diumenge, 19 abril de 2009

Barcelona: Laberint d'Horta (Catalunya)





El més habitual és que fem turisme per llocs desconeguts. Aterrem a una ciutat i comencem a donar voltes seguint les indicacions d’una guia de viatge que portem a la motxilla, escoltant les explicacions que ens fan uns amics que fa anys que es passegen per aquells carrers o senzillament ens deixem portar per la intuïció. El que ja no és tan freqüent és que fem turisme per una ciutat que ja coneixem, que en descobrim racons pels que no havíem passejat abans o amb els quals no ens havíem fixat mai, i una bona oportunitat per fer-ho és quan et visiten amics de fora, amics que vénen esperant que tu els acompanyaràs pels indrets que assenyala una guia i dels quals no se’n volen perdre cap detall.
Així doncs, agafes el metro i te’n vas amb unes amigues japoneses cap al Laberint d’Horta, un lloc on no havies estat mai abans i on ha calgut que t’empenyessin tres germanes que vénen de l’altra punta del món. I el més impressionant de tot és que et sorprens quan no has de pagar entrada perquè és dimecres i t’adones que és per això que hi hem vingut avui, perquè aquell llibre amb caràcters que no entens deia que els dimecres l’entrada del Parc del Laberint és gratuïta.
Ha plogut tota la nit i tot és moll. No hi ha ningú i això m’agrada. Voltem soles pels jardins que regalimen d’aigua i deixen veure tota la seva verdor. Encara hi ha alguns núvols, però el dia es va aclarint a sobre el mar que brilla cada vegada més. Sembla una planxa metàl·lica estesa als peus de la Torre Mafre i l’Hotel Arts. El sol s’emmiralla en les fulles de les plantes que encara no han florit perquè estan esperant el millor moment per fer-ho, el moment en què esclataran de colors el dia que es decideixi a entrar definitivament la primavera. Sembla que encara no n’és hora.
Ens perdem una estona pel laberint presidit per Teseu i Ariadna, els primers a qui un laberint va unir –tot i que no per sempre, perquè aviat l’heroi va abandonar la filla de Minos en una platja d’on la’n va treure el déu Dionís, que la va conduir a l’Olimp. Després ens el mirem des de dalt, com si volguéssim tornar a recórrer amb els ulls els camins que hem fet fa una estona jugant com si haguéssim tornat a la infància. Les japoneses diuen que els sembla que siguin en un jardí anglès i volen que ens perdem pels camins que conformen el parc. Els sorprenen les estàtues de nimfes i el canal romàntic. Volen fer-se fotografies a tots els racons. Pugem per les escales fins arribar a l’estany abastit amb aigua per la font de la nimfa Egèria, que no ha deixat mai de plorar des que va morir Numa Pompili, el segon rei de Roma i que la llegenda li assigna com a espòs.
Els jardins per on ara ens passegem amb els camals dels pantalons humits de tanta mullena van néixer a finals del segle XVIII quan el propietari dels terrenys, el senyor Desvalls, marquès de Llupià, va decidir construir un jardí neoclàssic al voltant del seu palau. Més endavant, i ja al segle XIX, els descendents del marquès van decidir ampliar el parc sota la direcció de l’arquitecte Elies Rogent amb un jardí romàntic amb parterres, placetes, grans arbres i una cascada on ara les japoneses ens fan fer almenys un parell de fotos amb l’aigua sonant de fons i els dits en senyal de victòria.
De mica en mica, el sol va escalfant aquest matí d’abril i ens deixa veure una ciutat neta i brillant que ha foragitat per una estona la contaminació que massa sovint l’envolta. El mar, ja més blau, ens mostra l’horitzó i penso que encara ens queda tot el dia per endavant...

2 comentaris:

  1. Una reflexió molt interessant. Moltes vegades m'esforço a intentar descobrir Barcelona des de la mirada d'un forani, tot i que és molt difícil. Veritablement Barcelona té molts racons com aquest que són maquíssims i que els acabem passant per alt. M'encanta la descripció de l'ambient plujós dins del parc i l'origen del parc, desconegut per a mi abans de la teva entrada. Tens un blog molt xulo!!!

    ResponElimina
  2. Fotos molt meravelloses, cap des de Finlàndia-DDDD
    Salutacions desde Barcelona i d´Hèlsinki..

    ResponElimina