Illes Lofoten II (Noruega) Més enllà del cercle polar...

14 d’agost de 2007. La tarda és llarga i decidim caminar una estona per l’illa. Agafem la carretera per anar a veure els pobles veïns: passem per Tind i Sörvagen i arribem a Moskenes, on ens havia deixat el ferri. Hem caminat deu quilòmetres per un paisatge magnífic i per una carretera on gairebé no passen cotxes. Els pobles són tots com postals, les casetes vermelles sobre pivots de fusta, barquetes immòbils en una mar que gairebé ni es mou; és com si li fes por trencar el silenci que regna en aquests paratges on tothom està recollit dins a casa. Són pobles on no hi ha botigues, ni cafeteries, ni bars, on ningú pren la fresca al jardí fent la tertúlia amb els veïns. Els habitants de les Illes Lofoten són invisibles, com totes les criatures de les mitologies nòrdiques. Sabem que hi viuen perquè a l’entrada dels pobles tots hi tenen les bústies decorades amb motius diversos. Cadascú pinta a la bústia el dibuix que més li agrada, o que més el representa, però de ben segur que en aquesta hora ja deuen haver recollit el correu…
Quan tornem a l’alberg, ens assabentem que no hi ha corrent elèctric. Això vol dir que no ens podem dutxar, però que tampoc podem cuinar, perquè la cuina funciona amb electricitat. Decidim menjar-nos el paté que encara portem dins la motxilla. Una noia ens diu que a les set tornarà el corrent i tal dit tal fet, a les set i dos minuts ha tornat l’electricitat i han obert el petit supermercat que hi ha al poble i que encara no havíem descobert. Ara sí que comença a aparèixer gent de tot arreu, no ens havíem adonat que hi eren, però han aparegut tots per anar-se a comprar el sopar. Molts són turistes, però també hi ha gent del poble que tenia por d’anar-se’n a dormir en dejú. Nosaltres aprofitem per comprar també quatre coses i fer una segona part del sopar una mica més consistent.
Descobrim que el ferri que volíem agafar per marxar de les illes només hi és des del juny fins al 12 d’agost. Això vol dir que ens hem de replantejar unes quantes coses perquè el viatge de tornada té parada a un parell d’illes més i està previst que duri una mica més de set hores!
Com que encara hi ha claror per estona tornem a sortir per voltar pel poble i anar a caminar cap als afores, però en direcció contrària per on ho havíem fet abans.
Són les deu i el sol encara il·lumina tènuement el paisatge. Ens enfilem muntanya amunt per poder veure millor tot el que ens envolta. És preciós. El cel ha anat agafant tonalitats de rosa i sembla que el sol es pongui amb recança, com si no volgués fer-ho, com si temés fer-ho per por de no tornar l’endemà, cansat de tants dies d’hivern amagat darrere les muntanyes i en què la nit envaeix gairebé per sempre aquestes casetes vermelles, aquestes roques i aquesta vegetació de flors arrapades al terra que ara no vol abandonar.