divendres, 30 gener de 2009

Ragusa (Sicília)


Arribem a Ragusa a les quatre de la tarda d’un 8 d’agost calorós. Deixem el Fiat Panda que vam llogar a Taormina a l’aparcament de l’entrada del poble i comencem a caminar pels estrets i costeruts carrers. No hi ha ningú, no es mou ni una ànima en aquest poble de color terrós, enganxat a la paret d’una muntanya com aquell qui vol amagar-se.
Gairebé ens sembla que hem de parlar en veu baixa per no trencar el son dels habitants de la vila, que deuen aprofitar les hores de més sol per fer la migdiada a l’habitació més fresca de la casa. No voldríem que les nostres passes de turistes corrompessin la pau d’aquesta població del sud de l’illa de Sicília.
Arribem a la Piazza del Duomo i més que la catedral, que està tapada per una enorme bastida, em crida l’atenció l’edifici del Cercle de la Conversa i els avis arrenglerats a l’ombra just al davant.
Que bonic adonar-se que encara existeixen aquests edificis, llocs pensats perquè la gent hi vagi a parlar. Perquè parlant és com millor passa la vida, com més l’acabem d’entendre, perquè és la forma en què no ens quedem només amb el nostre punt de vista sobre les coses, sinó que en descobrim d’altres. És parlant que ens adonem que la nostra no era ni la millor ni la pitjor idea, que totes les coses tenen mil cares diferents, i que escoltar aquell que ens embadaleix amb les seves paraules sàvies és tan fascinant com descobrir-se lluny d’aquell que tot ho menysté i que ho demostra amb cada un dels mots que pronuncia.
Quina meravella que encara quedi dempeus un centre de la conversa, un lloc on poder anar cada dia una estona a parlar amb els companys. Però també quin greu que aquest no sigui ja el lloc dels joves, sinó d’aquells de més edat que no renuncien a la forma de viure de temps antics. Asseguts a les seves cadires ben arrenglerades a l’ombra, els homes sicilians encara conversen. Parlen de l’avui, de l’ahir i poc del demà, perquè prefereixen no cridar-lo per cosa de malastrugança. És així com passen les hores, asseguts comentant la vida, parlant de la família, de la política, del temps, del futbol i de tot allò que forma part del seu món i del dels seus coneguts.
Passa poca gent a les hores de més calor, però ells no deixen la seva cadira i veuen com va caient la tarda i com la ciutat es va omplint de gent. Assisteixen també a l’arribada dels primers turistes i a la marxa dels més tocatardans. Esguarden fixament i amb certa melancolia els convidats d’unes noces que van arribant amb les seves millors gales per acompanyar la feliç parella nerviosa ja perquè l’hora en què sonarà la marxa nupcial és a prop. Cada vegada hi ha menys nens que juguen al carrer, però encara en queden, encara van amunt i avall pels carrers del poble darrere una pilota o amb la bicicleta mig trinxada de tant enfilar-se als marges i als bordons de les voreres.
Aquest és el territori de l’home, el carrer i el cafè. En una època en què la dona ha aconseguit sortir de casa i apartar-se de la finestra que feia de marc de la seva contemplació de la vida, encara hi ha llocs on el carrer és de l’home, on encara són ells els qui dominen la vida diària de la ciutat, els qui miren passar la gent, els qui comentaran les darreres notícies de la població quan arribaran a casa, els qui esperaran la taula parada i el sopar a punt.
En els petits pobles sicilians com aquest la vida transcorre més a poc a poc que a les grans ciutats…

dimarts, 27 gener de 2009

Marràqueix (Marroc)


Tornaria a Marràqueix per passar una estona a la Plaça Jemaa El Fna, per seure en una de les terrasses i prendre un te amb un intens sabor de menta. Contemplaria la plaça des de primeres hores del matí fins a poqueta nit, quan ja tothom marxaria cap a casa... escoltaria, encara que no els entengués, els contadors d’històries, i continuaria mirant-me de lluny i amb una certa angúnia els encantadors de serps. I és que la plaça Jemaa El Fna és un món, un món de dia i un altre de nit, un món ple de gent, de soroll, d’olors agradables i de pudors que et fan girar per no caure d’esquena, un món que em va fascinar i que estic segura que ho tornaria a fer.
I que ningú es pensi que Jemaa El Fna és una plaça amb una arquitectura fantàstica, amb unes voltes com la plaça de Vic, o amb uns jardins o una escultura que li doni majestuositat. El que fa aquesta plaça és la gent que hi ha, perquè l’espai en si no té res, no és res la plaça sense la gent… És un espai gran, que podria semblar molt buit, però que no sé si algú l’ha pogut mai veure ben buit.
De bon matí ja hi pots anar a prendre un suc de taronja acabada d’esprémer, hi pots comprar fruits secs o un bon grapat de menta per fer un te. Si vols, ja hi trobaràs els encantadors de serps amb els rèptils ballant al so de la música. Al migdia hi fa molta calor, però també hi ha gent que travessa d’una banda a l’altra a peu, en moto o dalt d'un carro estirat per un burret. Els venedors d'aigua, a més, fan sonar les seves campanes perquè saben que és l'hora en què es posen més monedes a la butxaca.
Segurament, però, el millor de la plaça és quan el sol comença a pondre’s darrere els edificis plens d’antenes parabòliques que porten als habitants de la ciutat imatges d’un món diferent, un món que molts volen abastar pensant que els portarà la vida, però que a vegades els porta a la mort o a la desesperació perquè és un lloc molt diferent del que veuen cada dia des d’aquell balcó que dóna a la plaça Jemaa El Fna.
Al vespre, quan el sol comença a pondre’s i tot agafa una tonalitat entre groga i rosada, aleshores els sorolls de la plaça es multipliquen. Comencen a aparèixer com per art d’encantament bancs, taules, mostradors plens de menges fantàstiques i graelles que comencen a treure fum. I cada vegada hi ha més gent, persones que van amunt i avall, homes que prenen un te calent en una terrassa d’un dels molts establiments que hi ha a la plaça, turistes que encara compren babutxes, collarets, sandàlies, llums, teteres o el que sigui que els ofereixin després d’haver regatejat unes quantes vegades el preu, perquè si no regateges no entres en el joc dels marroquins, no entres en aquesta pantomima en què es converteix el comprar.
Comencen a sonar tambors i es fa un rotlle perquè hi ha un grup ballant una dansa que sembla ritual. Una mica més enllà, allà on la plaça es fa més estreta, hi ha un altre grup d'homes asseguts a terra, quiets, escoltant. Al mig de tots ells, un contador de contes, algú que amb les seves paraules els trasllada a un món de fantasia, a un món on el desert es menja les persones, un món en què es viuen passions incontrolables que porten a la mort o a la vida. L’escolten en silenci, un silenci que sembla impossible de trobar a la plaça més sorollosa del món, a la plaça on tothom viu intensament, on uns ja comencen a assaborir unes albergínies que acompanyen a unes broquetes de pollastre i vedella. On uns altres mengen una sopa ben calenta malgrat que fa calor i d’altres xarrupen el cuscús que acompanya la cuixa de pollastre guisada amb verdures. Seuen tots junts, asseguts uns al costat dels altres, ben estrets, compartint així el sopar i la tertúlia.
Una nebulosa envolta les taules, els colors es tornen tots més intensos i sembla que el món no sigui res més que estar assegut a la plaça Jema El Fna, perquè allà la vida va passant, a poc a poc, de colors vius i d’olors fortes i intenses, de paraules, de crits, de sons, de música... tot un món hi ha a la Plaça Jemaa El Fna, per això hi tornaria, per això i només per això, per viure, tornaria a la ciutat, per viure una altra vegada intensament la plaça on un hi pot descobrir les mil i una nits de Marràqueix.

dissabte, 24 gener de 2009

Chaltén (Argentina)


El vent se’ns emportava i era fosc. No hi havia ningú al carrer, però malgrat tot havíem sortit a fer un volt. Feia molt de fred i aquell vent, que era alhora una benedicció de la natura i un terrible malson que se’ns ficava per tot arreu, no deixava ni tan sols que ens arribessin les poques paraules que ens creuàvem. Per què havíem sortit? Per què no havíem restat a resguard de la llar com la resta d’hostes del petit i únic hotel obert en aquell fred hivern de 2004 al poble del Chaltén a la Patagònia argentina?
De vegades l’escalfor no ho és tot per quedar-se tancat i perdre’s l’espectacle que intueixes a fora. No hi seríem gaire més temps allà, l’endemà marxàvem carregades de bones sensacions i de la naturalesa en el seu estat més pur, però era com si encara no ho haguéssim vist tot. No n’havíem tingut prou veient la meravellosa Laguna del Desierto, que tant havia enfrontat xilens i argentins feia uns anys per la seva jurisdicció, ni tampoc amb els espectaculars salts d’aigua que havíem vist en el camí de tornada cap al poblet, mentre cebàvem el mate dins el jeep que ens conduïa a l’acollidor hotel familiar on ens preparaven un asado que ens faria acabar d’agermanar amb aquesta terra que ens acollia. I ni tan sols n’havíem tingut prou veient les enormes parets del Fitz Roy i del Cerro Torre, que s’havien deixat veure en tota la seva immensitat després que el vent fes fora la boira que gairebé permanentment les cobreix.
I ara érem fora, sentint com el fred ens penetrava fins als ossos, sentint com el vent s’unia amb nosaltres i ens impedia continuar avançant cap al centre del Chaltén, desert en aquelles hores del vespre, en aquelles hores fosques de l’hivern.
Aleshores vam sentir un cotxe que parava al nostre costat. Martín havia trobat una excusa -que ni ell mateix s’havia cregut- per aturar-se i recollir-nos en aquesta sortida inconscient que havíem fet desafiant el vent, el fred i la fosca. Vam pujar al 4x4 pensant que la seva por que ens passés alguna cosa havia deslluït aquella trobada amb la natura, però ens va anunciar que ens portaria a un lloc on viuríem realment el que era el Chaltén, aquell poble on havia arribat de petit i on havia trobat un lloc amb la seva família, que regentava el petit hotel on ens allotjàvem.
No va conduir gaire estona, ni tan sols vam abandonar del tot el poble, però quan va posar el fre de mà i ens va dir que podíem baixar, ens vam adonar que aquella nit no era tan fosca, que milers d’estrelles brillaven per a nosaltres. No vèiem res més, no sentíem res més que el vent xiulant al nostre voltant, gairebé havíem oblidat el fred que ens tallava la pell i gairebé ens la cremava, perquè no havíem vist mai un espectacle tan magnífic, una volta celeste inigualable, amb milers de punts lumínics que ens esguardaven des de la distància.
Potser aquella passejada noctura havia estat una bestiesa, potser no havíem d’haver sortit mai soles en una població deserta on el fred, la fosca i el vent ens feien vulnerables, però si ens haguéssim quedat al recer de la llar, no hauríem pogut contemplar en silenci i sense ni tan sols creuar més de dues paraules aquell espectacle de la naturalesa en el seu estat més pur.

dimarts, 20 gener de 2009

Riga II (Letònia)



Ens llevem i sortim de l’alberg sense esmorzar, decidim que ho farem al mercat, un lloc on no podem deixar de tornar, perquè és la Riga de veritat, és allà on veiem realment com viuen els ciutadans d’aquesta capital bàltica. Ens asseiem amb una pasta i una xocolata fumejant en una tauleta que hi ha en un raconet del mercat. Una senyora que seu a la taula del costat -només hi ha tres taules en aquest petit bar que gairebé sembla improvisat- ens demana si som de Moldàvia i, malgrat que li desmentim, el seu anglès és tan pobre i el nostre letó inexistent que marxa convençuda que aquest matí ha conegut dues noies que venien de la llunyana regió moldava. Després d’esmorzar fem altra vegada una volta pel mercat. Aquesta vegada ja no ens el mirem tant amb ulls de turistes, ara ja sembla que el coneixem una mica més.
Tornem al centre i ens adonem que encara ens falta per veure el famós gat que hi ha a tots els souvenirs de la ciutat, comencem a donar voltes mirant al capdamunt dels edificis i finalment el veiem dalt de tot d’una teulada de la plaça Meistaru. Ja no ens costa gaire després trobar el gos que se li enfronta. Tots dos són la representació de la clàssica història de dos veïns que estaven com gat i gos, però potser és l’única vegada que la cosa va anar tan lluny que va ser necessari fins i tot que en quedés constància visible en dues escultures enganxades al capdamunt dels teulats de la ciutat.
És curiós com el primer dia de ser en una ciutat sovint acabes dinant al lloc on hi ha tots els turistes, un lloc clarament visible que gairebé et surt al pas i al qual sense rumiar-t’ho més de dues vegades accedeixes perquè et sembla que hi podràs menjar prou bé. Després, un cop entaulat, t’adones que tothom és estranger, que els del país no hi entren gaire i que, per tant, potser no era el millor lloc per descobrir l’autèntica cuina del país. Tot i que a mi el dinar d’ahir em va semblar prou bo, penso que potser és com quan et menges una paella en un restaurant turístic de les Rambles de Barcelona envoltat de turistes i estàs a punt d’aixecar-te i cridar que aquella no és l’autèntica paella, perquè d’autèntica no saps segur si n’hi ha cap, però el que és ben clar és que n’hi ha de molt més bones que aquelles que et serveixen amb un aire de cosa prefabricada, perquè totes són iguals, no hi ha un musclo fora de lloc ni cap dels escamarlans treu més el cap que un altre. Sigui com sigui, tots som turistes alguna vegada i acabem menjant allò que les guies ens recomanen però que probablement no és el que mengen els habitants d’aquella ciutat en el seu dia a dia.
Avui, doncs, decidim dinar allà on més cua veiem de gent del país, un restaurant de menjar ràpid, de fet, és un self-service de pelmenis, uns raviolis russos que sembla que són la predilecció de tots els habitants d’aquesta ciutat, que surten apressats de la feina i que hi han de tornar potser en menys d’una hora si jutgem per la rapidesa amb què engoleixen aquesta pasta que acompanyen d’amanida també russa. La decoració vol ser una mica gaudiniana, amb imitació del trencadís modernista, però bé, segurament el decorador no s’havia passejat mai pel Parc Güell quan ho va fer… De tota manera, dinem prou bé i acompanyo el dinar amb el que sembla la beguda predilecta d’aquesta gent per acompanyar els àpats, un bon got de quefir, aquella mena de llet quallada que no arriba a ser encara ben bé un iogurt.
Al temps de menjar-nos el dinar han passat tres torns diferents per la taula del costat. Ja veiem que aquest no és un país de sobretaules, però nosaltres ens hi quedem una bona estona contemplant com entren i surten els executius agressius, els paletes, els pintors i els pares i mares acompanyats de dues o tres criatures que no paren de rondinar.
Pugem per última vegada les escales de l’alberg que ens ha acollit durant dues nits –per cert, situat al pis de sobre d’un local d’estriptís- , recollim les maletes, diem adéu a la recepcionista i, ben carregades, enfilem el camí de l’estació d’autobusos.
L’autocar arriba un quart abans de l’hora i ens asseiem com podem amb les motxilles entre les cames per no deixar-les al portaequipatges. Passem molt a prop d’un edifici d’arquitectura clarament soviètica que els ciutadans de Riga anomenen el pastís d’aniversari d’Stalin per la forma que té. Les ciutats no poden amagar mai la seva història, i, per sort, sempre va lligada amb la ironia dels seus habitants davant de tot allò que tal vegada els ha fet molt de mal. Sortim de la ciutat i agafem una carretera molt recta i que sembla que no s’ha d’acabat mai. El paisatge, a banda i banda, és igual i em recorda molt el de Finlàndia. De fet, no en som gaire lluny. A la frontera amb Estònia hi estem una bona estona, perquè la policia se’ns emporta els passaports i no els torna fins ben bé després d’uns vint minuts d’espera.

dissabte, 17 gener de 2009

Riga I (Letònia)


Riga va créixer sobretot a partir del segle XIII, quan es va convertir en la capital comercial més important de la mar Bàltica. Després, els polonesos, els suecs i finalment els russos es van convertir en els governants d’una ciutat i d’un país que va aconseguir la seva plena independència fa molt pocs anys, concretament l’any 1991, quan es va desvincular definitivament de la URSS. Totes aquestes ocupacions, doncs, hi han deixat la seva petja i suposo que l’anirem descobrint de mica en mica durant els dos dies que passarem a la ciutat.
Al costat de l’estació d’autobusos hi ha un mercat immens, el Centralais Tirgus (Mercat Central) i comencem per aquí. Sempre m’ha agradat descobrir els mercats dels llocs on viatjo, perquè són llocs amb molta vida, llocs que et diuen molt d’on ets i de com és la gent. Veus què mengen, com es vesteixen, què els agrada, com parlen i com fan els tractes comercials. Malgrat que el món sigui cada vegada més globalitzat i a cada cantonada et trobis un establiment de venda de roba, de productes cosmètics o de la llar que podries trobar voltant per qualsevol ciutat catalana, és en els mercats on veus l’essència del país, és on la globalització encara no ha pogut entrar del tot.
Part del mercat és descoberta i una altra part és a dins dos immensos hangars que es veu que havien servit per construir-hi zepelins: passem per les parades de flors, de mitjons de llana, de fruita, de verdura, de carn, i també veiem com n’hi ha moltes que venen coses de segona mà: recanvis d’aixetes, gorres russes, ulleres graduades,… Ens sorprèn que hi hagi gent que vengui bosses de plàstic ja utilitzades de les més diverses firmes internacionals. Això em fa pensar que la transició d’aquest país cap al capitalisme no és tan senzilla com ens volen fer creure. És curiós com una bossa Adidas gastada per l’ús et pot explicar tantes coses…
Abans de marxar cap al centre de la ciutat, on se suposa que la guia ens manava de començar la visita, encara ens topem amb els venedors ambulants de cervesa, amb un barril al costat i despatxant beguda a uns i altres malgrat que són encara poc més de les deu del matí.
Comencem per la catedral a la Doma Laukums, el castell (Rigas Pils) –construït pels cavallers de l’orde teutònic al segle XIV i refet posteriorment als segles XV i al XVI- i seguim cap a la Porta Sueca (Zviedru Varti) i després la Torre de la Pólvora (Pulvertornis) i el carrer on hi ha les Tres Germanes (Tris Brali), que no són tres dones de la mateixa família, sinó tres cases antigues que es recolzen l’una amb l’altra per no enfonsar-se després d’haver resistit tant de temps.
És una ciutat tranquil·la, Riga, i bonica. Tot sembla endreçat i preparat per fer-hi una volta sense presses. Anem trobant alguns turistes, però res comparat amb les riuades de gent que hi ha a d’altres ciutats europees. En algun raconet hi ha parades on venen souvenirs. Ens hi acostem sense comprar res, però no em puc estar de fer una foto a una parada plena de nines russes de les més diverses formes i colors. Segur que hi ha qui marxarà d’aquí amb una d’aquestes matrioshkes clàssiques amb vestits vermells i daurats, però d’altres preferiran endur-se’n una amb la cara de Bush, de Bill Clinton, del Papa o dels personatges d’El senyor dels Anells. Nosaltres, de moment, no en comprem cap. Arribem finalment a la que sembla la plaça més animada de la ciutat, és una plaça gran plena de terrasses amb taules de fusta i bancs sota d’una mena de carpes. Pensem que hi tornarem aviat a descansar una mica o a dinar sota d’una de les carpes, però de moment continuem buscant la plaça de l’ajuntament (Ratslaukums), la que ens indica la guia que no podem deixar de veure.
La veritat és que hi arribem una mica per casualitat quan sortim de l’església de Sant Pere (Petera Baznica). Entrem a l’oficina d’informació i sortim comentant que no hem vist els dos edificis que surten a totes les postals de la ciutat. I és clar que no els havíem vist, o almenys no n’havíem vist un perquè hi érem a dins! Un dels edificis és precisament l’oficina d’informació, que havia estat un antic convent del segle XV, l’Ekes Konvents, i l’altre és ben bé al costat i ens l’acabem de topar de cara. Es tracta de la casa dels caps negres (Melgaviu Nams), un gremi format per mercaders estrangers que va esdevenir el punt de trobada dels joves més rics de la ciutat a partir del segle XIV. Realment aquesta plaça també és molt bonica amb els dos edificis presidint-la, però no és tan animada com la plaça Meistaru que hem vist fa una estona, així que decidim tornar cap allà per anar a dinar en una de les seves terrasses.
Les costelletes de porc amb melmelada de fruites del bosc acompanyades d’amanida i patates fregides se’m posen tan bé que quan creuem el pont per anar a la Ciutat Nova em ve una passió de son que m’haig d’asseure en un banc perquè em penso que cauré adormida caminant i tot. Ens asseiem, doncs, al costat del monument a la Llibertat i observem els dos soldats que hi fan guàrdia permanentment i que cada mitja hora (això és el que deduïm) fan uns quants moviments compassats i molt lents fins que tornen a la seva posició. La veritat és que els veig entre somnis, perquè no puc arribar a obrir del tot els ulls, però tampoc puc dormir asseguda en un banc de pedra. De tota manera, tant se val, perquè l’espectacle no és gran cosa. Deu ser cosa d’aquestes latituds que em vinguin atacs de son, perquè recordo les dormides que vaig fer a Finlàndia fa uns quants anys, quan cada matí se m’enganxaven els llençols.
Encara amb molta son però ja una mica millor, comencem a caminar per un carrer força més ample que els que havíem visitat al matí i arribem fins a un parc on hi ha una gran església ortodoxa, que sembla que estan restaurant. Ens comprem un gelat per trenta-cinc cèntims de lat i anem fins a veure una casa modernista dissenyada per Eisenstein, el pare del director d’El cuirassat Potemkin. Riga és coneguda per l’arquitectura modernista, aquí anomenada Jugendstil, i precisament per aquesta el centre històric va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. La quantitat d’edificis Art Nouveau de Riga és només comparable a les ciutats de Viena, Praga i Barcelona. Aquesta casa n’és un dels principals exemples.
Tornem al centre i voltem per tots els carrers que ara ja comencem a conèixer. Tothom ha sortit al carrer i ara les terrasses són plenes de gent i tothom passeja amunt i avall. Seiem en una terrassa i estem una bona estona contemplant totes aquestes persones: turistes, gent de la ciutat que va i ve de la feina a casa i de casa a la feina i després a casa uns amics o vés a saber on... és interessant. Com que fa una bona temperatura, quan es fa fosc ens anem a comprar un kebab a la mateixa plaça Meistaru i ens el mengem assegudes en un banc. És divertit veure com s’aprofita el temps lliure: uns sopen amb els amics, d’altres fan un comiat de solter i el nuvi reclama petons a totes les noies que troba i anota en una llista tots els que aconsegueix, uns altres beuen sols esperant que els arribi companyia, i hi ha gent com nosaltres que deixa que el temps s’escoli perquè no té res més a fer i aquesta també és una manera de gaudir de la ciutat.

dilluns, 12 gener de 2009

Oslo II (Noruega)


La primera nit a Oslo va ser molt llarga, ningú va anul·lar cap reserva i vam haver de passar la nit voltant per la ciutat. Vam veure com de mica en mica les prostitutes anaven ocupant cada una de les cantonades de la ciutat i com els grups de seguidors dels Rolling Stones deixaven l’eufòria del concert i es refugiaven a les habitacions que havien reservat amb antelació. Nosaltres, esperant que es fes de dia, vam seure una estona a la recepció de l’Anker Hostel, fins que ens van fer fora, vam seure una altra estona en una hamburgueseria, l’única oberta de tot el centre de la ciutat, fins que ens van fer fora... i després ja a quarts de cinc de la matinada... vam intentar trencar el son en un banc de l’Estació Central, que acabava d’obrir les portes. A dos quarts de vuit, agafàvem un tren per anar cap a Bergen...
* * * * *
Després d’haver voltat durant gairebé deu dies per Noruega, després d’haver recorregut els fiords i d’haver arribat fins més enllà del cercle polar, tornem a ser a Oslo i torna a ser de nit. Aquesta vegada, però, tenim lloc per dormir. Compartim una habitació de quatre a l’Hotel Perminalen amb una noia de Santander i una japonesa que xarrupa fideus fins ben entrada la nit.
El primer que fem al matí és comprar un bitllet de transport per poder-nos moure per la ciutat i ja de seguida agafem un ferri fins a la península de Bygdoy. Desembarquem davant del Frammuseet, on hi ha el vaixell que va servir a Amudsen per descobrir el Pol Sud i que em porta a aquella frase del curs de mecanografia que vaig fer quan tenia catorze anys i que deia “En 1912 Scott y Amudsen descubrieron el Polo Sur”. Pobre Scott, va arribar tard i a sobre no va poder tornar en vida...
Sortim del museu pensant que la recomanació dels amics sempre és molt millor que qualsevol guia de la ciutat que puguis portar a la motxilla. Tenien raó quan ens van dir que el museu, amb totes les explicacions de les grans expedicions als Pols, valia la pena. Malgrat que a Bygdoy hi ha d’altres museus, aprofitem que ha sortit el sol per visitar el Vigeland Park, un parc molt ben cuidat, dissenyat per l’escultor noruec que li dóna nom. El parc, que és molt gran, és ple d’escultures d’homes, dones, nens i nenes despullats que representen totes les expressions humanes i les formes d’amor. Realment val la pena passejar-hi una bona estona.
A diferència del que hem vist a la resta del país, Oslo és una ciutat molt animada, amb molta gent al carrer, amb les terrasses plenes i la gent aprofitant les ullades de sol que fa de tant en tant per gaudir dels espais que la ciutat té a l’aire lliure. Nosaltres, però, ens tornem a tancar una estona en un museu, aquesta vegada el Munch. El documental que veiem de bon començament ens serveix per entendre després molt millor tots els quadres que hi ha penjats a les parets de les sales. Del Crit, segurament el quadre més famós del pintor, en veiem una versió en tons pastel que en va fer el 1893; la versió que van recuperar després que l’haguessin robat fa uns quants mesos s’està restaurant, i l’altra és a la Galeria Nacional. De tota manera, Munch no és només el Crit i hi ha molts altres quadres que em semblen tant o més interessants.
En aquestes latituds nòrdiques a l’estiu els dies són llargs, i encara ens queda temps per seguir l’avinguda principal de la ciutat, la Karls Johangade, fins al Palau Reial i agafar el metro per anar fins a Holmenkollen, on hi ha un dels trampolins de salts d’esquí més importants del món inaugurat l’any 1892. El sol es comença a amagar i fa fred. No hi ha neu, però hi ha nens entrenant. Ho fan en un trampolí més petit i al final es deixen caure a l’aigua, que no deu ser gens calenta.
La ciutat encara bull de gent i després de sopar voltem per la zona d’Akker Brygge, que es veu que està de moda. Al costat del mar algú hi ha instal·lat una plataforma de fusta i hi ha molta gent ballant. Deduïm que és la festa final d’un curs de balls de saló. El vent cada vegada és més fred, però sembla que només el notem els turistes, que som els qui anem més abrigats. Els altres van tots amb màniga curta i vestits d’estiu.
Demà encara serem a Oslo fins al vespre. Tindrem temps de tornar a voltar pels seus carrers, que ara ja coneixem tant de dia com de nit, i podrem anar a la Galeria Nacional a contemplar, ara sí, el Munch més internacional, el Crit original, i també l’obra de pintors com Monet, Degas, o Picasso i la dels autors realistes noruecs. Més tard, deixarem la ciutat pel mateix lloc on hi vam entrar, i amb la motxilla a l’esquena reconeixerem gent apressada amunt i avall, pantalles que indiquen hores, andanes i números de tren o d’autobús, maletes i una megafonia que no entenem i que ens martelleja el cervell a l’estació central.

dissabte, 10 gener de 2009

Oslo I (Noruega)

Arribar de nit a una ciutat sempre ha estat una sensació que m’ha semblat estranya, com si hi arribessis sense fer soroll, una mica d’amagat, de puntetes, com si no volguessis que t’hi sabés ningú. L’endemà ja serà el moment de descobrir realment la ciutat, de viure-la amb intensitat, però la nit només és per arribar discretament, per la porta del darrere.
Quan arribem a una ciutat gairebé sempre ho fem pels seus racons més lletjos. Si ho fem en cotxe, ens trobem sovint amb nusos viaris, autopistes, peatges i cues. Si optem pel tren, vies i més vies, i magatzems abandonats al costat d’aquestes, trens rovellats i màquines inservibles, olor de ferro i grisor, i els aeroports sempre són tan lluny de les grans ciutats que sempre ens fan acabar arribant en tren o en autobús fins l’estació central. Central en diuen, però mai no ets gens conscient que allò és el centre, que aviat veuràs els principals monuments de la ciutat, els racons més retratats pels turistes i més explicats pels novel·listes, perquè de moment només veus gent apressada amunt i avall, pantalles que indiquen hores, andanes i números de tren o d’autobús, maletes, una megafonia que no entens i que et martelleja el cervell i només tens ganes d’allunyar-te’n, de descobrir si realment aquell destí turístic val tant la pena com tothom t’havia dit.
Arribar a Oslo a les onze de la nit significa veure oficines fantasma amb els llums oberts a punt per l’endemà tornar-hi. Sembla, de fet, que l’estalvi d’energia no es té en compte en aquestes latituds on l’hivern és tan llarg i l’estiu tan efímer. Enllaços viaris, olor de benzina, tubs d’escapament, aquesta és la sensació que tens arribant a Oslo a les onze de la nit i desembarcant amb la motxilla carregada a l’esquena a l’estació central d’autobusos. No acabes d’estar segur que allò sigui realment Oslo, la capital de Noruega, la ciutat on Josep Pla va arribar per mar als anys trenta i que va retratar a les Cartes de lluny que dus a la butxaca. És tot tan fosc, hi ha tan poca llum i tanta gent que es mou amunt i avall...
I són les onze de la nit i no tens on anar a dormir. El concert d’un dels últims dinosaures del rock ha ocupat totes les places de la ciutat, només queda esperar que algú hagi anul·lat la seva reserva...

dijous, 8 gener de 2009

Basilea (Suïssa)



Basilea és la tercera ciutat més gran de Suïssa amb 188.000 habitants, banyada pel Rin i fronterera amb Alemanya i França. És una ciutat amb molta vida i, malgrat que ens rep amb pluja, de seguida ens acostem a contemplar el riu des del mirador que hi ha al darrere de la Catedral.
Tan bon punt hem arribat a l'alberg, ens han donat una targeta que ens permet pujar i baixar del transport públic sense pagar. És evident que ja ho hem fet amb el preu de l'estada, però és una bona manera d'assegurar-se que ningú té la temptació d'agafar el cotxe. El centre de la ciutat viu al pas dels tramvies que porten a tothom amunt i avall; gairebé no hi veiem cap cotxe i per això una de les primeres coses que ens sorprèn és la tranquil·litat i el silenci que hi ha malgrat que els carrers estan plens de gent.
Basilea ens mostra durant gairebé quatre dies els seus racons malgrat el fred, la pluja i algunes -poques- ullades de sol. El Rin presideix tota la ciutat: sembla que tot giri al voltant d'un dels rius més llargs d'Europa. Els habitants de la ciutat hi passegen, hi fan footing i seuen a prendre el sol a la seva riba quan veuen el primer raig de sol. Però, què hi fas a Basilea quan plou i fa fred? Quan a la Marktplatz els venedors de formatges paren amb resignació la pluja? La resposta és senzilla: si ets de la ciutat, continues anant amunt i avall sense paraigua i només amb algun barret o alguna gorra al cap; si ets de fora, intentes aprofitar el temps visitant un dels molts museus que hi ha; i després, és clar, vas a prendre una xocolata ben calenta amb nata (un suís, encara que ells no en diguin així...) a una de les confiteries que aquests dies tenen tots els aparadors decorats amb conills i ous de Pasqua.
Una de les coses que més destaca de la ciutat és la gran quantitat de museus que hi ha. Diuen que és la ciutat d'Europa que en té més per habitants. Si n'haig de recomanar un, jo em decanto per la Fundació Beyeler, i no solament per la col·lecció que tenen de pintura contemporània, sinó també per l'edifici de Renzo Piano, que fa que, tot i que hi anem un dia totalment gris i emplujat, podem contemplar tota l'obra que hi ha penjada a les parets sense cap mena de llum artificial. Magnífic, a més, si hi afegim l'exposició temporal Action Painting, que ha portat a la ciutat quadres de pintors com Pollock, Karel Appel, Willem de Kooning, Lee Krasner, Pierre Soulages, etc.

dimarts, 6 gener de 2009

L'Alguer (Sardenya)


Quan els catalans sortim fora del nostre petit país, sobretot si som una mica militants, tenim sempre l’estranya sensació d’haver d’anar donant explicacions sobre qui som i qui volem ser. Quan ens pregunten d’on venim i contestem que som catalans, sempre hi ha alguna cara estranya en el posat de l’interlocutor. Una cara que no significa res més que una certa ignorància, perquè Catalunya no figura en els coneixements geogràfics ni culturals d’aquella persona i per això té la sensació que hauria d’haver estat més atenta a les classes de geografia que li feien a l’escola. Però la cosa canvia una mica quan descobreix que aquest petit país del qual tu parles amb una estranya naturalitat forma part d’Espanya, aleshores ja veu que el qui està perdut en la geografia mundial no és ella, sinó tu que pretens fer-li creure que un país que no existeix és un país.
Afortunadament, aquesta no és la sensació que els catalans tenim quan arribem a l’Alguer, a l’illa de Sardenya, allà ens sentim de seguida com a casa. Malgrat que tots els qui ens rebin, llevat de la noia de l’oficina de turisme, parlin italià, sentim que la identitat catalana no desperta cap mena d’estranyesa. És dels pocs llocs del món on entenen que siguis català, perquè ells també ho són una mica, encara que només sigui perquè els catalans hi vam ser durant quatre-cents anys i els vam deixar una llengua que malviu entre l’italià i el sard. Una llengua, però, que lluita també per fer-se un lloc entre els habitants d’aquesta ciutat de quaranta-dos mil habitants que mira al Mediterrani igual que hi mirem nosaltres.
Passejar per l’Alguer, doncs, és una mica com passejar-se per la costa catalana, és sentir-se a casa d’un parent que fa molt temps que no veus però que encara conserva aquell aire de família que no t’és del tot desconegut. Endinsar-se pels carrerons estrets i sinuosos de la ciutat vella, resseguir tota la muralla contemplant el mar i gaudir de les magnífiques vistes de l’Alguer et porta la tranquil.litat que hi has anat a buscar, et reconcilia amb aquella Mediterrània que a vegades oblides entre la boira de la Plana de Vic i la contaminació de la Barcelona postolímpica.
Caminant per l’Alguer, a més, no pots vèncer la temptació d’apropar-te a aquella colla d’avis que parlen asseguts en un banc mirant al mar i parar l’orella per sentir aquella llengua que és la teva però que té el solatge d’allò arcaic, d’allò medieval, d’aquells avantpassats que van arribar a l’illa de Sardenya buscant un punt estratègic per dominar la Mediterrània en una època en què les guerres es feien a alta mar. Però també sents com són molt pocs els qui pel carrer parlen la teva llengua, sents com la majoria parlen l’italià i arribes a pensar que a l’escola t’han enganyat, que l’alguerès és un dialecte del català, sí, però un dialecte que ja no parla ningú, que han fet que el mitifiquéssim per recordar que algun dia el nostre poble havia estat gran i poderós.
És segurament aleshores, quan el dia ja decau i has vist pondre’s el sol a dins el mar, quan se t’acosta un senyor i et diu que sobretot no t’oblidis de parlar català amb els alegueresos, que cal que s’adonin que aquesta és una llengua útil, una llengua que no poden oblidar, perquè si és la dels seus avis també és una mica la seva. I t’acompanya fins davant de la catedral perquè està a punt de començar una visita guiada en la teva llengua, però abans de marxar t’assenyala la sastreria i tintoreria que hi ha ben bé al davant i et diu que si algun dia et sobra una estona vagis a parlar amb el sastre, que ell és el veritable ambaixador de Catalunya a l’Alguer.
I com que per la visita falten un parell de minuts i de dies per estar a l’Alguer no te’n queda cap, prens la decisió d’entrar a la botiga i dir bona tarda en català al senyor que hi ha al darrere del taulell. Ell no ho dubta ni dues vegades i et convida a entrar a la rebotiga i a seure en un sofà estret i mig ocupat per un munt de llibres que ja endevines tots en català. I allà, entremig de planxes, camises i pantalons, el senyor Pasqual desgrana la història de l’Alguer des que hi van arribar els primers vaixells catalans l’any 1350 fins que en van marxar l’any 1720 en temps de Felip V. Quatre-cents anys d’història que han fet que el senyor Pasqual, nascut l’any 1937 a l’illa de Sardenya, fill d’un pagès i d’una mestressa de casa, i tu que has entrat a la botiga amb la curiositat de descobrir una mica si hi ha realment vida catalana a l’Alguer, pugueu entendre-us sense massa dificultats en la mateixa llengua. Una llengua que l’italià ha modelat i ha convertit en música, però que manté tota la puresa del català de l’edat Mitjana, del català que recordes dels versos d’Ausiàs March o de les inoblidables pàgines en què Joanot Martorell descriu els amors de Tirant i Carmesina.
I allà mateix, assegut en aquell sofà, t’adones també que la lluita perquè el català no es perdi a l’Alguer és ben viva, que tant des de Catalunya com des de la mateixa Sardenya es treballa per mantenir viva una llengua que ha anat subsistint no acabes d’entendre ben bé com. I el senyor Pasqual t’ensenya un llibre rere l’altre, et parla de les visites que li fan molts amics i coneguts catalans, però també molts desconeguts que descobreixen la seva tintoreria una mica com tu, per casualitat. Et parla de l’emoció que va sentir l’any 1960 quan un vaixell ple de catalans va arribar per primera vegada a l’Alguer després de molts de segles d’haver-ne marxat i els algueresos els van rebre com a germans. I et fa llegir en veu alta un poema que parla de la importància de mantenir les arrels alguereses i de retrobar-se amb els catalans del Principat. I quan ja gairebé estàs marejat de tanta informació, encara et recomana que no et perdis la conferència que està a punt de començar a la seu d’Omnium Cultural per presentar el darrer llibre que parla del tema que fa una hora que us té ocupats.
Però quan surts al carrer, i entres en una botiga a comprar pasta, perquè no pots marxar d’Itàlia sense emportar-te’n almenys un paquet, t’hi parlen en italià.
Aleshores et sembla que la rebotiga del sastre és molt petita…

dilluns, 5 gener de 2009

Etna (Sicília)


L'Etna és un volcà actiu de la costa est de Sicília, entre les províncies de Messina i Catània. És el volcà actiu més gran d'Europa i la muntanya més alta d'Itàlia (3.323 m.) fora dels Alps.

El camí ha estat llarg, cansat i, segons com, inútil. A l’època dels ginys mecànics enfilar a peu muntanya amunt del volcà més alt d’Europa ha perdut sentit. La resta de gent que ara és aquí amb nosaltres no està cansada i, tanmateix, contempla el mateix paisatge. Veu el mar, immens, i la terra, seca i aspra. I trepitja, com nosaltres, aquesta terra volcànica, negra, calenta i antiga. Però no ha pujat caminant, no ha trepitjat els polsosos camins que ens han conduït fins al vessant sud d’aquest enorme gegant que ja va espantar Ulisses en el seu periple per la Mediterrània.
Han arribat molt més tard, i després de prendre un cafè ben cremós han fet cua per pujar al telefèric que els ha portat a 2.500 metres sobre el nivell del mar, allà on el cim del volcà ja es comença a deixar veure. Després, sense fer més de quinze passes s’han enfilat a un jeep i han continuat el seu trajecte muntanya amunt. No s’han cansat, no han esbufegat ni una sola vegada, no han sentit com els peus es començaven a queixar, però tampoc han vist aquelles flors grogues o aquelles altres de liles que deixaven constància de la seva bellesa efímera enmig del negre de la lava solidificada.
El camí ha estat llarg, revoltat, però gens fatigant per a tots aquells que l’han fet asseguts en un jeep d’enormes dimensions. I quan han arribat i han baixat a contemplar l’espectacle s’han trobat amb nosaltres, que també contemplàvem el mateix que ells i que hi havíem arribat pel mateix camí, per la mateixa ruta, potser seguint l’absurda idea de voler conèixer la muntanya a poc a poc, sense presses, sense córrer, sense un intermediari mecànic, només nosaltres i el nostre lent caminar cap al cim.
I és ara, després de contemplar aquesta fumerola sorgint d’un cràter acompanyats de multitud de curiosos que fan fotografies sense parar, quan descobrim que ha valgut la pena. Algú, conscient de l’esforç que hem fet i felicitant-nos per això, ens explica on podem descobrir la vertadera naturalesa del volcà, ens assenyala el petit sender que ens endinsa realment en un entorn natural impressionant. Allà, sols, lluny de les masses de turistes i al peu d’un petit cràter, probablement la porta d’entrada a l’infern, sentim el volcà, escoltem com l’olla bull, com espetega la lava i, enmig de la boira, del gris d’aquell paisatge lunar i dels petits forats que es van formant al nostre voltant, sentim que la Terra és ben viva.
No sabem que tres dies després les càmeres de la televisió italiana difondran les imatges d’un riu vermell de lava que desfà el nostre camí, orgullós de mostrar-se al món en la seva més gran esplendor. Si ho sabéssim, somriuríem.

diumenge, 4 gener de 2009

Sant Petersburg (Rússia)



Sant Petersburg és una ciutat de la Rússia nord-occidental, situada al delta del riu Neva, a l'extrem oriental del golf de Finlàndia, al mar Bàltic.

Quan tenia catorze anys la meva mare va comprar L’agulla daurada, un llibre de la Montserrat Roig que parlava de Leningrad, del viatge que ella hi havia fet per escriure un reportatge sobre el setge que havia patit la ciutat durant la segona guerra mundial.
No vaig aconseguir passar de la tercera pàgina. No l’entenia, no m’interessava res que no fos una novel.la. No comprenia què podia tenir d’interessant el viatge que havia fet una periodista catalana a una de les ciutats més grises d’Europa.
Per sort, anys després em vaig atrevir amb la literatura de Montserrat Roig, i quan vaig haver acabat El temps de les cireres, L’hora violeta i l’Òpera quotidiana, em vaig veure en cor de tornar a obrir L’agulla daurada. Aquesta vegada no em va costar gens passar de la tercera pàgina, vaig llegir el llibre sense donar-li gaire descans i vaig descobrir una ciutat; una ciutat que havia patit un dels pitjors episodis de la segona guerra mundial. I una ciutat que havia estat la llar i la inspiració de nombrosos escriptors. A partir d’aleshores, Leningrad, que ben aviat va tornar a anomenar-se Sant Petersburg, es va convertir en una mena de mite per a mi. Una d’aquelles ciutats literàries, com l’Alexandria de Durrell i Kavafis, o la Praga de Kafka.
Però el dia que vaig baixar d’un ferri que m’havia portat des de Tallin a Sant Petersburg, aleshores la ciutat es va fer real. Les amples avingudes on cotxes vells i atrotinats passaven rabent mostraven façanes escrostonades i d’un color grisós, la gent semblava apressada i poc comunicativa, i quan la companya del seient del costat de la furgoneta-autobús que ens portava al centre em va assenyalar el Palau d’Hivern, amb prou feines vaig ser conscient que aquell era El Palau d’Hivern, el mateix on havia viscut la família imperial i on havien entrat els bolxevics durant la Revolució.
Hores més tard, encara em semblava que aquella no era la ciutat on jo havia volgut anar. Era tan gran, i hi havia tanta gent, i estava tot tan revellit…
De mica en mica, però, vaig anar entenent la ciutat, l’urbs sorgida de la ment de Pere el Gran, feta a la mida dels tsars, volgudament immensa per mostra-la a tots aquells qui estaven sota el seu regnat. Perquè només així, sentint-se tan petits com em sentia jo des que hi havia arribat, comprendrien que no podien mesurar-se mai amb els seus governants.
El que potser no va preveure Pere I era que la ciutat gran, la ciutat rica, la dels palaus i fortaleses, tindria anys més tard dificultats per conviure amb el pas del temps, amb la història de les persones que hi viurien quan ell fos ja només una estàtua per endur-se de record enquadrada en un munt de fotografies.
Immenses bastides cobreixen ara la majoria d’edificis del centre i les barques per a turistes que naveguen pel Neva, comparteixen les seves aigües amb banyistes petersburguesos que aprofiten els pocs dies d’estiu per torrar la seva pell estirats al peu de les muralles que un dia van ser presó d’homes com Dostoievski, Gorki, Trotski o Bakunin.
Aquell primer contacte amb la realitat del país i la seva gent, aquelles cues llarguíssimes i mal organitzades en una estació de tren, els sons bells però inintel.ligibles de la llengua eslava i la sensació d’analfabetisme que havia tingut en veure tots els cartells escrits en alfabet cirílic, s’anaven esvaint a mesura que passaven els dies. Ja no em semblava que tots els russos feien cara d’espies de la KGB sorgits de la manipulació malèvola de Hollywood en les pel.lícules de la meva infantesa; ja començava a agrair la indiferència cap als turistes que envaíem la ciutat buscant-hi el seu passat tsarista i preguntant-nos què en restava del comunista, i fins i tot intentava justificar la quantitat d’homes beguts que ens sortien a cada pas de tots els racons de la ciutat pensant en aquell clima hinvernal que nosaltres ens estalviaríem en unes latituds més benignes.
I aleshores es va posar a ploure i vam haver de refugiar-nos a les antigues i immenses galeries Gostini Dvor, allà on ja havia arribat la globalització i les nines russes compartien prestatgeries amb les samarretes que portaven els colors i els números dels millors jugadors de futbol del món. Vam travessar un passadís llarg que semblava no tenir fi i que ens anava conduint cap a la sortida escortant-nos amb un sens fi d’articles a preus no tan barats com les guies i la rumorologia viatgera s’entossudeixen a fer-nos creure. I vam sortir al carrer, malgrat que encara plovia i no teníem paraigües. Vam córrer fins a unes arcades que ens van servir de refugi durant una estona, però volíem acabar d’arribar fins a aquell apartament humit i rònec del canal Griboedova que ens recordava tant el pis de la vella assassinada per Raskolnikov a Crim i Càstig de Dostoievski. I ens vam mullar els peus amb els dolls d’aigua que deixaven anar sobre les voreres les canals que baixaven de les teulades. I gairebé estic segura que aquella aigua ens va fer una mica més petersburgueses, perquè ens va conduir pels carrers de la ciutat com si ja els coneguéssim des de feia molt de temps, sense necessitat d’obrir cap mapa ni d’haver-nos de preguntar si seguíem el camí correcte.
I ja no va parar de ploure mentre vam ser a la ciutat. Aquell sol magnífic que ens havia rebut el primer dia va desaparèixer darrere la grisor d’uns núvols que es confonien amb les façanes de la ciutat. Només per un instant em va semblar que maldava per entrar en una d’aquelles magnífiques sales del Palau d’Hivern, que la col.lecció de pintura de Catalina la Gran ha convertit en un dels museus més impressionants del món.
La ciutat, doncs, continuava sent grisa, però començava a sentir-la una mica més propera ara que el vaivé del tren me n’allunyava lentament; tan lentament com havia navegat pel Neva aquell vaixell d’on havia desembarcat només feia 72 hores.

dissabte, 3 gener de 2009

Patagònia (Argentina i Xile)


La Patagònia és la regió geogràfica situada a la part més austral de Sud-Amèrica, abastant territoris d'Argentina i Xile.
Historias mínimas (Carlos Sorin, Argentina 2002) m’ha tornat per una estona a la Patagònia. He vist l’autocar de la companyia TAC fent quilòmetres i més quilòmetres; he vist l’Anna fent una bufanda blava que després va tenir un final ben especial. He vist la carretera que sembla no acabar-se mai i m’he imaginat la tristesa d’un camioner contemplant el seu vehicle en flames; he vist també unes albades i unes postes de sol impressionants.
I he pres un mate pensant en tots aquells que vaig prendre a la Patagònia, uns més amargants que d’altres: amb l’Anna, amb la Laura, amb la Rosa i el Marcos, i també aquells cebats al cotxe amb en Martín. I fins i tot he recordat els xarrupets que hi feia la Pilar “por la amistad”.
I ara sóc lluny, no puc veure l’impressionant Fitz Roy des de la finestra de l’habitació, però continuo sentint-m’hi molt a prop. En sento encara el vent que m’esbulla els cabells, tots els colors del blau dels trossos de gel que es desprenen de les glaceres i que ens recorden que la naturalesa és ben viva, l’olor de la llet amb xocolata de La Leona, la neu a la cara a la Laguna de los Patos, els milers d’estrelles que van brillar per nosaltres al Chaltén, la impenetrable foscor de la nit xilena, el silenci del Paine. Però sobretot sento l’escalfor de la gent i la immensitat d’uns paisatges impossibles de descriure.
Aquesta tarda he pres un mate i l’he trobat amargant. Segurament perquè estava sola i a fora no bufava el vent.