Bogotà II (Colòmbia)

Tornem a ser a Bogotà després d’haver voltat per Colòmbia durant tres setmanes. És curiós perquè gairebé sempre la capital és la porta d’entrada i sortida d’un país i en tens la visió del primer dia i la de l’últim, que no són mai iguals, perquè la teva percepció dels llocs i de la gent ha canviat considerablement.
Quan arribem de bon matí al pis de l’Olga, la trobem enfeinada treballant en el projecte d’un llibre sobre els nens que, desplaçats per la guerrilla, van a parar a les grans ciutats, sovint sols o amb famílies desestructurades. Aprofito per llegir una estona Las ciudades invisibles d’Italo Calvino que l’Olga em recomana fervorosament. Després d’aquest començament de matí amb el llibre a la mà i veient la ciutat de Bogotà per la finestra, ens movem per començar la visita turística que encara ens faltava.
La primera i obligada visita és el Museo del Oro, molt més gran que el de Cartagena i que ens impressiona, sobretot per la gran quantitat d’or que mostren les seves vitrines i pel fet que aquest només és una part molt petita del que havien tingut els indígenes d’aquestes terres abans de patir l’espoliació per part dels conqueridors espanyols. Joies, vasos, plats, armadures i tot tipus de referències a diverses poblacions que hi havia al llarg del país, formen el museu. També hi trobem explicacions sobre la mitologia de la zona i les pràctiques dels indis: Penjolls d’or que s'aguantaven als arbres i que dringaven amb el moviment produït per l’aire i la veneració de la granota, la primera esposa del sol, infidel i foragitada del seu costat, cosa que explica el gust de les granotes per la nocturnitat i les zones fosques i humides. . .

La llegenda del Dorado se’ns fa sempre present recorrent les sales del museu: els indis vestits d’or i amb la pell pintada amb la pols d’aquest apreciat mineral, s’immergien en les llacunes per fer-hi els seus rituals, d’aquí que els ambiciosos espanyols pensessin que al fons d’aquestes hi havia d’haver més or del que es podien imaginar.
Sortim del museu i l’Olga ens porta al restaurant d’una seva amiga, on dinem molt de gust i continuem després el recorregut pel centre de la ciutat. Entrem en una botiga a comprar música colombiana i després ens diu que millor que no estiguem gaire estona en aquell carrer perquè és on fan tràfic de maragdes i és una mica perillós. De fet, ella mateixa atura un senyor i li demana si ens pot ensenyar la que porta embolicada en un mocador. Aquella pedra preciosa encara per polir però que ja mostra el verd característic de la maragda té un preu de sis mil euros segons ens diu el mateix venedor. Al cap d’uns metres m’atura un altre senyor i jo ja mig espantada no sé com reaccionar, però tot plegat ha estat perquè m’ha confós amb la presentadora d’un programa infantil que fan a la televisió colombiana!
Passem per la Casa de Nariño on viu el president. Després la Catedral, Santa Clara, San Francisco i deixem el centre per anar cap a la zona més rica de la ciutat. Res a veure amb aquest nucli històric on hi ha gent que ven ampolles buides de Coca-Cola perquè els altres les omplin de l’aigua beneita que suposadament raja d’una font que hi ha dins l’església dedicada a San Francesc.
Entrem en uns grans magatzems que tenen una gran influència nord-americana, l’Olga té molta raó quan diu que és un centre amb cap mena de lligam amb la ciutat on és situat. Les grans marques mundials hi tenen totes els seus aparadors, igual que les hamburgueseries, les gelateries i tot tipus d’atraccions procedents del nord. Em compro un llibre que l’Olga em recomana, Un vestido rojo para bailar boleros, de la colombiana Carmen Cecilia Suárez. Després de prendre’ns un batut, aquí leche malteada, tornem a agafar el cotxe per recollir en Manolo a la feina. Treballa en un d’aquests edificis tan alts que són d’oficines del govern, ell concretament treballa al departament d’economia. Parem a comprar al Carulla, un supermercat d’una família catalana instal·lada al país des de fa molts anys.
Avui ens conviden a sopar a fora, però primer fem una volta en cotxe per la part més rica de la ciutat: restaurants, carrers amples i sales de festa omplen aquests carrers. Però també ens ensenyen el lloc on s’ha d’anar si els vol llogar un grup de mariachis perquè cantin una serenata a la persona estimada.
El restaurant on ens porten és un lloc molt acollidor, el que aquí anomenaríem una braseria. Per beure, aiguardent com no podia faltar, però aquesta vegada servit amb un platet de tallades de taronja que cal posar-se a la boca abans de beure i que el fan molt més passador. De sobte, es tanquen els llums i els cambrers pugen a l’escenari per cantar i ballar tots junts una cançó. Després de l’ovació del públic, una orquestra segueix amb les seves cumbias i vallenatos. De tornada a l’apartament, el Gordo ens retreu que no l’haguem passat a buscar per anar a sopar. Ens n’hem oblidat completament i no sé si està disposat a perdonar-nos!

Bogotà I (Colòmbia)

Arribem a Bogotà a les tres de la tarda aproximadament, després de gairebé deu hores travessant l’oceà, que s’ha fet etern. Després de passar els controls pertinents podem sortir a fora. De seguida veiem l’Olga que ens espera. Que bé tornar-la a veure després d’un any! Està molt millorada, aquell hivern a Anglaterra va ser massa dur per a ella. Sembla que els aires del seu país l’han reconfortat. Estem molt cansades i només desitgem una dutxa i una mica de descans. Però l’Olga ha pensat que estaria bé fer una volta, això sí, en cotxe, pel centre de la ciutat.
El primer contacte que tenim amb aquest país, doncs, és a través de la finestreta del carro. Realment hi ha alguna cosa que em diu que aquesta no és una ciutat europea com les que he conegut fins ara: els carrers, els colors i sobretot la gent em fan adonar que he creuat el mar.
El barri de la Candelaria és molt bonic, tot i que necessitaria una restauració. Els carrers estrets i costeruts i les cases colonials li donen un aspecte de ciutat antiga, tot i que molt a la vora s’hi aixequen grans edificis. Els cerros presideixen la ciutat, situada a 2.600 metres d’altitud sobre el nivell del mar. Qui ho diria que som tan amunt! Els carrers estan força plens de forats, i a conducció és molt ràpida i una mica temerària, tot i que no sembla perillosa.
Finalment arribem a l’apartament de l’Olga i en Manolo. Ell encara és a la feina. El pis és petit però amb una gran finestra que té una vista espectacular sobre Bogotà, des d’aquí es percep la seva grandària, i la quantitat de gent que hi viu. Després de la dutxa ho començo a veure tot una mica més clar, malgrat que encara queda dia per endavant i el cos ja té poques forces. Sortim a caminar pel barri i entrem en una petita botiga, una mena de colmado, a comprar quatre coses que li falten pel sopar. L’Olga aprofita per fer-nos tastar l’arquipe, una pasta que fan amb llet i sucre, que és dolcíssima, però molt bona.
A les sis el sol s’amaga molt de pressa rere la ciutat. Acostumada en aquestes dates a tenir sol fins gairebé les deu del vespre, ara se’m fa molt estrany que es faci de nit, i això no ajuda gens al meu cansament, que ja veu més a prop l’hora d’anar a dormir. Amb la fosca arriba també en Manolo i el sopar. El nostre primer àpat a terres colombianes se’m posa de meravella. Tot i el trastorn corporal de tantes hores de viatge i del jet lag, la sopa d’espinacs i la pasta a les herbes em semblen una exquisidesa.
Cap als volts de les deu, ens truquen l’Alfonso i l’Orietta, els pares de l’Olga, per donar-nos la benvinguda al país i per dir-nos que demà a les vuit del matí ens esperaran a l’aeroport de Pasto. Es va fent tard i la son pot més que les ganes de compartir una vetllada amb els amics. El cas és, però, que no podem dormir aquí perquè no hi cabem i hem d’anar a l’apartament de l’Alfonso Javier, el germà de l’Olga a qui tots diuen el Gordo. Hi arribem i no hi és. Això vol dir que encara l’hem d’esperar una bona estona si el volem saludar, perquè demà ens hem de llevar a quarts de cinc del matí i seran l’Olga i el Manolo els qui ens recullin i ens portin altra vegada cap a l’aeroport.

Parnü II (Estònia)

Per sort, ens llevem i fa sol. Ahir ja ens vèiem tot el dia d’avui sota el paraigua, però quan faig córrer les cortines veig que el parc té aquell verd intens que aconsegueix el sol després de tota una nit de pluja.
La Lola ens va dir que li havien recomanat aquest alberg pels bons esmorzars que donaven i la veritat és que no ens podem pas queixar: pastes, cereals, sucs, iogurts, cafè, te, llet, formatge, pa, tomàquet i, evidentment i perquè no falti mai, el cogombre, tant i tant apreciat per aquí al nord i del que en vaig acabar ben farta a Finlàndia amb aquells dinars que consistien només en un petit sandvitx de cogombre amb poca cosa més.
Els bancs ja són oberts, per tant, el primer que fem és aconseguir unes quantes corones abans de posar-nos a visitar aquesta petita ciutat, que gairebé ja coneixem perquè la vam voltar tot el vespre sota la pluja. De dia i amb sol, però, les coses es veuen molt diferents i la població costera de Pärnu, tal com deia la guia, té el seu encant. Es nota que ha estat des de fa molts anys una ciutat d’estiuejants, però que també va ser seu de la universitat durant un bon grapat d’anys i que encara estan en plena dedicació algunes facultats.
Anem a la platja i lloguem dues bicicletes per un parell d’hores. Fa força bo i hi ha gent prenent el sol, però l’airet no és gens calent i jo no em veuria en cor de quedar-me només en vestit de bany, però suposo que la geografia fa que en aquesta zona aquesta temperatura ja sigui ideal. Ens apropem fins al famós edifici balneari que va donar fama a la població, el lloc on s’hi fan els famosos banys de fang. Entrem fins a la recepció per mirar el llistat de preus, però ens semblen més adequats per a butxaques de finlandesos rics que vénen aquí per passar les seves vacances. En tornem a sortir, doncs, sense haver fet cap bany de fang i tornem a agafar les bicicletes.
Fem una bona volta pels parcs que arriben fins a la platja i després tenim encara temps d’anar al centre i comprar un bitllet d’autobús per anar aquesta tarda cap a Tallin. Ni rastre de la Lola i el seu italià. A quarts de dues del migdia tornem les bicicletes i anem altra vegada al centre a buscar un lloc per dinar. Encara tenim temps de veure la curiosa església groga i verda de Caterina (Jekateriina Kirik). Ens asseiem en una terrassa plena de gent i com que no entenem gaire la carta ens pensem que hem demanat una cosa i resulta que n’és una altra: hem demanat tapes i pensem que allò és una gentilesa de la casa i que ja vindran els plats, però no, allò és el nostre dinar! La veritat és que acaben sent tapes molt grans i en tenim prou per refer-nos després del matí de bicicleta.
Mentre dinem, se’ns asseuen dues dones al costat, primer l’una i després l’altra. No ens diuen ni ase ni bèstia, dinen, paguen, s’aixequen i marxen. Aquí és normal que la gent comparteixi taula i que no es creui ni un sol mot, suposo que per un caràcter mediterrani com el nostre seure al costat d’algú i no dir-li res és encara realment molt estrany. No vull dir amb això que nosaltres siguem la simpatia en persona, però sí que quan tenim algú tan a prop ens veiem obligats, a vegades també sense cap ganes, a establir-hi conversa, encara que sigui per parlar del nostre tema preferit, el temps i els canvis meteorològics que ens brinda la mediterrània.
Després de les dues dones, se’ns asseu al costat un senyor que va molt begut i aquest sí que té ganes de parlar, però ens el traiem de sobre tan de pressa com podem. A Riga no ho havíem vist, però aquí, tal com ja ens va passar a Finlàndia, veiem molta gent beguda, borratxos que a ple dia van d’una banda a l’altra del carrer i que amb prou feines aguanten l’equilibri. Diuen que el fred d’aquestes latituds provoca estats d’angoixa que acaben sovint derivant en l’alcoholisme. No sé si és del tot cert, probablement hi ha moltes coses al darrere d’aquests casos a part del clima i del fet que es passin gairebé tot l’hivern a les fosques, però el cas és que no és gens estrany veure embriacs pel carrer a qualsevol hora del dia o de la nit. Ahir, aquell noi basc del restaurant ja ens ho va comentar i ens va dir literalment que a Estònia i a diferència del País Basc, “no se ve gente beviendo, sino bevida”. Tenia tota la raó.
Agafem l’autobús a l’hora prevista i enfilem el camí de Tallin mentre ens mengem la caixeta de gerds que hem comprat en una parada que hem trobat al carrer mentre anàvem cap a l’estació d’autobusos.

Parnü I (Estònia)

Arribem a Pärnu a les set de la tarda i plovent.
Per què des de casa vam escollir aquesta petita ciutat per fer una parada entre les dues capitals bàltiques? Què pensem que hi trobarem? Probablement podríem haver-nos aturat deu quilòmetres abans o deu quilòmetres després i també probablement ens hauria agradat la ciutat que hi haguéssim trobat. Però algú va escriure en una guia que valia la pena passejar per Pärnu i ens ho vam creure tant que vam reservar-hi una habitació en un alberg. És aquesta la veritat, no volem fer un viatge organitzat però també ens deixem portar per la lletra impresa. Potser tot plegat és una mica contradictori, però baixem de l’autocar amb la idea de descobrir com viuen l’estiu alguns estonians que es queden al seu propi país.
Segurament no hi ha res més trist que un poble de platja amb pluja, però no podem triar, o sigui que desitgem amb totes les forces que pari de ploure, però continuem mullant-nos fins que trobem l’alberg. Hem fet camí amb una noia de Madrid i un noi italià que es veu que ha conegut a Riga i que l’acompanya. No tenim del tot clar si ell també es queda a dormir perquè porta una motxilla molt petita.
L’alberg és una casa gran i antiga molt a prop del centre de la ciutat i al costat d’un parc amb arbres immensos. Hi ha molta gent a la recepció esperant torn per aconseguir habitació, però no és gens fàcil perquè està molt ple. La noia que s’ocupa d’atendre els hostes ja no sap què fer per atendre tothom que li demana lloc. Per sort, nosaltres ja teníem la reserva feta i no tenim cap problema per ocupar l’habitació que ens tenien a punt a la planta baixa de l’edifici. La Lola, la noia madrilenya, no ho ha tingut tan bé i, malgrat que s’ha avançat a tothom per preguntar si hi havia lloc per a ella i el seu amic italià, han hagut de girar cua i anar a buscar lloc a una altra banda.
Després de dues nits compartint lliteres i, sobretot, dutxa amb deu persones, tenir una habitació només per a nosaltres i un bany amb tota regla és magnífic, i més si continua essent a preu d’alberg. Però com que no es tracta pas de venir a Estònia per estar mandrejant, agafem el paraigua i sortim a fer un volt.
Plou força i fa una mica de vent, però arribem fins a la platja. El mar és completament marró i hi ha marea. El veiem, doncs, una mica de lluny. Malgrat el temps, hi ha gent amb els peus a l’aigua. No ens hi estem gaire estona i tornem cap al centre. Necessitem trobar lloc per sopar, ha de ser un lloc, a més, que acceptin la visa, perquè no hem pogut canviar corones i els bancs són tancats en aquestes hores.
La veritat és que ens costa una mica trobar un lloc i quan el trobem triguen molt a atendre’ns. Tenim la sensació que som transparents i que els cambrers no ens veuen, però mentrestant entrem una mica en calor després de tanta humitat que hem agafat voltant pels carrers de la ciutat. Finalment, aconseguim taula, però ara tampoc ens serveixen i el noi de la taula del costat ens acaba dient que hem d’anar a demanar a la barra. Tot arreglat, doncs, i amb els plats a taula, ens dediquem a escoltar la parella que seu a la nostra dreta. El noi abans se’ns ha adreçat en anglès, però no parlen pas en aquesta llengua ni tampoc sembla que siguin del país. És curiós com una llengua tan estranya i tan diferent de la nostra fa que ens sentim atrets pels seus sons i perquè no deixa de ser-nos una miqueta familiar. Quan ja estàvem a punt de rendir-nos i demanar-los en quina llengua estan parlant ens adonem que és euskera. Estem asseguts al costat d’uns bascos.
Quan s’aixequen per marxar, ens adonem que ens miren i em llanço a preguntar-los si són d’Euskadi i em diuen que sí amb l’alegria d’adonar-se que algú els ha reconegut malgrat que parlen la llengua més antiga d’Europa. Nosaltres no parlem la més antiga, però sí que en parlem una de força castigada i ells també confessen que estaven intentant reconèixer-la. Resulten molts simpàtics i fem una bona xerrada sobre el seu pas pels països bàltics i les seves aventures amb una furgoneta llogada que porta pintat un gran anunci publicitari d’un local d’espectacles eròtics. Es veu que en aquests països els ha arribat l’època del destape que també va fer estralls a l’Espanya de la transició.
Ens acomiadem dient-los que conservin la llengua i marxem, amb un bon ploure, cap a l’alberg.