robert de Niro enfilant la cascada a La misión, però ha valgut la pena i ja tenim ganes de descobrir demà el cantó brasiler de les mateixes cascades.