Premi Liebster blog: Moltes gràcies!

Fa ja uns quants dies que Bitllet de tornada va ser guardonat amb el premi Liebster, cosa que va ser una sorpresa i un motiu d'alegria, sobretot perquè el premi venia d'un bloc fantàstic com és Viatge a l'Orient.

El premi Liebster és una iniciativa que consisteix a premiar de forma simbòlica cinc blogs, reconeixent així el seu esforç i treball en aquest món. Dono les gràcies, doncs, a l'Eduard per creure que el meu bloc era mereixedor del premi. Moltíssimes gràcies, el guardó m'ha fet molt feliç!

La dinàmica es força senzilla, i us deixo les normes a seguir en cas que rebeu un d’aquests premis:

1. Copiar i enganxar el premi al bloc, i enllaçar al blocaire que t’ho va atorgar.
2. Nominar als teus 5 blocs favorits (han de tenir menys de 200 seguidors) i deixar un comentari en els seus blocs per fer-los saber que van rebre el guardó.
3. Esperar que aquests blocaires passin el guardó a altres 5 blogs.

Ha arribat el moment d'atorgar el guardó a cinc dels meus blocs preferits:

El cap ple de pardals: un bloc que el seu autor, Roger Vilaplana, defineix com un espai de microcontes, micromóns, instantànies, pinzellades i altres històries. Una fantàstica finestra per mirar al nostra voltant amb uns ulls plens de sensibilitat i, per què no, també d'ironia.

Adverbia: el geobloc del català central. Un interessant bloc de Jordi Dorca que redescobreix paraules i expressions de la nostra llengua que, malauradament, estan caient en l'oblit.

Catalana del món: bloc de la Marta Contreras que relata molt bé experiències dels seus viatges i també de la seva vida quotidiana més propera. Interessantíssims els relats del viatge a la Xina i l'estada als Estats Units.

Foc d'encenalls és un bloc que he descobert recentment. La Núria Pinart hi escriu sobretot de literatura, però també de música i cultura en general.

Patrons, puntaires i puntes: el bloc de l'Anna Vilaseca, que ha nascut fa molt poc, però que ho fa amb l'esperit de divulgar i modernitzar el món de les puntes al coixí. El bloc relata les puntes i puntaires que ha conegut l'autora en els seus viatges arreu del món, ofereix patrons amb nous dissenys i recull tot allò relacionat amb aquesta labor. Un bloc d'un tema molt específic, però que segur que continuarà creixent amb la mateixa empenta.

Els carrers escrostonats de Le Panier, Marsella (França)

28 de desembre de 2011. Le Panier és el barri més antic de Marsella, just al turó envoltat de mar per tres costats on els grecs es van establir cap a l’any 600 aC. La part situada entre el carrer Caiserrie i el Port Vell va ser, però, destruïda pels alemanys durant la Segona Guerra Mundial perquè creien que servia de refugi als membres de la Resistència. A part d’aquesta zona, doncs, la resta del barri està formada per carrerons estrets i foscos que s’enfilen amunt per escales i pendents que impedeixen el pas dels cotxes en uns carrers que no van ser construïts a la seva mida.

Arribem a Le Panier que ja és fosc. Les cases són velles i escrostonades, totes amb persianes de fusta que necessita ser repintada aviat. Alguns nens juguen a pilota al carrer, però poca gent volta pel barri en aquesta hora d’una tarda d’hivern. Només una àvia puja esbufegant una de les nombroses escales que la porten a casa i ens trobem amb una parella que es discuteix molt fort a la Place du Moulins. No m’atreveixo ni a parar-me a contemplar la placeta perquè l’home crida molt fort des de la finestra i la dona, a baix, li respon també a grans crits. Ningú sembla fer-ne cas.

La poca llum que hi ha fa que tot tingui un to grogós. En algun carrer, però, el groc contrasta amb el blanc d’una estrella de Nadal penjada entre dos balcons. Hi ha també un parell de motos aparcades al mig del pas, com si volguessin recordar que viu algú en aquest racó amagat de la Marsella més turística i d’un Port Vell amb els seus velers, que sembla llunyà encara que jegui als peus del barri. Descobrim un passatge cobert i baixo les escales badant amb els grafits que hi ha pintats a les parets i al sostre. Una calavera blanca i somrient, decorada amb elements naturals, ha trobat el seu lloc al costat d’un senyor de boina groga; tots dos contemplen els pocs que pugen i baixen les escales. Crec que saben que la vida de pintura de paret és curta, que qualsevol dia un altre pintor,o potser fins i tot el mateix, els esborrarà d’aquest passatge fosc i brut que porta a l’avinguda de la République i als seus aparadors de roba chick.

Caminem sota les voltes del Vieux Port i decidim que demà tornarem a Le Panier per veure el barri de dia, amb els comerços oberts i més gent al carrer. Com que al matí hem dinat molt no tenim gaire gana, però caminem buscant algun lloc que ens faci el pes. El problema és que voltem amunt i avall pels carrers que hi ha prop del port fins que ens allunyem en direcció a l’hotel i acabem descobrint que, malgrat que són les vuit del vespre, molts llocs comencen a tancar. Per no tornar enrere, entrem en un bar que hi ha davant de l’òpera, un gran teatre ara tot en obres. El local és gairebé buit, però ens diuen que si volem un entrepà ens l’hem de menjar a la barra. Ho veig tot molt brutot i les fotos que pengen de les parets no han vist un drap des que algú les va penjar ja fa un bon grapat d’anys, si hem de jutjar per la joveníssima Montserrat Caballé que ens observa emmarcada de daurat. L’entrepà consisteix en un tros de pa i formatge embolicat amb un tovalló de paper. No ens donen ni un plat i surto pensant que el glamour de l’Òpera el van perdre fa temps i ja ha quedat oliós com els cabells enllefernats de l’amo que ens fa adéu amb cara de pocs amics.

29 de desembre de 2011. El Mestral bufa fort a Marsella aquest matí i fa difícil circular pel carrer i enfilar els carrers que porten a Le Panier, el barri que vam conèixer ahir, però que volem tornar a visitar, ara de dia. Des del port, agafem la rue Caisserie i arribem fins a la Place de Lenche, l’antiga àgora de la Massalia grega. Després, agafem un dels carrers estrets que pugen turó amunt i arribem a la cantonada que a França s’ha fet famosa per la telenovel·la de France 3 Plus belle la vie perquè hi ha un bar de ficció anomenat Le Mistral. En realitat, però, n’hi ha un anomenat 13 Coins que sembla un bon punt de trobada de la gent del barri.

Els carrers que ahir eren foscos avui deixen entrar la llum del sol, però també el vent. Tampoc no hi ha ningú enlloc i les parets escrostonades i els comerços tancats són iguals que els d’ahir. Algunes botigues mostren un cartell enganxat a la porta que diu que no obren perquè no tenen ni gas ni electricitat; d’altres, en canvi, sembla que fan vacances, vés a saber si permanents. Una plaça amb nou arbres, quatre bancs i un munt de persianes tancades ens condueix fins a la Vieille Charité, un edifici del segle XVII, construït per Pierre Puget, que va néixer amb la voluntat d’acollir els més pobres de la ciutat. L’edifici és rectangular i des del pati interior es veuen les galeries de dos pisos. Enmig, una capella de cúpula ovoïdal i inspirada en el millor barroc italià.

Continua bufant fort el vent i ens refugiem en una botiga, l’única que trobem oberta, anomenada 72% Petanque i especialitzada en els famosos sabons de Marsella. La botiga és bonica i fa molt bona olor i amagat darrere el taulell l’amo és un home ben extravagant que mentre xafardegem talla a llesques unes grans barres de sabó de tots colors. Ens explica que el barri comença a ser rehabilitat, però que això ha portat molta especulació i que si tornem d’aquí a deu anys potser ens cobraran deu euros per una ampolla d’aigua. No es mostra gens content que el barri es converteixi en lloc turístic. Sortim i agafem un carrer que ve de biaix, la rue du Petit Puis, que em recorda molt els carrerons del barri de l’Alfama, a Lisboa. Poc abans d’arribar al capdavall del carrer, entrem a la Chocolatiere du Panier, creada als anys vuitanta. Tenen més de quatre-centes varietats de xocolata fetes amb receptes familiars que no utilitzen ni mantegues ni nates. Lluny d’una botiga de disseny, sembla que haguem entrat directament al rebost d’una àvia; els plats plens de xocolata estan repartits entre algunes taules i un bufet antic. Fa molt bona olor i surto amb un tros de xocolata ben negra que se’m fon a la boca. Em sembla la millor manera de deixar Le Panier i els seus carrers estrets, escrostonats i amb molta història.

Fascinació per la bullabessa a Cassis, Marsella (França)

28 de desembre de 2011. Deia Josep Pla que la fascinació que produeix la bullabessa es fonamenta en el fet que serveix l’instint de l’avidesa humana. No em veig capaç de contradir-lo. El port de Cassis fa olor de bullabessa i de seguida m’adono que no seré capaç de resistir-m’hi.

Hem arribat a Cassis des de Mazargues per una carretera que segueix la costa; primer una mica revoltada, després molt més recte. Els colors blau del mar i del cel, el blanc de les roques calcàries de les Calanques i el verd dels pins ens fan d’escenari fins que arribem al poble, d’uns vuit mil habitants. El primer que veiem és el mercat: algunes dones estiren peces de roba d’una pila, i d’altres s’enduen tres o quatre bossetes d’olives de tonalitats que van del verd al negre i que es mostren dins de cubells de color blau. Hi ha molta gent voltant per les parades i m’encanto davant d’una de formatges en un carreró que dóna al port. El venedor, tot vestit de blanc, explica que és ell mateix qui elabora els formatges que ens deixa tastar. De cabra, de vaca, d’ovella, del blanc al groc i d’olor forta i sabor intens, el formatge sempre m’ha perdut i aquest em crida. Acabo comprant-ne un bon tall que no dubto a guardar a la bossa.

Barques petites de tots colors decoren l’aigua blava i tranquil·la del port. Les cases, baixes, combinen els tons de marró clar amb colors blaus, roses i grocs molt pàl·lids. El vi, l’oli i el corall ja eren venuts a l’època en què els romans el van convertir en una de les parades obligades en l’itinerari de l’emperador Antoní Pius, successor d’Adrià i anterior a Marc Aureli. Després, però, les invasions bàrbares van fer que tota la població s’hagués de recloure al castrum que ara encara es mostra dempeus després que es convertís en castell durant l’edat mitjana i que hagi esdevingut ara un hotel de luxe que ofereix unes esplèndides vistes de la ciutat i el Massís de les Calanques. Però nosaltres no hem pujat al castell i caminem fins al far. M’assec una estona en un pedrís i em deixo banyar per un sol de desembre que s’esforça per semblar primaveral. L’aigua és d’un blau molt intens i una llarga estela de llum brilla fins a l’horitzó. Passa un veler i veig una cala on es banyen dues persones que desafien la fredor de l’aigua. El paisatge convida a relaxar-se i oblidar-se del temps, que sembla allargar-se indefinidament.

Tornem al poble i enfilem per uns carrerons estrets, amb el terra fet de llambordes encaixades les unes amb les altres i amb cases que s’obren a l’exterior amb persianes de colors blaus, verds, taronges i blancs. Al costat de moltes portes o fent equilibris a l’ampit d’una finestra, unes plantes de benvinguda, algunes florides i d’altres només de fulla verda. Són carrers que giragonsen i juguen a fer-te perdre en un entramat que acaba portant sempre fins a unes escales que baixen al port i a les seves barques. I com més a prop del port som, més sento l’olor de la bullabessa acabada de fer i més tinc ganes de tastar aquesta menja que tants qualifiquen de deliciosa.

Passem per la famosa Fontaine des Quatre Nations, hereva d’una font construïda a finals del segle XVII que en reproduïa una de parisenca bastida uns anys abans per celebrar les victòries de Lluís XIV. Tots aquells qui venien de París en lloaven la semblança fins que Frederic Mistral, premi Nobel de literatura de l’any 1904, va fer famosa la frase: “Qui a vu Paris et pas Cassis, n'a rien vu.", que feia de Cassis un lloc de visita obligada. La història oficial explica també que va ser un català qui va destruir la font original quan l’any 1785 s’hi va enfilar per contemplar les festes de Sant Joan. Deixem la plaça de la font i passegem pel port fent una ullada a les cartes dels restaurants. Ens ofereixen una taula en una de les terrasses del port, arran de carrer. Em toca el sol i em puc treure la jaqueta per acabar de convertir l’hivern en primavera. La cambrera ens explica que primer ens porta una mica de sopa que podem acompanyar amb pa i allioli. En el moment que tasto el caldo que tinc al plat, espès i d’un marró ataronjat, sé que sóc feliç: el gust és sensacional, la millor sopa de peix que he tastat mai, d’un sabor indescriptible, Mediterrani pur. Torna la cambrera amb una safata plena de peixos, el que ha fet que la sopa tingui un gust intens de mar, i ens diu que ens l’arreglarà perquè ens puguem acabar de menjar la sopa acompanyada del peix. No triga gaire a tornar amb un altre plat amb més sopa i el peix sense espines a dins.

A la taula del costat hi seuen un home i un noi més jove que aviat ens demanen què ens sembla la bullabessa. Ens diuen que hem escollit un dels millors llocs de Cassis per menjar-ne. M’adono que parlen amb propietat quan descobreixo que un té un restaurant al port, ara tancat per vacances, i l’altre és cuiner d’un dels restaurants que només obren a l’hora de sopar. Diuen que aquell peix és molt bo i que n’hi ha tant perquè si no hi ha tots els tipus de peix que hi ha d’haver, la sopa no surt tan bona. El jove cuiner fa estona que fa la punyeta a la cambrera i al final ella acaba abocant-li tota una gerra plena d’aigua freda al damunt. No ens podem aguantar el riure i li diem que realment s’ho ha ben merescut. Mentrestant, el més gran ha tret el tema del futbol i ens diu que segueixen el Barça de Guardiola, que ells són de l’Olympique i que, com nosaltres, rivalitzen amb tot allò que ve de la capital. París és lluny, ens diu.

El plat és abundant, atipa tant i és tan bo que ni tan sols vull unes postres que en trenquin l’encís. Entre la vista del port, el mar i les barques, aquesta olor i aquest sabor de mar no només ha convertit l’hivern en primavera, sinó que acaba convertint-se en la calma d’unes vacances d’estiu. I torno a Josep Pla i recordo les seves paraules: “en tot home, per més normals que siguin les seves aparences, hi ha un gormand d’alguna cosa: d’alguna cosa espiritual o material. Ambiciós o sensual, avariciós o dilapidador, imaginatiu, voluptuós, la naturalesa humana no és mai passiva, sinó àvida. I bé: la bullabessa conté un element que el menjador apreciarà sempre d’aquest noble vici: la bullabessa invita a menjar coses sòlides amb cullera, i el vuitanta per cent de l’explicació de la seva apoteosi prové d’aquest fet.”

Un petit paradís a la Calanca de Sormiou, Marsella (França)

28 de desembre de 2011. El dia es lleva assolellat a Marsella i una mica abans de les nou ja ens asseiem a esmorzar en una cafeteria que hi ha al davant de l’hotel, Chez les Garçons. Es tracta d’un restaurant que porten dos germans corsos. Venen embotits i mel de Còrsega i en Jean-Rémy, mentre ens serveix els croissants, ens recomana que algun dia visitem l’illa. S’interessa també per com volem aprofitar el dia a la ciutat i li demanem per anar a les Calanques. Em penso que hem pronunciat la paraula màgica, perquè ens explica amb detall com hi hem d’anar i ens diu que no ens podem perdre la de Sormiou. Ens explica que tenen una caseta llogada a la cala des que són petits i que és el millor lloc del món per trobar-hi pau. No ens podem perdre tampoc la visita del port de Cassis, que és el “plus beau de toute la Méditerranée”.

Sortim, doncs, convençudes de la direcció que hem de prendre. Traiem el cotxe del pàrquing deixant-lo a nivell de carrer amb el muntacàrregues claustrofòbic que vam descobrir ahir i seguim les indicacions del garçon cors. En més o menys un quart d’hora deixem la ciutat i entrem al parc natural. Sembla mentida que siguem tan a prop d’una conurbació que compta gairebé amb un milió d’habitants i que estiguem enfilant el que sembla un port de muntanya. El Massís de les Calanques és un espai protegit i que està pendent de ser declarat Parc Nacional pel seu interès natural i paisatgístic. Es tracta d’un massís que s’estén uns vint quilòmetres per la costa i que està format per uns penya-segats calcaris formats fa dotze mil anys. Arribem a dalt de tot del coll i l’espectacle és fantàstic. En Jean-Rémy tenia tota la raó. Des d’aquí es veu el mar d’un blau intens que s’uneix a l’horitzó amb un cel que sembla pintat amb aquarel·les. No hi ha ni un núvol i Marsella, llunyana, es veu arraconada en la meva retina pel color verd i lila dels arbustos florits que contrasta amb el blanc de les roques que baixen fins a mar.

Tornem a pujar al cotxe i baixem fins a la Calanca de Sormiou per una carretera estreta i revoltada que s’acosta cada vegada més al mar. Paguem el pàrquing, on no hi ha més de cinc cotxes, i caminem fins a la cala i el petit port. El lloc es veu deshabitat, només hi ha uns cabanons que es deuen omplir a l’estiu, però ara les persianes verdes estan totes tancades. Caminem per la cala fins a un petit port amb una dotzena de barques esperant que algú se les endugui mar enllà. Uns senyors grans en preparen una per sortir a pescar una estona. Fan cara de felicitat i no m’estranya. Els pins recargolats desafien la gravetat i sembla que es vulguin llançar a la mar. Es tracta dels anomenats pins d’Alep que, corbats pel vent i enganxats a les roques, són elements identitaris d’aquest paisatge. Diuen que alguns fa cent vuitanta anys que contemplen aquesta aigua verd maragda. Les algues fan que es vegin taques d’un verd fosc que contrasta amb la superfície gairebé transparent que converteix el lloc en una mena de paradís. Només ens creuem amb tres o quatre excursionistes que porten les cordes d’escalada embolicades a la motxilla i uns altres que han posat les piragües a l’aigua i naveguen vestits de neoprè. Som tan a prop i tan lluny de la ciutat… però crec que el temps s’ha aturat a Sormiou i gairebé em sento part d’una marina que algun pintor ha decidit immortalitzar.

Colors i olors de Marsella (França)

27 de desembre de 2011. Entrem a Marsella pel Port Vell i de seguida m’enamoro de la ciutat, o potser no és de la ciutat, potser és del bon temps que es respira darrere els vidres del cotxe. És com si hagués tornat la primavera en ple desembre. La ciutat mostra els seus colors més clars i els velers, arrenglerats i ancorats a punt per a la navegació, l’acosten al mar. Notre Dame de la Garde contempla, des del seu mirador privilegiat, el moviment de cotxes i gent.

El trànsit és caòtic i no estic gens segura d’on és l’hotel, però ens endinsem per carrerons estrets, amb cotxes abonyegats aparcats damunt les voreres. Per un moment, em sento a Sicília. Els carrers estan encallats de gent i cotxes i, tot i que localitzem aviat l’hotel, hem de fer una bona volta perquè ens hem passat de llarg el pàrquing. Triguem molta estona a tornar i em temo que el recepcionista ja comença a sospitar que hem fugit amb les claus. Acabem trobant la porta i seguint les indicacions que ens condueixen a posar el cotxe, amb nosaltres a dins, en un muntacàrregues estret i claustrofòbic que ens deixa en un soterrani d’on hem de sortir per un ascensor que dóna a l’hotel(http://www.premiere-classe-marseille-centre.fr/es/index.aspx). Ja a l’habitació, miro per la finestra. El carrer és molt estret, amb molt pendent, brut i amb cases de pisos amb persianes de colors descolorits. Els cotxes estan tots aparcats amb les rodes damunt les voreres. M’agrada aquesta sensació de ciutat viva i una mica decadent tan pròpia de la mediterrània.

El carrer Saint-Ferréol és un carrer tancat al trànsit i ple de gent que passeja entrant i sortint de botigues de marques internacionals. Ens porta des de l’edifici de la Préfecture fins a la Canebière, una de les avingudes més animades de la ciutat. L’agafem en direcció al mar i donem un volt pel mercat de Nadal. Hi ha moltes paradetes d’artesania, però m’interessa més el que veig a la vorera de l’altra banda. Hi ha el mercat dels santons, les figures de pessebre que provenen d’una tradició del segle XVIII. N’hi ha de totes mides i colors i algunes són realment precioses. Un dels artesans ens assenyala l’Arlésienne, una figura típica de la Provença, una noia jove amb un xal, un vestit de puntes i un barret blanc, si és soltera; si representa que és casada, aleshores porta una cinta de color.

Ens arribem al Vieux Port, que abans hem travessat en cotxe. L’hivern no perdona i ja és fosc, però fa goig de veure tots els vaixells ancorats i il·luminats només per les llums de la ciutat. No fa gaire fred i podem passejar una estona. És aquí on va néixer aquesta ciutat oberta al mar, quan els grecs procedents de Focea a l’Àsia Menor van desembarcar a la cala de Lacidó. La llegenda explica que tot plegat va ser fruit de la història d’amor entre un jove grec, Protis, i la filla del cap lígur, Gyptis. La noia, a qui exigien que escollís pretendent, va oferir al jove estranger una copa d’aigua, símbol del seu amor, que va acabar unint els dos pobles. Sigui com sigui, Massalia va bastir-se emparada per tres turons que la protegien i va esdevenir un dels centres comercials més importants de la zona. No m’estranya gens que els grecs decidissin establir-se en aquest racó i que la ciutat anés creixent entorn d’aquest port que ara anomenen vell.

A la Place Bargemon els “sapins d’eau” inunden l’indret de llum. Es tracta d’uns avets metàl·lics que regalen aigua plantats dins uns gran piscina. Recorden als marsellesos i als visitants que la ciutat acollirà l’any 2012 el Fòrum Mundial de l’Aigua, i aconsegueixen fer visible una plaça amagada en la foscor del vespre. Altres carrers, amb molta més llum, ens tornen a la la Canebière i ens endinsem, sense saber-ho, per uns carrerons que ens menen al mercat de Noailles, una festa del color, les olors i la brutícia. Les parades estan ja desmuntant i hi ha restes de verdura i fruita per tot arreu. Sembla que haguem desembarcat en algun país àrab perquè hi ha homes amb aspecte nord-africà comprant i venent tota mena de trastos al mig del carrer. La majoria, però, s’acumula en una cantonada. A les botigues, que encara són obertes, venen fruites, tes, curris, fruits secs i hi ha restaurants que ofereixen kebabs, carn i pastes tunisianes, però a terra hi ha tota mena d’objectes gastats per l’ús, des d’electrodomèstics fins a sabates desaparellades. Les olors que m’arriben són més pròpies del sud que del nord del Mediterrani. M’agrada veure aquest bullici, no m’hi sento gens incòmode i passejo sentint que he arribat a una ciutat que és ben viva i que no s’amaga rere les parets de les cases. Això no em salva d’haver d’esquivar un gelat que ha sortit d’un congelador i que ha volat cap a la plaça. No sé si algú se’n volia desfer perquè ja era caducat, però m’ha anat ben just com no acabo amb un cucurull de nata enganxat als cabells.

El mercat es va buidant de mica en mica i aviat els carrers quedaran buits. Després de passar per una parada que encara mostra amb orgull caixes plenes d’ostres, tornem al port per buscar un lloc per sopar, però la majoria de restaurants són tancats i entrem en un tunisià que fa molt bona pinta. Me’n vaig a dormir sentint encara l’olor de menta i el regust d’un bon te verd.

Parada a Nimes (França)

27 de desembre de 2011. Arribem a Nimes a l’hora de dinar i aparquem prop de les Arènes, l’amfiteatre romà que des del segle I és un dels edificis més emblemàtics de la ciutat. Abans de fer una volta per la ciutat, dinem en una terrassa al Boulevard de la Libération, just davant d’una fira que deuen haver muntat per les festes de Nadal.

Els orígens de la ciutat es remunten al segle VI abans de Crist, quan una tribu celta, els volques arecòmics, s’hi van establir. Anys més tard, van acollir les legions romanes sense oposar cap mena de resistència. Em miro l’amfiteatre, aquest edifici circular de pedres gastades, de pedres velles que ara contrasten amb la modernitat i la coloració de la nòria que hi ha just al costat i que reposa esperant tots aquells que s’hi voldran enfilar una mica més tard, quan acabin de dinar. Els habitants de Nimes presumeixen de tenir l’amfiteatre més ben conservat del món romà, una gran plaça que s’ha anat adaptant a la història a mesura que passava el temps. De les lluites de gladiadors i feres salvatges va convertir-se en una gran fortificació per la població de l’edat mitjana i encara avui acull nombrosos esdeveniments que van des de les curses de braus fins a concerts multitudinaris.

Deixem les Arènes i ens deixem perdre pels carrerons estrets del centre. Es veu una ciutat polida i molt mediterrània, amb gent asseguda a les terrasses fent el cafè i deixant passar les hores. Fa sol i és agradable passejar fins a la plaça de la Maison Carrée, l’altre edifici més important de la ciutat. Recordo el temple romà estudiat a les lliçons d’història de l’art, però sempre l’havia vist imprès en dues dimensions i ara m’agrada de ser aquí i contemplar-lo de tan a prop. Acabada de restaurar, la Maison Carrée mostra una lluminositat que es desprèn d’unes pedres que han quedat gairebé blanques després d’un lífting potser excessivament reparador. Part del fòrum romà de l’època i construïda en honor dels fills de l’emperador August, el temple es conserva en la seva totalitat, malgrat que alguns dels elements que presenta són posteriors a l’època romana. Igual que passa amb l’amfiteatre el fet que s’hagi conservat durant tants segles és que no ha deixat mai de ser útil per a la ciutat, sempre ha estat utilitzat per un o altre fi i això l’ha mantingut dempeus.
Josep Pla, a les seves Cartes d’Itàlia (1955) diu sobre la Maison Carrée: “L'aparició d'aquest temple absolutament intacte, amb totes les columnes dempeus, d'una nitidesa perfecta, d'unes proporcions delicades, fa una gran impressió. És una flor, una mica pàl·lida, que s'aguanta sobre la terra fa més de dos mil anys. Les seves ratlles conserven la frescor del primer tall; els seus clarobscurs, la precisió d'un perfecte dibuix acadèmic; el color de la pedra té el blanc rosat de les pedreres dels voltants; el petit fistó de formes geomètriques que corre sota el frontó és d'una perfecció acabada. Enmig de les cases de la ciutat, aquest temple, que els parisencs imitaren en la seva estimada i pesada Madeleine, és com una llum que aclareix tot el Migdia de França.” No crec que hi hagi manera millor de descriure la sensació que es té quan es contemplen aquestes columnes.

L’any 1993, a més, Norman Foster es va encarregar de construir l’edifici del Carré d’Art, biblioteca i museu d’art contemporani que, tot i lluir una estructura totalment moderna, vol crear una unitat espacial amb l’antic temple romà. Just al peu de la Maison Carrée s’hi ha instal·lat provisionalment una pista de patinatge sobre gel. Hi ha una cua de pares i nens esperant que obrin. A les dues en punt –una hora impensable uns quilòmetres més al sud, a la nostra Catalunya- obren les portes i tot s’omple de color. El cel blau i les pedres romanes contrasten amb el blanc del gel, dels arbres de plàstic que simulen estar ben glaçats i amb les coloraines dels vestits dels patinadors. Decidim deixar la plaça i seguir per l’avinguda del general Perrier fins agafar un carrer estret que ens deixa just davant de la Catedral.

Després d’anys de letargia, la ciutat de Nimes va viure una època d’esplendor a partir de l’any mil, quan la vinya, l’olivera i la cria d’ovelles la converteix en un gran centre comercial. S’hi afegeix la feina feta per adobers, tintorers i comerciants de teles. I és en el segle XI quan es construeix la Catedral de Sant Castor, que va sofrir després nombroses modificacions. La impressió que em fa és que és molt tosca, no té la majestuositat d’altres catedrals medievals, la veig arraconada i trista en una placeta massa plena de gent i taules de bars i cafeteries. Gairebé sembla passar desapercebuda, com si s’avergonyís una mica de representar el seu paper en una ciutat on els edificis romans encara guanyen en monumentalitat. Nimes té encara molt per oferir, fa sol i s’està bé passejant per uns carrers que juguen a fet i amagar dins les antigues muralles de la ciutat, però aquesta només havia de ser una parada en el camí i decidim continuar el nostre viatge cap a Marsella.

Llibres que m'acompanyen: Travels in Alaska, John Muir

El primer dia de ser Alaska i després de descobrir que les hores de ferri passaven millor llegint, vaig entrar en una llibreria a comprar-me un parell de llibres que em permetessin passar les estones mortes i descobrir una mica més aquell país on acabava d’arribar. Gairebé el primer llibre que vaig veure a la prestatgeria va ser aquest Travels in Alaska de John Muir.

Nascut a Escòcia l’any 1838, John Muir, va traslladar-se amb la seva família als Estats Units quan encara era un nen. Aviat va desmostrar el seu interès per la ciència i la literatura. A partir de 1868 va començar a viatjar per tots els Estats Units i l’any 1879 es va embarcar cap a Alaska on va descobrir la Glacier Bay. Aquest i també els viatges de 1880 i de 1890 són els que descriu Travels in Alaska, publicat l’any 1915, després de la seva mort l’any 1914.

La visió que té Muir d’Alaska és extraordinària. Parla de la bellesa de la seva naturalesa i de la duresa d’una terra inhòspita. A més, reflexiona sobre les relacions amb els indis, les seves creences i els prejudicis d’uns i altres. Tot plegat el fa un llibre molt interessant. L’edició va acompanyada d’algunes fotos de la versió original de 1915. Hi he trobat a faltar, però, un mapa detallat dels llocs que visita Muir. De tota manera, un llibre a tenir en compte per tots aquells que vulguin visitar el sud-est d’Alaska.