dilluns, 5 gener de 2009

Etna (Sicília)


L'Etna és un volcà actiu de la costa est de Sicília, entre les províncies de Messina i Catània. És el volcà actiu més gran d'Europa i la muntanya més alta d'Itàlia (3.323 m.) fora dels Alps.

El camí ha estat llarg, cansat i, segons com, inútil. A l’època dels ginys mecànics enfilar a peu muntanya amunt del volcà més alt d’Europa ha perdut sentit. La resta de gent que ara és aquí amb nosaltres no està cansada i, tanmateix, contempla el mateix paisatge. Veu el mar, immens, i la terra, seca i aspra. I trepitja, com nosaltres, aquesta terra volcànica, negra, calenta i antiga. Però no ha pujat caminant, no ha trepitjat els polsosos camins que ens han conduït fins al vessant sud d’aquest enorme gegant que ja va espantar Ulisses en el seu periple per la Mediterrània.
Han arribat molt més tard, i després de prendre un cafè ben cremós han fet cua per pujar al telefèric que els ha portat a 2.500 metres sobre el nivell del mar, allà on el cim del volcà ja es comença a deixar veure. Després, sense fer més de quinze passes s’han enfilat a un jeep i han continuat el seu trajecte muntanya amunt. No s’han cansat, no han esbufegat ni una sola vegada, no han sentit com els peus es començaven a queixar, però tampoc han vist aquelles flors grogues o aquelles altres de liles que deixaven constància de la seva bellesa efímera enmig del negre de la lava solidificada.
El camí ha estat llarg, revoltat, però gens fatigant per a tots aquells que l’han fet asseguts en un jeep d’enormes dimensions. I quan han arribat i han baixat a contemplar l’espectacle s’han trobat amb nosaltres, que també contemplàvem el mateix que ells i que hi havíem arribat pel mateix camí, per la mateixa ruta, potser seguint l’absurda idea de voler conèixer la muntanya a poc a poc, sense presses, sense córrer, sense un intermediari mecànic, només nosaltres i el nostre lent caminar cap al cim.
I és ara, després de contemplar aquesta fumerola sorgint d’un cràter acompanyats de multitud de curiosos que fan fotografies sense parar, quan descobrim que ha valgut la pena. Algú, conscient de l’esforç que hem fet i felicitant-nos per això, ens explica on podem descobrir la vertadera naturalesa del volcà, ens assenyala el petit sender que ens endinsa realment en un entorn natural impressionant. Allà, sols, lluny de les masses de turistes i al peu d’un petit cràter, probablement la porta d’entrada a l’infern, sentim el volcà, escoltem com l’olla bull, com espetega la lava i, enmig de la boira, del gris d’aquell paisatge lunar i dels petits forats que es van formant al nostre voltant, sentim que la Terra és ben viva.
No sabem que tres dies després les càmeres de la televisió italiana difondran les imatges d’un riu vermell de lava que desfà el nostre camí, orgullós de mostrar-se al món en la seva més gran esplendor. Si ho sabéssim, somriuríem.

1 comentari:

  1. Què impresionant!!!!!!!! Quanta aventura em queda per fer!!! Un relat molt maco!!!

    ResponElimina