dilluns, 13 abril de 2009

Atenes (Grècia). Ara fa tres anys...



Grècia, Atenes, Acròpolis, Partenó. Són les dotze del migdia. Primavera. Fa calor, però corre una mica d’airet i s’està bé. Jo, però, no estic bé.

Sempre havia somniat amb un viatge a Grècia i sempre havia esperat. No semblava que arribés mai el moment i no sé per què però sabia que havia de ser un viatge especial. Grècia sempre m’havia cridat l’atenció, m’encantaven les classes de mitologia i, encara que no vaig arribar mai a aprendre grec antic, tot i que vaig aprovar l’assignatura amb un notable, em sentia propera a tot el que venia de Grècia. A les classes d’història de l’art vaig gaudir d’aquelles vistes del Partenó i de l’Erecteion que ara veia en directe. No m’imaginava tanta gent, però. Una munió de turistes de tot el món pugen i baixen les escales de l’Acròpolis, un darrere l’altre, prement l’obturador de la càmera sense parar. Jo ho faig d’esma... tant de temps volent arribar a Atenes, tant de temps volent pujar a l’Acròpolis i contemplar la ciutat des d’aquí... i ara passejo sense entendre per què he vingut.

No vaig entendre els senyals que em deien que no havia de fer aquest viatge... no els vaig entendre o potser no els vaig voler entendre perquè em feien massa mal. És tan bonic tot això, o potser és més bonic el que representa... ens han parlat tant del naixement de tota la cultura occidental en aquestes pedres gastades, al costat d’aquestes oliveres velles. La ciutat d’Atenes ha crescut desordenada al peu de l’Acropolis. Hi ha qui diu que Atenes és una ciutat lletja, que no val la pena anar-hi... que és millor deixar-la de seguida que hom baixa de l’avió per anar a descobrir les altres meravelles gregues... però a mi m’agrada veure la ciutat des d’aquí. Em relaxa... m’aïllo de tota aquesta gent que va amunt i avall i es fan fotos aquí i allà sempre amb el Partenó de fons, un temple cansat, cansat de tant gent, de tanta història, de tant d’expoli, i jo me’l miro com si ja no m’importés. Miro el teatre de Dionís, imagino aquelles tragèdies que va viure el seu escenari... ara només en queden pedres, blanques pel pes de tantes pluges, de tant de sol, de tant de vent... No tinc ganes de parlar, no vull dir res a ningú, només veure aquest dia magnífic que m’ofereix la ciutat d’Atenes i pensar que potser no vaig interpretar els senyals, però que ara sóc aquí i això no ho puc canviar, i és des d’aquí que m’hauré d’acomiadar, contemplant les velles columnes, contemplant un teatre en runes i una ciutat que conviu amb un passat mitificat que mai no podrà superar.

Cullo una branqueta d’olivera, sé que s’assecarà i que només és un símbol del no res, però la cullo igualment, la miro, la toco, l’oloro i la deso dins la bossa, enmig de les pàgines d’un llibre... el dolor no marxa fàcilment, no se’n va amb una ventada ni amb una branqueta d’olivera mil·lenària guardada enmig de les pàgines d’un llibre...

Sempre més trobaré a faltar l’avi per tot el que va ser, pel que em va ensenyar i per haver-lo pogut tenir a prop durant tants anys, i sempre més recordaré també que ha marxat mentre jo contemplava l’antic temple grec de blanques columnes…

3 comentaris:

  1. Vaja, quin viatge més contradictori amb la mort de l'avi, no? A mi se'm va morir l'àvia un dia abans d'anar a Guatemala i va ser molt extrany, però bé, el temps s'ho acaba enduent més aviat o més tard.

    A mi l'antiga cultura grega no m'havia interessat mai. Més aviat m'avorria fins que vaig llegir l'Odissea i em va desbocar la curiositat. No he anat encara a Grècia. Ja veurem si hi podré anar. Suposo que t'has llegit "Corazón de Ulysses" del Javier Reverte, no? Si no ho has fet, val la pena, t'agradarà molt.
    El teu blog és molt interessant per les reflexions i pensaments propis dels viatgers quan ens allunyem de casa. Et seguiré llegint! Salut i sort.

    ResponElimina
  2. bfff m'ha agradat molt molt!


    ta r onger

    ResponElimina
  3. Per fi he donat una ullada al teu bloc !! No havia de començar per cap més país, no trobes? Grècia és per mi més que els seus paisatges, més que un mar blavissím, més que els seus monuments. Grècia és la meva Ítaca personal,el meu somni, el meu destí, la meva quimera ... Per tu va ser molt tríst, potser associaràs el viatge amb el dolor però la branca d'olivera i les columnes blanques d'un temple grec t'ajudaran a apavaigar la tristesa.
    Una abraçada
    Sounion

    ResponElimina