diumenge, 29 març de 2009

Lisboa II (Portugal)

Esmorzem a la planta baixa de l’hotel, que sembla que no tingui res a veure amb el cinquè pis, almenys perquè no grinyola tot i sembla que hi ha una mica menys de pols. Després comencem la ruta del dia. Avui toca museus, perquè el diumenge són gratuïts de les deu a les dues del migdia i ens sembla que val la pena aprofitar-ho.
Comencem pel Museu Nacional do Azulejo, un dels museus més interessants de Lisboa si tenim en compte la importància que han tingut els rajolers i les seves obres des que al segle XVI es van començar a utilitzar les rajoles per a decoració i com a representació d’una gran diversitat d’escenes. El problema és que ens costa una mica que arribi l’autobús que ens hi ha de portar, i a la parada hi fa una calor espantosa. Finalment arribem al museu i fem la visita. Algunes de les rajoles són realment molt maques, hi ha parets senceres decorades amb escenes de guerra, de caça, llegendes i també una gran representació de Lisboa abans de patir el greu terratrèmol del segle XVIII. La capella, però, és massa barroca pel meu gust.
Sortint, l’autobús ja no triga tant i tornem cap al centre. Abans d’anar cap al segon museu, comencem amb una visita (amb aire condicionat inclòs) al Almacen do Chiado, sobretot perquè necessitem recuperar-nos de la calor. No triguem gaire a deixar enrere l’univers del consum. Em faig la foto de rigor asseguda al costat del Pessoa de bronze que seu a la terrassa de la cafeteria A Brasileira, d’on sembla que era un incondicional. La següent visita, ara sí, és la del Museu do Chiado, on hi ha una col·lecció d’art surrealista portuguès i algunes escultures de Rodin, molt poques. Tot plegat força interessant.
Com que encara és d’hora per dinar, decidim fer una volta en tramvia i ens decidim pel 28 que va del Chiado a l’Alfama. En plena Alfama, però, ens parem ben bé mitja hora, perquè un cotxe mal aparcat no deixa passar els tramvies. Arribem a ser quatre tramvies aturats un darrere l’altre. La gent es comença a posar nerviosa, tant autòctons com turistes. Segurament tothom té clar el seu destí menys nosaltres i per això comencen a sentir-se veus de queixa, els conductors es reuneixen per decidir com s’ho faran per treure el cotxe de la via i uns i altres van pujant i baixant dels tramvies grocs que brillen intensament amb aquest sol de migdia d’agost. Finalment i amb la força d’uns quants homes que s’han cansat d’esperar, mouen el cotxe i reiniciem el camí de tornada al Chiado.
El primer que fem és buscar lloc per dinar, però gairebé tots els bars i restaurants que ahir a la nit estaven tan animats, avui tenen les portes tancades i barrades, i escollim a les palpentes. Només asseure’ns i sense preguntar-nos res ens omplen la taula de formatges, pernil i un plat de gambes. Ja ens hem imaginat que després tot això ens ho cobrarien, però no que seria tan car! Nosaltres només havíem demanat bacallà a la brasa, a més de vi i aigua. Tement el pitjor, però, ja no hem demanat postres, i Déu n’hi do del que ens han clavat.
El vi, a més, ens ha emboirat una mica les idees i en compres d’anar a parar al Mirador de Santa Catarina, ens trobem sota una mena d’aqüeducte. Total, que hem de tornar a agafar l’autobús i tornar al centre. Ja anirem al mirador cap al vespre. Passem per un súper i comprem iogurts per sopar, així estalviem i no rebentarem! Al vespre, i seguint els consells de la guia Trotamundos, tenim la idea d’anar a la zona de bars i restaurants de las Docas, però no hi ha manera de trobar-la –queda entre la via i uns molls i avui sembla que no és el nostre millor dia per orientar-nos- i acabem a Belém en una mena de bar-pastisseria. De tornada, el metro va ple de gent que torna d’un partit de Futbol, Benfica-Fiorentina. Per sort, estan de bon humor, han guanyat per un gol a zero…
M’adono que demà deixaré Lisboa per conèixer altres racons del país i em sembla que ja trobaré a faltar la ciutat, perquè ja m’ha contagiat d’aquella saudade que ha fet parlar tant als escriptors i cantants que s’han deixat endur per la capital portuguesa. Tanco també Lisboa. Llibre de bord de José Cardoso Pires, que acaba el seu recorregut per la ciutat amb aquestes paraules:

“Quan per fi tanquem la pàgina on hem llegit les línies de la ciutat, descobrim que la vidriera del cafè està entelada per una dansa de gavines arrombollades i que el Tejo ja no hi és. Que ha desaparegut darrere d’un remolí d’ales i que ja no és el riu que anuncia l’oceà.
Aleshores, tendrament i confiada, ens reconeixem encara més ancorats a la ciutat que ens ha vist marxar.”

dissabte, 21 març de 2009

Lisboa I (Portugal)



Ahir vam aterrar a Lisboa i poca estona després d’instal·lar-nos a l’hotel vam sortir a passejar. Feia la impressió que ho volíem veure tot el primer dia perquè vam voltar sense parar, a peu amunt i avall, sense parar a descansar enlloc: Praça de Dom Pedro IV, Praça da Figueira, Praça do Comércio… I encara vam anar a l’estació a buscar horaris i ens vam comprar al quiosc de Carris un bitllet per fer servir tots els transports, però és vàlid només per un dia i vam pensar que ja ens serviria avui.

Ara sí que comencem a fer una visita més pensada, lluny d’aquell deixar-nos portar que vam fer ahir i que ja ens va portar al centre de la ciutat. De tota manera, primer ens cal trobar un lloc per dormir més barat que aquest i ens n’anem a quarts de deu cap a l’alberg. El problema és que està col·lapsat. Hi ha una gentada terrible. Tots esperem perquè ens assignin un llit. Ens esperem una hora i al final ens diuen que no queda lloc, així que decidim anar a provar sort a l’altre alberg que hi ha a la ciutat, però és força lluny, a la zona de l’Expo. Ens fem un tip de metro i de caminar i també ens diuen que està tot ple, de manera que acabem tornant al barri on ja érem, que sembla que és on hi ha la major concentració de pensions de la ciutat. I no solament acabem quedant-nos al mateix barri, sinó al mateix carrer. El preu, tanmateix, és força diferent, perquè ens quedem en una habitació sense bany del cinquè pis, on hem de pujar amb un ascensor hiperclaustrofòbic! Sembla que ens hàgim traslladat en el temps o que hàgim entrat en una pel·lícula de terror. De fet, potser més que por aquesta habitació fa riure. Tot grinyola i la vista des de la finestra és d’antenes, teulades i terrats tan atrotinats com aquest hotel. Sembla que d’un moment a l’altre ens hagi de sortir el fantasma de la mancha en la sábana que sortia sempre en els acudits que explicàvem de petits.

Finalment, i quan ja gairebé ens hem quedat sense matí, podem començar la visita que teníem prevista. Agafem l’autobús fins a Castelo de Sao Jorge des d’on hi ha una vista força important de la ciutat. Sortint, dinem i visitem el barri de l’Alfama. Carrerons i carrerons estrets, escales, sons i músiques que s’escapen per les finestres de les cases, gent que fa tertúlia al carrer, nens jugant a cartes,… tot plegat el fa un barri amb molta personalitat tot i la degradació que mostra. De fet, aquesta és la Lisboa que volia conèixer, la que mostra la seva cara més autèntica, lluny dels turistes que es fan fotos a la magnífica Praça do Comércio. Aquesta és la ciutat que vaig descobrint al mateix temps des de les pàgines del llibre de José Cardoso Pires, Lisboa. Llibre de bord, que no puc deixar de fullejar quan ens aturem a prendre un refresc per suportar aquesta terrible calor d’agost. Cardoso Pires diu que "ningú no podrà conèixer una ciutat si no sap interrogar-la, interrogant-se a si mateix". Em sembla una reflexió fantàstica per continuar descobrint l'anomenada capital atlàntica.
Un cop acabada la visita, optem per agafar el tramvia núm. 15 i deixar-nos portar, i sembla que ho encertem, perquè ens duu cap a Belém, on hi ha el Mosteiro dos Jerónimos i la famosa torre, a més del monument als descobridors i d’un modern centre cultural. De totes maneres, del monestir a la torre hi ha un trosset i hem de caminar una estoneta amb el sol a l’esquena.
Al vespre anem al Chiado i al Bairro Alto a sopar i escoltar fados, però els restaurants de fados són molt turístics i nosaltres volem una taverna una mica més autèntica. Total, que acabem menjant una hamburguesa i prenent vinho verde en una tasca molt de fado. Quan fa una estona que hi som, veiem que allà no hi ha ningú amb guitarra ni amb aires de cantant, i ens adonem que hi ha un cartell que diu que el fado només el fan les quartas feiras, és a dir, dijous. Segurament no havíem pensat que un dissabte no és un dia adequat per les històries tristes dels fados…

diumenge, 15 març de 2009

Catània (Sicília)


El viatge de Barcelona a Sicília no és gaire llarg i a tres quarts de sis de la tarda aterrem a l’aeroport de Catània, una ciutat marcada per les erupcions de l’Etna i els terratrèmols.
Esperem una bona estona la meva motxilla i sortim a buscar l’autobús. Pugem corrent pensant que marxarà i el conductor ens envia a comprar el bitllet en una mena de taquilla que hi ha a fora. La veritat és que triga força estona a tornar i a dins del bus fa una calor bestial.
Arrenquem i anem cap a la ciutat, però ens passem la parada i hem de caminar desfent el camí que abans havia fet el bus. La ciutat és molt grisa i atrotinada. Tot és vell i els edificis són gairebé negres, es veu això és perquè estan construïts amb terra volcànica. De fet, al segle XVII va quedar tota la ciutat coberta per la lava de l’Etna, que va provocar 12.000 morts.
Arribem a la Piazza del Duomo, d’estil barroc i amb una font construïda sota un obelisc al centre. Llegeixo a la guia que es tracta de la Fontana dell’Elefante (1736), amb un elefant d’època romana conegut amb el nom de Liotru, símbol de la ciutat i que havia pertanyut al mag Eliodor (s. VIII aC) que, segons diuen, convertia els homes en animals, per això creuen que protegeix la ciutat de la fúria de l’Etna. Ens fixem també en la Catedral de Santa Àgata, l’altra arma de la ciutat contra el volcà.
Quan anem a passar per darrere d’una font que hi ha en una cantonada –i que descobreixo que és la Fontana dell’Amenano- uns senyors ens diuen que si anem a l’alberg ja anem bé i ens acaben d’indicar el camí. Sembla ser que som al vell mig de la Pescheria, el mercat que té fama de ser el millor espectacle de Catània. En aquesta hora, però, no hi ha res més que aigua embassada, pudor de peix i brutícia acumulada. L’alberg és un tuguri sense cap mena de luxe i una mica brut, però ja farà el fet. Deixem les coses i sortim a fer un volt.
Realment Catània ens sembla molt lleig, lletgíssim. Tot es veu molt vell, fins i tot molt més del que ens ho va semblar Sant Petersburg. Veig una porta monumental al final del carrer i m’entesto a arribar fins allà. I Déu n’hi do! El camí és llarg i la ciutat fosca i grisa. Se’ns fa de nit més o menys quan arribem a la porta i decidim girar cua i tornar cap allà d’on venim perquè al darrere no hi ha res millor que el que acabem de veure.
Quan som a la Piazza del Duomo ens adonem que la gent és allà i a la via Etnea, que aviat descobrim que és el carrer principal. A més, un tros del carrer és peatonal. En una cantonada veiem una pizzeria i decidim sopar. La pizza és molt grossa però tampoc és res de l’altre món. El cambrer es passa l’estona parlant amb una parella gran d’anglesos que són més pesats que el plom. Ens passa un nen a demanar caritat i li diem que en tot cas li donarem un tall de pizza, però sembla que no li fa gaire gràcia.
Caminem una estona amunt i avall. Fa una calor terrible i tenim molta set. Ens asseiem en una terrassa a prendre un sorbet de llimona, granita, que se’ns posa molt bé. A més ens porten també un got d’aigua.
Decidim anar cap a l’alberg perquè avui ha estat un dia llarg i resultat que la terrassa del bar de l’alberg és el lloc més animat de tota la ciutat. Hi ha molta gent i en un racó hi ha força parelles ballant tangos.

Després d’una nit de molta calor, en què realment m’ha costat agafar el son, estic a punt altra vegada per descobrir la ciutat i el seu entorn. Comencem per donar un volt pel mercat que tenim aquí mateix. La veritat és que tot ple de gent i de parades fa una altra cara. Hi ha parades de carn, de verdura i també de peix, sobretot de peix fresc. L’espectacle que contemplo ja em fa veure Catània amb uns altres ulls dels que me la mirava ahir.
Anem a buscar un autobúsa per anar cap a Aci Castello, a la platja. Esperem molta estona a la parada amb una bona calor i pugem al bus amb el mateix bitllet que vam comprar ahir a l’aeroport sense timbrar-lo. Així viatgem de franc!
El camí és força llarg, però una estona ens dóna conversa un home que ens diu que allà les platges són molt salvatges i que el mar té molta fondària, que anem en compte. Ens passem la parada d’Aci Castello i acabem baixant a Aci Trezza. Se suposa que és aquí on van caure les pedres que el ciclop que vivia a l’Etna va llançar contra Ulisses, per això aquesta zona s’anomena Rivera dei Ciclopi.
Fem una ullada a les platges, una coca-cola en un bar per poder anar al lavabo a canviar-nos i estirem les tovalloles a prop de l’aigua. Fem el primer bany en un lloc ple de roques. Potser sí que són les que descriu Homer a l’Odissea, però la veritat és que no saps ni on posar els peus per no fer-te mal, trepitjar un cranc o una petxina. No aguantem gaire estona i decidim buscar un lloc millor.
Comencem a caminar arran de costa, però el camí ens queda tallat i hem d’anar a buscar la carretera. Caminem un bon tros fins a Aci Castello. Pugem al castell, però ens diuen que ja estan a punt de tancar, o sigui que decidim tornar a anar a la platja. Hi ha moltes plataformes de fusta perquè la gent pugui prendre el sol, però són privades i nosaltres hem d’anar arran d’aigua i estirar-nos sobre la lava solidificada. Aquí el mar és molt fons i no hem de posar els peus a les roques, el problema és sortir-ne, que no és tan fàcil!
Arribem a Catània als volts de les tres i anem directe a dinar. El primer lloc on anem és a la Pescheria, en una taverna típica de pescadors a menjar peix espasa a la planxa.
Després de dutxar-nos i canviar-nos sortim altra vegada a fer un volt. Agafem un mapa a l’oficina d’informació –encara no en teníem cap- i després enfilem la Via Etnea amunt fins al parc Villa Bellini. Abans, hem passat pel davant del Teatro Bellini però la plaça del davant està tota en obres. Fa molta calor i després del parc ens asseiem a la terrassa d’una pasticieria a beure un te freddo. Allà ens adonem que encara no hem vist el Palazzo Ursino i anem cap allà. És un castell del s. XII, però només el podem veure per fora perquè ens diuen que està tancat.
Al vespre, fem com tothom: anar amunt i avall de la Via Etnea i fer un gelat en una de les moltes gelateries que hi ha. Decidim tornar a cap a l’Agora Hostel, perquè sembla ser que és el lloc amb més marxa de tota la ciutat. Seiem en una taula a la terrassa i ens dediquem a contemplar la fauna humana que omple la gran quantitat de taules que hi ha. Quan ens cansem d’inventar-nos la vida de la gent que ens envolta anem a dormir a la nostra calorosa habitació compartida amb un nombrós grup de gent de llocs ben diversos.

dimecres, 11 març de 2009

Tallin III (Estònia)


Agafem la bosseta d’esmorzar com ahir, però avui la cuina és plena i com que és tan petita ens hem d’esperar una estona per poder trobar-hi un lloc. Hi ha un grup d’espanyols i les noies de l’habitació, que ens pensàvem que també ho eren però que ara veiem que no les entenem quan parlen. Això fins que deduïm que aquestes també parlen basc i els diem Egun on! quan marxem i les deixa petrificades i sense temps de reaccionar. Potser és que ens havien estat criticant tota l’estona…
En aquest alberg no tenen lloc per deixar guardades les motxilles, o sigui que hem de tornar a buscar-les a les dotze del migdia, després ens haurem de passejar la resta del dia ben carregades. Decidim acabar la visita de la ciutat i descobrim una altra part de la muralla amb unes escales que s’enfilen altra vegada cap a Tompea. Des d’aquí encara es veu millor la torre de l’església de Sant Olaf, que va arribar a fer 159 metres d’altura i per això era considerada la més alta de tota l’Europa medieval. Ara, però, es veu que només fa 123 metres perquè un incendi la va destruir i els qui la van reconstruir no es van atrevir a fer-la més alta. L’església que ahir no ens van deixar visitar perquè hi estaven fent missa avui és tancada, o sigui que desistim i tornem a l’alberg a recollir els equipatges.
Tan carregades no podem anar gaire lluny, així que ens asseiem a la plaça a observar la gent. M’hi passaria hores jo observant la gent. Un cop has recorregut els carrers d’una ciutat i n’has vist els llocs més emblemàtics, el millor és seure i mirar. Fixar-se no tant en els turistes, que són gairebé iguals a tot arreu, sinó en els treballadors que van i vénen sense parar en el seu quefer diari. Em sembla que també és així com es coneix un país i com et coneixes a tu mateix emmirallant-te en els altres. No triguem gaire a veure passar l’italià de la Lola altra vegada, ara amb un grup de valencians. Es veu que els fa de guia i es treu un sobresou. És curiós com només observant els moviments d’una persona que ens hem trobat ja tres o quatre vegades des de la nostra arribada a Estònia, ens podem fer una idea de les moltes maneres que hi ha de viatjar: uns arriben en luxosos vaixells i escolten una tuna de la castella profunda mentre sopen en una de les capitals bàltiques, d’altres es passegen amb motxilla d’una banda a l’altra, n’hi ha que opten per venir a Tallin a fer el comiat de solter i n’hi ha almenys un que es lloga per fer de guia als altres mentre ell gaudeix també per primera vegada d’un país que no havia vist mai abans, però del que n’ha après algunes coses en una guia de butxaca…
Decidim anar a fer l’aperitiu abans de dinar i entrem a la cafeteria més antiga de Tallin on demanem el Vana Tallin, el licor típic de la ciutat que ens va recomanar en Hans. No m’agrada gens.
Just abans d’entrar ens ha fet un ruixadet, però quan sortim ja torna a brillar el sol i podem buscar tranquil·lament un restaurant per dinar. Ens passegem una bona estona amb les motxilles a l’esquena perquè no ens acabem de decidir. Uns llocs ens semblen massa cars, els altres massa turístics, i anem deixant passar el temps. La gana, però, comença a torturar-nos i acabem seient a la terrassa del Cafè Anglais. Tenim temps de sobres i ens ho agafem amb calma, després de dinar fem una bona sobretaula acompanyada d’una xocolata calenta que se’m posa d’allò més bé.
Quan ens sembla que ja és hora, ens carreguem les motxilles a l’esquena i comencem a caminar cap al port, on hem d’agafar un vaixell que ens deixarà demà al matí a Sant Petersburg. Abans d’arribar-hi, ens aturem a un mercat on descobrim una nina russa amb la cara de l’Oleguer, l’exjugador sabadellenc del Barça, envoltat per una bandera espanyola. Ell que s’ha declarat més d’una vegada independentista segur que no sap que la seva imatge volta pel món al costat d’una gran bandera espanyola. Com que ja no ens queden monedes del país per comprar-li, convencem a la senyora –que no ens deixa tocar res- perquè ens hi deixi fer una foto dient-li que aquell jugador és amic nostre i que li farà il·lusió quan li ensenyem. No estic segura que s’ho hagi cregut del tot, però ha funcionat.
Com més carregat vas més voltes has de donar per anar d’un lloc a l’altre, segur que aquesta és una de les lleis de Murphi, o almenys és el que ens passa quan ens equivoquem a l’hora de trobar la Terminal D, que és des d’on surt el nostre ferri cap a la ciutat russa. Després de demanar-ho, aconseguim ser amb temps suficient al nostre lloc d’embarcament i quan pugem al vaixell veiem que és tot un luxe i que no té res a veure amb els de Transmediterrània. És clar, també, que les temperatures del mar Mediterrani no tenen res a veure amb les del Bàltic. El problema que tenim és per trobar les nostres Lounge Chair. Pugem i baixem escales sense parar, anem amunt i avall, sortim a coberta i tornem a entrar i quan ja ens comencem a desesperar ens adonem que s’hi marquem el codi que hi ha en el nostre bitllet en una de les portes, se’ns obre sense cap problema.
Ens han tocat dues cadires al davant de tot, mirant el mar des de la proa del vaixell. Deixem les coses i sortim a coberta per veure la sortida del port. Aquest va ser un dels ports més importants de l’Europa dels segles XIII fins al XVI, sobretot pel fet de ser un punt estratègic entre els països europeus més occidentals i la gran Rússia. A més, es veu que el comerç de la sal va ser el que va portar la prosperitat a aquestes terres. Des de fa uns anys, però, el port s’ha convertit en un punt de parada de tots els creuers que porten sobretot jubilats adinerats a descobrir uns països que fins fa ben poc eren darrere d’un fosc teló d’acer. Deixem enrere Tallin, les seves muralles, els seus campanars i també els milers de turistes, tot i que n’hi ha un bon grapat que sembla que ens acompanyen cap a la ciutat dels tsars.

dissabte, 7 març de 2009

Tallin II, descobrint la ciutat (Estònia)

Són les nou i a la plaça Raekoja Plats estan muntant el mercat. Al capdamunt de la torre que corona l’ajuntament (Tallinna Raekoda) ens adonem que hi ha el Vanna Tom, el mercenari que dóna nom al nostre alberg. Darrere els edificis de la plaça treu el cap el campanar de l’església del Sant Esperit (Pühavaimu Kiric). Pugem fins a la zona de Tompea, el que podríem considerar la ciutadella de Tallin, on a l’Edat Mitjana hi havia allotjats tots els representants del poder, des de l’església fins a les autoritats civils i militars. Encara avui hi ha la seu del Parlament, que ocupa l’antic castell (Tompea Loss). Entrem a la catedral ortodoxa de Sant Nicolau, veiem el castell i les muralles construïdes durant els segles XIII i XIV. Just al davant de la Catedral Alexander Nevski hi ha la Torre de la Verge (Meitsitorn) i la famosa Kiek-in-de-kök (Mira a la cuina). Tots aquests carrerons costeruts que formen Tompea van ser construïts durant l’ocupació portada a terme des de Dinamarca –de fet Tallin significa “ciutat danesa”.
Ens trobem amb un grup d’espanyols que porten un guia que ens recorda molt en Ramoncín, ens aprofitem una mica de les explicacions d’aquest Rey del Pollo Frito estonià. Continuem la visita fins a un mirador diferent d’aquell en què vam anar a parar ahir. Aquest té una vista molt millor de la ciutat, el port i la mar bàltica. Des d’aquí podem veure les nombroses torres defensives que hi ha a la ciutat, concretament es veu que n’hi ha seixanta-sis, la qual cosa va convertir Tallin en la ciutat més ben fortificada d’Europa durant el segle XV. Nosaltres no ens veiem en cor de comptar-les, però la vista és impressionant. A part d’una primera influència danesa, per Tallin hi van passar també mercaders alemanys i va patir l’ocupació sueca i russa, com la seva parenta letona, Riga. La seva recent independència també data de 1991. Les protestes i manifestacions contra l’URSS van començar l’any 1987 i es van caracteritzar per una gran quantitat de població estoniana cantant velles cançons prohibides per les autoritats soviètiques.
Baixem altra vegada cap al centre i continuem seguint la ruta que ens marca la guia fins a la sortida de la ciutat antiga. Hem fet una bona caminada, però ha valgut molt la pena, hem resseguit les muralles de Tallin des de dalt de tot del castell. El casc antic és molt més gran que el de Riga i també va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco, llàstima que hi hagi tant turisme. La sensació de fer turisme de masses no m’ha agradat mai i aquí sempre em sento envoltada de centenars de persones que van en peregrinació visitant els mateixos llocs. Suposo que no podem culpar mai ningú de voler veure allò que a nosaltres també ens ha cridat l’atenció, però sí que desllueix una mica la visita que acabem de fer.
Anem a l’alberg a recollir el dinar i ens el mengem assegudes en un banc al costat de la catedral de Sant Nicolau, però no l’ortodoxa –que ja hem visitat abans-,sinó la catòlica. Es veu que en aquesta ciutat Sant Nicolau hi va deixar una bona empremta! Com que no hem fet postres, ens asseiem a la terrassa d’una cafeteria a prendre un te acompanyat d’una pasta ben dolceta. Aprofitem que som a una cantonada concorreguda per observar una mica la gent que passa amunt i avall sense parar. Tots van carregats de bosses plenes de records de la ciutat i decidim voltar una miqueta també per les parades de venda ambulant. Acabo comprant només quatre postals. Els souvenirs comencen a ser iguals a tot arreu del món, ja ni tan sols aquests varien d’un lloc a l’altre, són sempre amb les mateixes formes i colors i l’únic que en canvia és la imatge que hi ha a dins o el nom que porta gravat en un dels costats. No val pas la pena gastar-s’hi els diners.
Seiem una estona a la plaça de l’Ajuntament, però ens en fa fora una limusina que ve a carregar uns nuvis que acaben de dir-se el sí davant de la família i els amics que els acompanyen. Ens asseiem una estona més, però poca perquè comencen a caure gotes i ens hem d’anar a refugiar en un centre comercial. Just quan estem a punt d’entrar-hi ens topem altra vegada amb l’italià de la Lola acompanyat d’un japonès, ens diu que no cal que anem més enllà, perquè ja s’acaba la ciutat i no hi ha res que hi valgui la pena. Bé, suposo que li farem cas, però sobretot perquè plou i no podem voltar més pel carrer.
Quan sortim encara plou una mica i anem a l’alberg a buscar el paraigua i abrigar-nos una mica més. Hem descobert una pizzeria molt a prop del Vana Tom on els preus són molt econòmics i la clientela és del país. Altra vegada aconseguim trobar un lloc realment autòcton el segon dia de ser a la ciutat. El restaurant no és gaire net, però hi sopem prou bé. A la sortida ens adonem que plou a bots i a barrals i que no podem pas voltar pels carrers.
El local més animat de la ciutat sembla ser la Beer House, una cerveseria d’estil alemany amb grans taules i bancs on hi ha molta gent asseguda menjant, bevent i escoltant música en directe. Compartim taula, tal com és costum en aquestes latituds, amb un parell d’italians que han vingut a sopar. Ens deixa una mica garratibades el fet que un es mengi les gambes amb cap i tot, el seu company també ho troba força estrany, però ell diu que ho ha fet tota la vida i que sempre ho ha trobat molt bo. Van abrigats com si haguessin d’anar a pujar al Montblanc, però en canvi s’espanten quan els serveixen una cuixa de porc gairebé sencera.
Continua plovent i fort, és tard i ens n’anem cap a l’alberg.

divendres, 6 març de 2009

Tallin I, primeres impressions (Estònia)


La primera impressió és que Tallin es veu molt més moderna que Riga, amb més edificis de nova construcció i grans centres comercials calcats als de la resta del món.
Hem baixat d’un autobús a l’estació central i no no tenim cap mapa, però sabem que ens allotgem al centre històric, o sigui que ens deixem portar cap a la direcció on veiem els campanars i realment no ens és gens difícil trobar el nostre allotjament, el Vana Tom. Aquest és el nom de l’alberg i el d’un antic mercenari símbol de la ciutat. Per no desentonar amb l’alberg de Riga aquest també es troba en el mateix edifici que un local d’estriptis. Ara, però, al pis de dalt.
La senyora que trobem a recepció no ens acompanya a l’habitació perquè diu que ja la trobarem oberta, el que no ens explica és que és un desastre total i que la feina que tenim a trobar dos llits lliures entre els quinze que hi ha. Mentre acabem de deixar les nostres coses on podem, entra un noi, es presenta, i diu que no ens espantem a la nit quan torni amb els seus companys després d’anar de festa, que són bons nois i que no hem de patir per res. I mentre ens diu tot això es comença a treure la roba i se’n posa una altra que treu d’una mena de sac de color groc, que és ben igual que el del capitán Findus. Encara no entenc com pot sortir una camisa tan ben plegada d’un lloc com aquest. Ens explica que demà s’embarquen no entenem cap a on i que aquesta nit s’ho volen passar bé. Ai!
Tot just acaba de passar la porta en Hans –no sabem si és així com es diu perquè no recordem el seu nom, però decidim que li escau- entra un holandès que també s’interessa per nosaltres i ens diu que si ens hem de dutxar que millor que utilitzem les dutxes del pis de baix. Estem, doncs, ben avisades quan sortim a fer un primer reconeixement de la ciutat. No agafem ni la guia ni cap mapa i ens deixem portar pels carrerons estrets de la part vella de la ciutat. De fet, pugem fins un mirador que ens mostra una esplèndida vista de la capital d’Estònia. Demà haurem de tornar per fer una bona visita a fons.
Ens ve de gust menjar pasta o pizza. Ai, la cuina italiana!… i resulta que no trobem on. De sobte, veiem un cartell que diu Contravento i hi anem sense pensar-nos-ho dues vegades. L’home que hi ha a la barra, però, ens diu que no té lloc, que hi ha gent esperant davant nostre i que serà impossible en tota la nit. Només són les nou…i ens sentim del tot rebutjades. Al final trobem el Fellini a la plaça de l’Ajuntament. És un lloc molt turístic i no ens acaba de convèncer, sobretot quan se’ns presenta la tuna cantant “Clavelitos” i el cambrer a mig sopar ens diu que li hem de pagar perquè ell acaba el torn. Ens sembla que en realitat es pensaven que no pagaríem, perquè no hem vist que portessin el compte a cap d’aquests turistes que han desembarcat aquesta nit d’un dels luxosos creuers que fan parada a la ciutat.
Comença a fer fred i ens anem a canviar la roba d’estiu per roba una mica més abrigada. Tenim ganes de sortir a fer una ullada a la vida nocturna de la ciutat. L’holandès està parlant amb un ex-hippie belga, que s’adona que parlem català. En els seus bons temps havia passat una llarga temporadeta a Eivissa, segons ens explica a nosaltres i a l’holandès, que no tenia ni idea que a Barcelona es parlés una llengua que no fos l’espanyol.
Sortim després de la xerrada amb els companys d’habitació, voltem una estoneta decidint on podem anar i acabem seient en una terrassa d’un dels carrers més concorreguts de la ciutat. Realment, no hagués dit mai que a Tallin hi hagués tanta gent, no havia pensat que fos una ciutat tan turística, no m’imaginava aquestes riuades de gent pel carrer, sobretot de jovent amb ganes de festa…

diumenge, 1 març de 2009

Bogotà III (Colòmbia)

Últim dia a Colòmbia. Avui coneixem l’Ana Milena, la Nana, una amiga de l’Olga que aquest any farà un postgrau a Barcelona. L'Olga no vol que marxem del país sense conèixer-la. Per ella serà important tenir algú amb qui contactar quan arribi a Catalunya. A nosaltres ens sembla fantàstic fer noves coneixences.
Davant del restaurant on hem quedat està ple de càmeres, cables, actors i extres que van amunt i avall. Es veu que hi filmen una de les famoses telenovel·les que fan al país i a les quals ens hem enganxat sense poder-ho evitar. A més de la Nana, s’ha afegit a la trobada un amic comú de totes dues, Pacho, un poeta amb una història ben tràgica al darrere: Fill d’Armero, la població que a principis dels noranta va quedar completament sepultada per la lava d’un volcà, va perdre tota la seva família i només va poder recollir d’entre les cendres alguns dels seus poemes. Ens ha portat un llibre per regalar-nos-el i ens el signa perquè ens l'endugem de record.
La Nana resulta ser molt trempada i xerraire. Ens ensenya els papers que ha rebut de la Universitat de Barcelona i un llibre amb fotos de la zona cafetera, la seva terra, per explicar-nos tot el que ens hem perdut i l’excusa que tenim per tornar a visitar Colòmbia.

Marxo de Bogotá pensant que el millor que té la ciutat és la seva gent i amb uns versos molt durs i tristos de Francisco José González sota el braç:

"Busco huerfanitos
que quieran pasar Navidad conmigo
[...]

Ya son las doce

Yo era de Armero
traje una cuerda

¿Quién se cuelga primero del árbol de Navidad?"