Agentina, primeres hores.

Agost de 2003. Deu fer un parell d’anys vaig rebre una postal de l’Analia, la filla d’una cosina de la meva iaia nascuda a l’Argentina i que em deia que li sabia greu que les famílies perdessin el contacte per la mandra de les nostres mares de posar-se a escriure cartes d’una banda a l’altra de l’oceà. Em donava una adreça de correu electrònic i això va fer que ens creuéssim uns quants missatges posant les nostres famílies al dia de com anaven les coses per uns i pels altres. Després, van venir algunes trucades, sobretot quan al desembre de 2001 va esclatar la crisi del corralito, i ara acabo d’agafar un vol que em portarà a passar deu dies amb una part de la família que va deixar Catalunya a principis dels anys quaranta i que encara no conec.
A un quart de vuit del vespre l’avió que he agafat a Barcelona aterra a Madrid, la temperatura és de 35º. Sort que no haig de sortir de Barajas i a dins hi ha aire condicionat! Travesso tota una terminal fins arribar a la porta on haig d’anar. Dono alguna volta pels Duty Free i llegeixo una estona fins que a les nou comencem a embarcar.
Vaig dormint a estonetes fins que passen l’esmorzar i comencem el descens. Cada cop es veuen més a prop els llumets de Buenos Aires, que des d’aquí es veu immens. La temperatura en aquests moments és de 5º. Tothom comença a treure jerseis i abrics de les bosses.
Aterrem sense cap problema. Passo pel taulell d’immigració i vaig a recollir la maleta. N’hi ha una altra d’igual que la meva i primer em confonc. Em toca passar la duana però resulta que el guàrdia veu que faig cara de bona nena i em deixa passar sense fer-me obrir la maleta.
La Montserrat, el Polo i l’Analia ja m’estan esperant i de seguida ens reconeixem de les fotos. Pugem al cotxe —un Polo precisament!— i agafem l’autopista (de peatge) per anar a Florencio Varela, el seu poble, enganxat al Gran Buenos Aires. Em diuen que hi ha una ruta més ràpida, però més perillosa. Em fa gràcia que la Montserrat i l’Analia parlin tan bé el català i que quan parlin en castellà tinguin aquest accent argentí total! Parlem com si ens coneguéssim de tota la vida. De seguida m’hi sento a gust.
No em costa adonar-me que sóc a un altre país, que torno a ser a Amèrica del Sud. Els cotxes i autobusos són molt vells en general i els carrers tenen uns bons sots. Poques vegades parem als semàfors en vermell perquè diuen que ens podrien atracar. Hi ha molt jovent pel carrer. Es veu que surten de les discoteques. Alguns s’aturen a menjar panchos (frankfurts) per dos pesos abans d’anar a dormir.
Fa dies que no para de ploure i tot està molt enfangat, sobretot els carrers que no estan asfaltats. Arribem a Florencio Varela, al carrer Hilario Lagos, que encara és fosc. La casa és molt petita i fa molt fred, però de seguida m’ofereixen un te calent mentre ells comencen amb la cerimònia del mate. Tasto el dulce de leche i em començo a recuperar de tant viatge. Em fan propostes de tot el que podria fer a l’Argentina, però no hi haurà temps per tot. Segurament anirem a Iguazú a veure les cascades i a Rosario a veure la Lola, la germana de la Montserrat.
Cap a les nou anem a un locutori a trucar a casa per dir que ja he arribat, perquè ells no poden fer trucades internacionals des del seu telèfon. Després, caminem fins al centre de Varela on hi ha molts comerços i cotxes bastant atrotinats. Comprem en una paradeta cacauets garrapinyats i anem a “Las Medialunas del Abuelo” a comprar facturas. Si totes les factures fossin com aquestes a mi ja me’n podrien anar donant! Són croissantets de crema i de dulce de leche i unes lengüitas també de crema.
Arribem a casa i ens les mengem (no totes, encara en queden per postres) i elles dues tornen a prendre mate. A mi em diuen que millor que esperi a provar-lo demà, no sigui que amb tants canvis l’estómac em faci un pet.
A l’hora de dinar mengem milaneses i una bona amanida de xicoies amb tomàquet i ceba. A la tarda anem tots junts a la República de los Niños, una ciutat petita que va fer construir Eva Perón perquè els nens coneguessin el funcionament d’una ciutat: hi ha els jutjats, la casa de govern, l’estació de tren, un llac, un teatre, una granja,etc.
Després tornem cap a casa, sopem i xerrem una bona estona amb la Montserrat i l’Analia; el Polo se n’ha anat a treballar –treballa de nit de vigilant d’un garatge. És com si ens haguéssim d’explicar de cop la vida de tota la família. De seguida m’adono que els agrada conversar tant com a mi. De tota manera, me’n vaig a dormir d’hora perquè això del jet lag comença a fer el seu efecte. M’adormo contenta de ser a l’Argentina i d’adonar-me que també hi tinc una família magnífica…

Laguna de Iguaque (Colòmbia)

Sortim de Bogotá amb el cotxe de l’Olga i el Manolo després de suportar un dels famosos trancones de la ciutat. Els altres ens atraparan amb un altre cotxe una mica més endavant. Viatgem unes tres hores fins a Villa de Leyva, on hi ha una gran gernació perquè celebren un festival internacional d’estels. Agafem una pista forestal que ens ha de portar cap al Parque Nacional de Iguaque. Fa estona que és fosc i cada vegada em sembla que estem més perduts. Però no, al final resulta que acabem trobant l’entrada del parc i el lloc on hem d’acampar per poder pujar demà cap als llacs sagrats dels indis Muiskas.
A l’entrada de la zona d’acampada hi ha un rètol que deixa clar que no es pot entrar a partir de les cinc de la tarda i resulta que ja són les deu, però traiem la cadena i passem. Tenim només una llanterna i és negra nit. Muntar les tendes en aquestes condicions no és gens senzill, fa un fred terrible i mengem una sopa calenta i un sandvitx de pernil dolç.
Ha plogut tota la tarda, però ara el cel és ben serè i el firmament és impressionant, es veuen milions i milions d’estrelles, que ens semblen molt a prop. És gairebé com si les poguéssim tocar amb les mans…
Dormir amb aquest fred és gairebé impossible, de seguida ens entra molta humitat a la tenda i aniria molt bé aclucar l’ull tenint en compte que demà ens hem de llevar i caminar fins a més de 3.500 metres on hi ha la famosa Laguna de Iguaque.

______________________________________________________________________________

Cansada de patir fred i no dormir, em llevo molt d’hora, tot just comença a sortir el sol. De mica en mica es va llevant tothom. Tots hem passat mala nit llevat del Gordo que ha fet un dels seus concerts de roncs. Esmorzem i just quan estem a punt d’enfilar muntanya amunt se’ns posa a ploure. Potser caldria anul·lar l’excursió, però veig que ningú en té la intenció, o sigui que malgrat la boira i la pluja persistent iniciem la pujada. Abans, però, m’aturo a llegir la història de la llacuna sagrada que anem a visitar, una de les set que hi ha en aquestes muntanyes: “Cuenta la leyenda que de aquella última, Iguaque, surgió una mujer (Bachue)con un niño de tres años. Cuando pudieron copular tuvieron infinidad de hijos que poblaron la tierra, el pueblo muisca. Ya ancianos y después de enseñarle a la prole las leyes de convivencia y el dominio de la tierra, regresaron a la laguna en forma de serpientes.”
La pujada és llarga i dura. A més, és plena de fang i això dificulta l’ascensió. No para de ploure i el més difícil és no relliscar. A mesura que guanyem metres d’altitud, el paisatge canvia. Ens trobem ja al famós páramo, amb una vegetació que no havia vist mai abans formada per petits arbusts, flors i una planta tan curiosa com el fraylejón, amb una textura semblant a la de la llana i de la qual els indis se’n feien peces d’abric. El fred és cada vegada més intens, així com també la boira que no ens deixa veure més enllà d’uns pocs metres. La pluja cau persistent i freda i em pica la cara amb una fúria extrema provocada pel vent que comença a bufar ara que ja som a 3.500 metres.
Començo a tenir por. Ningú té del tot clar el camí i em sembla que encara som lluny d’aquesta llacuna que tothom s’entesta a situar a quinze minuts del lloc on som i del qual no sembla que ens acabem d’allunyar mai. Les relliscades augmenten i ja no notem les mans de tan fredes com les tenim. Quan ja gairebé estic a punt de proposar de girar cua i tornar al campament, s’obre una petita clariana amb una llacuna verda, envoltada de boira, que sembla haver-nos esperat tot el matí. Allà, un guarda del parc em sembla l’encarnació del meu àngel de la guarda, almenys m’adono que no estem tan perduts com em semblava. A més, ens trobem amb un grup de gent que ja estan a punt d’iniciar el descens i que ens ofereixen una ampolla d’aiguardent de la qual no dubtem a fer un glopet que ens torna per uns moments una miqueta d’escalfor.
Ha costat arribar fins aquí i tenim només uns segons per veure el verd intens de la llacuna i imaginar-nos la història dels indis que vivien en aquests paratges, però aquests segons són prou per fer-me oblidar del mal que em fan les mans, del fred que se m’ha menjat els ossos, del cansament i de la por d’haver-me perdut en un racó dels Andes…
Ens fem una foto tots junts i decidim que el temps no ens permet estar més estona contemplant un paisatge que només veiem entre les escletxes que de tant en tant s’obren entre la boira. Emprenem, doncs, la baixada.

Barcelona: Laberint d'Horta (Catalunya)

El més habitual és que fem turisme per llocs desconeguts. Aterrem a una ciutat i comencem a donar voltes seguint les indicacions d’una guia de viatge que portem a la motxilla, escoltant les explicacions que ens fan uns amics que fa anys que es passegen per aquells carrers o senzillament ens deixem portar per la intuïció. El que ja no és tan freqüent és que fem turisme per una ciutat que ja coneixem, que en descobrim racons pels que no havíem passejat abans o amb els quals no ens havíem fixat mai, i una bona oportunitat per fer-ho és quan et visiten amics de fora, amics que vénen esperant que tu els acompanyaràs pels indrets que assenyala una guia i dels quals no se’n volen perdre cap detall.
Així doncs, agafes el metro i te’n vas amb unes amigues japoneses cap al Laberint d’Horta, un lloc on no havies estat mai abans i on ha calgut que t’empenyessin tres germanes que vénen de l’altra punta del món. I el més impressionant de tot és que et sorprens quan no has de pagar entrada perquè és dimecres i t’adones que és per això que hi hem vingut avui, perquè aquell llibre amb caràcters que no entens deia que els dimecres l’entrada del Parc del Laberint és gratuïta.
Ha plogut tota la nit i tot és moll. No hi ha ningú i això m’agrada. Voltem soles pels jardins que regalimen d’aigua i deixen veure tota la seva verdor. Encara hi ha alguns núvols, però el dia es va aclarint a sobre el mar que brilla cada vegada més. Sembla una planxa metàl·lica estesa als peus de la Torre Mafre i l’Hotel Arts. El sol s’emmiralla en les fulles de les plantes que encara no han florit perquè estan esperant el millor moment per fer-ho, el moment en què esclataran de colors el dia que es decideixi a entrar definitivament la primavera. Sembla que encara no n’és hora.
Ens perdem una estona pel laberint presidit per Teseu i Ariadna, els primers a qui un laberint va unir –tot i que no per sempre, perquè aviat l’heroi va abandonar la filla de Minos en una platja d’on la’n va treure el déu Dionís, que la va conduir a l’Olimp. Després ens el mirem des de dalt, com si volguéssim tornar a recórrer amb els ulls els camins que hem fet fa una estona jugant com si haguéssim tornat a la infància. Les japoneses diuen que els sembla que siguin en un jardí anglès i volen que ens perdem pels camins que conformen el parc. Els sorprenen les estàtues de nimfes i el canal romàntic. Volen fer-se fotografies a tots els racons. Pugem per les escales fins arribar a l’estany abastit amb aigua per la font de la nimfa Egèria, que no ha deixat mai de plorar des que va morir Numa Pompili, el segon rei de Roma i que la llegenda li assigna com a espòs.
Els jardins per on ara ens passegem amb els camals dels pantalons humits de tanta mullena van néixer a finals del segle XVIII quan el propietari dels terrenys, el senyor Desvalls, marquès de Llupià, va decidir construir un jardí neoclàssic al voltant del seu palau. Més endavant, i ja al segle XIX, els descendents del marquès van decidir ampliar el parc sota la direcció de l’arquitecte Elies Rogent amb un jardí romàntic amb parterres, placetes, grans arbres i una cascada on ara les japoneses ens fan fer almenys un parell de fotos amb l’aigua sonant de fons i els dits en senyal de victòria.
De mica en mica, el sol va escalfant aquest matí d’abril i ens deixa veure una ciutat neta i brillant que ha foragitat per una estona la contaminació que massa sovint l’envolta. El mar, ja més blau, ens mostra l’horitzó i penso que encara ens queda tot el dia per endavant...

Atenes (Grècia). Ara fa tres anys...

Grècia, Atenes, Acròpolis, Partenó. Són les dotze del migdia. Primavera. Fa calor, però corre una mica d’airet i s’està bé. Jo, però, no estic bé.

Sempre havia somniat amb un viatge a Grècia i sempre havia esperat. No semblava que arribés mai el moment i no sé per què però sabia que havia de ser un viatge especial. Grècia sempre m’havia cridat l’atenció, m’encantaven les classes de mitologia i, encara que no vaig arribar mai a aprendre grec antic, tot i que vaig aprovar l’assignatura amb un notable, em sentia propera a tot el que venia de Grècia. A les classes d’història de l’art vaig gaudir d’aquelles vistes del Partenó i de l’Erecteion que ara veia en directe. No m’imaginava tanta gent, però. Una munió de turistes de tot el món pugen i baixen les escales de l’Acròpolis, un darrere l’altre, prement l’obturador de la càmera sense parar. Jo ho faig d’esma... tant de temps volent arribar a Atenes, tant de temps volent pujar a l’Acròpolis i contemplar la ciutat des d’aquí... i ara passejo sense entendre per què he vingut.

No vaig entendre els senyals que em deien que no havia de fer aquest viatge... no els vaig entendre o potser no els vaig voler entendre perquè em feien massa mal. És tan bonic tot això, o potser és més bonic el que representa... ens han parlat tant del naixement de tota la cultura occidental en aquestes pedres gastades, al costat d’aquestes oliveres velles. La ciutat d’Atenes ha crescut desordenada al peu de l’Acropolis. Hi ha qui diu que Atenes és una ciutat lletja, que no val la pena anar-hi... que és millor deixar-la de seguida que hom baixa de l’avió per anar a descobrir les altres meravelles gregues... però a mi m’agrada veure la ciutat des d’aquí. Em relaxa... m’aïllo de tota aquesta gent que va amunt i avall i es fan fotos aquí i allà sempre amb el Partenó de fons, un temple cansat, cansat de tant gent, de tanta història, de tant d’expoli, i jo me’l miro com si ja no m’importés. Miro el teatre de Dionís, imagino aquelles tragèdies que va viure el seu escenari... ara només en queden pedres, blanques pel pes de tantes pluges, de tant de sol, de tant de vent... No tinc ganes de parlar, no vull dir res a ningú, només veure aquest dia magnífic que m’ofereix la ciutat d’Atenes i pensar que potser no vaig interpretar els senyals, però que ara sóc aquí i això no ho puc canviar, i és des d’aquí que m’hauré d’acomiadar, contemplant les velles columnes, contemplant un teatre en runes i una ciutat que conviu amb un passat mitificat que mai no podrà superar.

Cullo una branqueta d’olivera, sé que s’assecarà i que només és un símbol del no res, però la cullo igualment, la miro, la toco, l’oloro i la deso dins la bossa, enmig de les pàgines d’un llibre... el dolor no marxa fàcilment, no se’n va amb una ventada ni amb una branqueta d’olivera mil·lenària guardada enmig de les pàgines d’un llibre...

Sempre més trobaré a faltar l’avi per tot el que va ser, pel que em va ensenyar i per haver-lo pogut tenir a prop durant tants anys, i sempre més recordaré també que ha marxat mentre jo contemplava l’antic temple grec de blanques columnes…