divendres, 30 gener de 2009

Ragusa (Sicília)


Arribem a Ragusa a les quatre de la tarda d’un 8 d’agost calorós. Deixem el Fiat Panda que vam llogar a Taormina a l’aparcament de l’entrada del poble i comencem a caminar pels estrets i costeruts carrers. No hi ha ningú, no es mou ni una ànima en aquest poble de color terrós, enganxat a la paret d’una muntanya com aquell qui vol amagar-se.
Gairebé ens sembla que hem de parlar en veu baixa per no trencar el son dels habitants de la vila, que deuen aprofitar les hores de més sol per fer la migdiada a l’habitació més fresca de la casa. No voldríem que les nostres passes de turistes corrompessin la pau d’aquesta població del sud de l’illa de Sicília.
Arribem a la Piazza del Duomo i més que la catedral, que està tapada per una enorme bastida, em crida l’atenció l’edifici del Cercle de la Conversa i els avis arrenglerats a l’ombra just al davant.
Que bonic adonar-se que encara existeixen aquests edificis, llocs pensats perquè la gent hi vagi a parlar. Perquè parlant és com millor passa la vida, com més l’acabem d’entendre, perquè és la forma en què no ens quedem només amb el nostre punt de vista sobre les coses, sinó que en descobrim d’altres. És parlant que ens adonem que la nostra no era ni la millor ni la pitjor idea, que totes les coses tenen mil cares diferents, i que escoltar aquell que ens embadaleix amb les seves paraules sàvies és tan fascinant com descobrir-se lluny d’aquell que tot ho menysté i que ho demostra amb cada un dels mots que pronuncia.
Quina meravella que encara quedi dempeus un centre de la conversa, un lloc on poder anar cada dia una estona a parlar amb els companys. Però també quin greu que aquest no sigui ja el lloc dels joves, sinó d’aquells de més edat que no renuncien a la forma de viure de temps antics. Asseguts a les seves cadires ben arrenglerades a l’ombra, els homes sicilians encara conversen. Parlen de l’avui, de l’ahir i poc del demà, perquè prefereixen no cridar-lo per cosa de malastrugança. És així com passen les hores, asseguts comentant la vida, parlant de la família, de la política, del temps, del futbol i de tot allò que forma part del seu món i del dels seus coneguts.
Passa poca gent a les hores de més calor, però ells no deixen la seva cadira i veuen com va caient la tarda i com la ciutat es va omplint de gent. Assisteixen també a l’arribada dels primers turistes i a la marxa dels més tocatardans. Esguarden fixament i amb certa melancolia els convidats d’unes noces que van arribant amb les seves millors gales per acompanyar la feliç parella nerviosa ja perquè l’hora en què sonarà la marxa nupcial és a prop. Cada vegada hi ha menys nens que juguen al carrer, però encara en queden, encara van amunt i avall pels carrers del poble darrere una pilota o amb la bicicleta mig trinxada de tant enfilar-se als marges i als bordons de les voreres.
Aquest és el territori de l’home, el carrer i el cafè. En una època en què la dona ha aconseguit sortir de casa i apartar-se de la finestra que feia de marc de la seva contemplació de la vida, encara hi ha llocs on el carrer és de l’home, on encara són ells els qui dominen la vida diària de la ciutat, els qui miren passar la gent, els qui comentaran les darreres notícies de la població quan arribaran a casa, els qui esperaran la taula parada i el sopar a punt.
En els petits pobles sicilians com aquest la vida transcorre més a poc a poc que a les grans ciutats…

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada