diumenge, 22 novembre de 2009

Islàndia. Balenes.


19 d’agost de 2009. Els dies que vam ser al nord no ens vam decidir a anar a veure les balenes. Semblava una atracció massa turística i ja ens semblava que els paisatges ens oferien el millor d’Islàndia. Vam decidir que hi aniríem a Reykjavik, si teníem temps, i per això ahir vam decidir agafar un dels fulletons de propaganda que teníem arrugats dins de la motxilla i presentar-nos al port per anar a la sortida de la tarda.
Érem conscients que feia fred, vent i que estava a punt de ploure, però també era fàcil pensar que en aquest país no els espantaven aquestes inclemències meteorològiques, per això no vam pensar que el noi que hi havia venent tiquets en un dels vaixells es riuria de nosaltres com ho va fer. Només veure’ns arribar ja ens va dir que si havíem vist el temps que feia i que si volíem viure –i ho va dir així literalment- “la vida loca”, les balenes no eren la millor opció. Ens va convèncer de deixar-ho per l’endemà a primera hora del matí, cosa que ens permetria encara agafar l’avió de tornada a la tarda.

Així, doncs, quan avui sona el despertador, el primer que faig és mirar quin temps fa. No cal que ningú es torni a riure dels agosarats que pretenen anar a veure balenes abans de marxar d’Islàndia. Està una mica tapat, però de mica en mica es van obrint clarianes i sembla que no hi haurà cap problema per embarcar.
A les nou en punt sortim del port i ens aturem a prop d’una illa on hi ha els famosos puffins, frarets (Fratercula arctica), uns ocells que s’assemblen una mica als pingüins i també als lloros. Sé que pot semblar una barreja estranya, però són uns ocells elegantment vestits de negre i blanc i amb un bec de lloro de dibuixos animats. Els veiem volar i aterrar sobre l’aigua en un no parar que gairebé em mareja, sobretot perquè els intento caçar al vol en una fotografia gairebé impossible.
Continuem mar enllà i ens aturem per veure si apareix alguna balena. La veritat és que sóc molt escèptica i penso que no en veurem cap. Em sembla que tot plegat és una mica un enganyaturistes, però de cop apareix un llom i una aleta. La barca comença a bellugar-se per anar-li al darrere i la tornem a veure. Al cap d’una estona en veiem una altra i una altra i una altra… o potser sempre és la mateixa, el cert és que ja no ho sé. Això no és cap espectacle de l’orca Ulisses i no ens saluden amb la cua, però no puc negar que em fa molta gràcia veure-les. Es tracta de balenes Minke i, segons el guia del vaixell, fan entre set i deu metres i pesen de vuit a deu tones. Ningú no ho diria amb la rapidesa amb què es mouen i apareixen i desapareixen de la nostra vista! De tota manera, gairebé asseguraria que el millor espectacle és observar-nos a nosaltres mateixos anant d’una banda a l’altra del vaixell amb els ulls bellugant-se entre l’aigua i l’objectiu de la càmera per no deixar passar l’oportunitat de capturar-les, com si fóssim una mena de capità Ahab perseguint la gran balena blanca amb un arpó digital.
Fa molt fred i vent i la veritat és que ja en tinc prou. Per mi ja podem tornar a port, ja he vist una dosi de lloms i aletes suficient per avui. Ens movem en direcció a Reykjavik, però ens tornem a aturar. Ens anuncien que estem damunt d’un banc de peixos i que si volem podem agafar una canya cada un i provar sort. Per no avorrir-me, tiro la canya i al cap d’una estona trec un bon peix. No trigo gaire a treure’l de l’aigua i a tornar a llançar l’ham. Deu ser que recordo encara les poques vegades que de petita havia acompanyat el pare a pescar. No saps mai quan et faran falta les lliçons apreses durant la infància… Després d’un altre magnífic exemplar, em dono per satisfeta i plego.
Tornem a port, però abans un dels mariners fileteja un dels peixos que hem pescat, el talla i així mateix, sense rentar-se les mans, ens el converteix en sashimi al més pur estil japonès. Tothom agafa un escuradents, en punxa un trosset, el suca a la salsa de soja i… cap a la boca. Hi ha un senyor que no les té totes i fa una cara de fàstic terrible, segurament la mateixa que dec fer jo quan el tasto, perquè no trigo ni dos segons a llançar-lo dissimuladament per la borda.
Ara sí que sembla que naveguem a port, però de cop apareixen noves balenes. De fet, la meva primera impressió és que són dofins, però es veu que són balenes Harbour Porpoise, unes balenes petites que fan entre un metre i mig i dos metres i que pesen uns seixanta o setanta quilos. En salten quatre de cop de costat. Això sí que sembla l’espectacle de dofins del zoo de Barcelona, però es veu que és normal, que a vegades se n’han vist fins i tot grups de cent.
Finalment, i quan ja no em sento ni les mans ni els peus de tant de fred que tinc, atraquem a port. I és al port precisament on s’acaba aquest viatge a Islàndia, com s’haurien d’acabar tots els viatges a l'illa, perquè és per mar que va arribar Ingólfur Arnarson, que es va establir a Reykjavik l’any 874 i que és considerat el primer habitant de la ciutat. A diferència d’ell, però, la realitat diu que m’espera un avió per tornar-me a casa d’aquí a un parell d’hores.

4 comentaris:

  1. Hola! Em dic xavi i he vist el teu bloc una mica per sorpresa, jo tb he estat a l'alguer aquest estiu i tb vaig tenir una xerrada amb en Pasqual, de fet ens vam fer una foto amb ell i vam quedar que li enviaria, per``o pobre de mi he perdut l'adreça postal d'on viu, tu no tindries pas l'adreça per deixar-me-la m'aniria molt b´´e ja que em sabria molt greu no poder-li enviar la foto amb la respectiva carta que fa temps que vull enviar per``o que no puc perqu``e he perdut l'adreça. Em faries un gran favor, pots respondre a l'adreça de correu xavierlc@msn.com
    Gr``acies per l'atencio i perdona per les faltes aquest coi de teclat fa els accents aix´´i...
    esperant resposta et saluda, Xavi

    P.D: t'he deixat el comentari a la pagina de quan vas anar a l'Alguer tb, espero no molestar-te i que em puguis fer aquest favor.

    Per cert deu ni do amb el bloc m´´es xulo que tens eh! jejejeje

    ResponElimina
  2. Hola Txell! És magnífic el que ens escrius... haver vist balenes...Jo mai de la vida he tingut aquesta experiència!!! Una abraçada! Ricard d'Última ronda

    ResponElimina
  3. Com ja t'han dit, una experiència que ja m'agradaria viure, aquetea de les balesnes, amb la càmera a la ma, clar.

    ResponElimina
  4. trobava a faltar alguna cosa, ara ja se quina era. El mal temps d'avui a la tarda m'ha permés poder tornar-te a llegir i consolidar la meva relació amb el sofà del pis. Com tots els textos, genial.
    i quina enveja, jo també vull veure balenes! ;)

    *iax nu

    ResponElimina