Indundacions al Valle Sagrado de los Incas (Perú)

La primera vegada que vam travessar el Vilcanota, en Cosme ens va dir que el riu s’acabava convertint en l’Amazones. A Urubamba, però, el Vilcanota encara no té la majestuositat del seu fill, ara només és la gran esperança per tots aquells que volen viure dels turistes assedegats d’aventures, que s’enfilen a una barca i intenten fer alguns trams d’un riu que sembla tranquil, però que es veu que té alguns remolins força perillosos. El Vilcanota, doncs, és l’esperança de turisme per una regió que veu passar el tren que porta cada dia centenars de persones a Machu Picchu. I és també aquell que han de travessar tots aquells qui viuen en petites comunitats amb cases de tova i amb poc més per refugiar-se que un sostre fet de palla si volen baixar a intercanviar els seus productes al mercat d’Urubamba, de Písac o d’Ollantaytambo.
Fa poca estona he rebut un correu que explica que el Vilcanota ha sortit de mare i que la població de tota la província d’Urubamba està en estat d’emergència. Pel que em diuen, la velocitat de l’aigua és impressionant i s’emporta tot el que troba per davant. Les fotos em fan esgarrifar. La carretera que porta a Písac s’ha convertit en un riu i ja no s’assembla gens amb aquella que vam recórrer nosaltres asseguts i patint el vent i el fred al darrere de la ranxera d’en Cosme. Les cases, construïdes amb tova, s’estan esfondrant i a la gent de la vall només li queda contemplar com la petita casa que s’havia fet amb els anys i els esforços de tota la família ha quedat convertida en un munt de fang i palla que ja no serveix per res.
M’explica un germà de la Salle que tenen unes quantes famílies allotjades al pavelló de l’escola. S’han emportat el poc que tenen, i una velleta s’hi ha presentat amb unes quantes gallines i els cuyes, els conillets d’índies que representen la poca carn que menja aquesta gent durant la setmana i que han d’alimentar amb herba fresca, que ara el Vilcanota també s’ha emportat.
Les ajudes no arriben, la gent comença a estar desesperada i el riu ja s’ha endut aquells qui intentaven creuar-lo per buscar refugi en un lloc que semblava més segur.

Mentrestant, les televisions només informen dels turistes atrapats a Machu Picchu.

Una sauna a Finlàndia

Finlàndia és el país dels mil llacs, del Pare Noel i dels lapons que viuen més enllà del cercle polar, però també és el país de les saunes, d’aquests banys de calor i fred que ajuden a suportar els gèlids hiverns i els frescos estius. I crec que no m’equivoco si dic que la sauna és el primer que em ve al cap quan algú em demana què em va semblar Finlàndia.
La primera sauna que vaig fer al país va ser segurament la més pintoresca, perquè no hi va mancar cap ingredient: calor, vapor, passarel·la, correguda i salt al llac. Jo havia anat a Finlàndia a un camp de treball amb gent de diversos països d’Europa que recollíem i arreglàvem eines per enviar a una escola professional de Tanzània, i el cap de setmana vam agafar les bicicletes i ens en vam anar cap al llac Kintulampi, al nord de la ciutat de Tampere.
Arribar al llac no va ser del tot senzill si tenim en compte que no hi havia bicicletes per tothom i a mi me’n va tocar una d’infantil, cosa que em va fer pedalar el doble, per molt que als meus companys nòrdics els semblés que aquella ja era una bicicleta de la meva talla. De tota manera, de seguida em vaig oblidar de l’esgotament quan vaig veure on havíem anat a passar el cap de setmana. Faltaven pocs detalls perquè allò fos el Paradís: hi havia una casa de fusta, un llac envoltat d’un bosc de coníferes amb una petita caseta a la riba amb una passarel·la que s’endinsava uns metres a l’aigua. Només mancava una mica de sol i calor.
Després de dinar un sandvitx de cogombre i tomàquet amb un tallet ben prim de formatge, vam passar-nos la tarda fent una volta pels boscos collint aranyons i aprenent a enfilar-los en un bri d’herba tal com ens van ensenyar unes noies noruegues. Un cop enfilats tots els fruits, se’ls menjaven com qui es menja un collaret de perles d’un color blau negrós. Més tard, ens van dir que havia arribat l’hora de preparar la sauna i que calia que talléssim una mica de llenya perquè s’anés escalfant.
Vam tallar la llenya amb poc estil, però aviat tot va estar a punt perquè comencés un ritual que per als finlandesos era d’allò més normal, però per als altres era tota una novetat. Vam decidir dividir-nos perquè la caseta no era prou gran per tots i els nois van entrar-hi els primers. D’aquesta manera, no calia preocupar-se pels vestits de bany, tot i que les corregudes per la passarel•la van fer posar vermell a més d’un.
Quan els nois van sortir i van anar a acabar el sopar que havíem deixat a mitges, les finlandeses ens van dir que abans d’entrar a la sauna ja havíem de fer una primera banyadeta al llac. La veritat és que jo no les tenia totes. Aquella aigua fosca i freda no convidada precisament al bany, però si elles ho feien també ho podia fer jo. Vaig ser incapaç de controlar un bon crit i no vaig trigar gaire a pujar per l’escaleta de fusta després de fer unes quantes braçades amunt i avall.
Entrar a la sauna volia dir canviar brutalment de temperatura i aviat vaig tenir sensació d’ofec. De mica en mica, però, em vaig anar relaxant i fins i tot em vaig atrevir a sortir un parell o tres de vegades més per tornar a saltar al llac i tornar cap a dins on l’escalfor arribava gairebé a noranta graus.
Recordo, a més, que ens van donar a cadascuna una branca de bedoll perquè ens piquéssim la pell i acabéssim d’activar millor la circulació. Em van renyar perquè no picava prou fort, però jo prou feines tenia a anar respirant cada vegada que llançaven aigua a les pedres calentes que hi havia al costat de l’estufa. Una de les vegades, van buidar-hi tot una cervesa i la caseta es va omplir d’una olor realment agradable.
Vaig sortir de la sauna com nova, com si el cos hagués recuperat la temperatura d’estiu que havia deixat a Catalunya. Llàstima, però, que això no va durar gaire estona i em vaig haver de tornar a posar el forro polar per contemplar la meravellosa posta de sol que va enrogir les aigües del llac.

Passejada per la Corrèze (França)

Després d’onze anys vam tornar a Rancon, un poblet molt petit al nord de Limoges (França). La Sandrine i els seus pares ens esperaven amb el sopar a taula: meló d’entrada, carn amb mongetes tendres, amanida i una plata de formatges. Per postres, un pastís d’avellanes típic de la regió i una crema amb clares a punt de neu al damunt. Un sopar fantàstic i en un marc incomparable, el jardí que dóna als camps de darrere la casa amb un sol que s’anava ponent a poc a poc. Em semblava ben bé que m’havia ficat dins una lliçó de francès titulada “Une maison à la campagne”.
L’esmorzar de l’endemà va tornar a ser amb productes de la terra: melmelada d’albercoc amb ametlles feta per la mateixa Sandrine. A més, ja tenia a punt el picnic per dinar perquè ens volia portar a visitar uns pobles que quedaven una mica lluny, tots encara a la regió de Limoges, però al departament de la Corrèze.
Després d’una mica més d’una hora i mitja de camí vam arribar a Colonges la Rouge, un poble situat a l’encreuament de les regions del Limousin, el Quercy i el Périgord. El primer que vam fer va ser dinar, perquè ja eren la una i per la Sandrine es començava a fer tard. No vam trigar gaire, però, a posar-nos en marxa i a descobrir un indret realment meravellós. Colonges la Rouge l’any 844 va passar a formar part del vescomtat de Turenne, que era independent de la corona francesa, i això va fer que el poble es beneficiés d’exempcions fiscals, llibertats, privilegis i immunitats, a més del dret d’exercir la justícia, la qual cosa va provocar un ràpid desenvolupament de la població, que va continuar en els segles següents fins que al segle XIX la fil·loxera va obligar a deixar les seves terres a gairebé un 40% de la població. De tot això, en queden ara nombroses edificacions, com l’església de Saint-Pierre, el castell de Vassinhac, la Chapelle des Pénitents o la Maison de la sirène, convertida ara en museu local, i que pren el nom de la sirena que hi ha esculpida a la dreta de la portalada. Una sirena que representa la perdició dels homes, però que aquí està acompanyada d’un dofí, símbol d’aquell qui estima els homes i els salva.
Colonges la Rouge pren el nom del color de les pedres amb què estan construïts tots els edificis de la població i que la converteixen en una singular població de color vermell. Actualment, Colonges ha superat els seus problemes de principis del segle XX i s’ha convertit en un reclam turístic per a gent com nosaltres, que passeja amunt i avall per aquests carrers, fa un mos en els nombroses restaurants que ocupen els baixos d’algunes cases i compra artesania a les petites botigues, algunes de les quals intenten escapar-se del souvenir tradicional.
Com que encara era d’hora, la Sandrine ens va portar a Curemonte, considerat un dels pobles més bonics de França. No sé si és un dels més bonics, però realment és un poblet de postal. Passejar pels carrers de Curemonte era com transportar-se en el temps. El castell presideix el conjunt de cases nobles, esglésies i l’antic mercat, halle. De fet, no es tracta d’un castell sinó de tres de diferents, dos dels quals l’any 1940 eren propietat de la filla de l’escriptora Collette, que va escriure aquí mateix alguns dels passatges del seu Journal à rebours (1941).
Encara quedaven hores i pobles, així que vam arribar-nos fins a Beaulieu sur Dordogne, un altre village també molt bonic i molt ben cuidat a la riba del riu Dordogne, on hi havia molta gent banyant-se i passejant amb barca. Fins i tot ens vam trobar amb un casament a l’estil tradicional amb els nuvis acompanyats d’un acordionista amb tots els convidats al darrere acompanyant-los fins al riu on van pujar tots ens una de les barques que antigament baixaven riu avall carregades de fusta. I això amb l’acordionista posant una banda sonora molt apropiada a l’escena que estàvem vivint i que semblava que ens havia traslladat a dins d’un film de mitjan segle XX.
Feia calor i per això ens vam asseure en una terrassa d’una cafeteria i, assessorades per la Sandrine, ens vam prendre un diàbolo citron, una gasosa amb xarop de llimona, molt bo i refrescant. Ja només ens quedava una última parada, aquesta vegada Turenne, un poble enfilat dalt d’un turó i presidit per un castell. Començàvem a estar cansades, i em va costar arrossegar la Sandrine i la Montserrat fins dalt de tot, però de seguida em van acabar agraint que insistís tant perquè la vista de la vall era magnífica. El vescomtat de Turenne, com ja havíem descobert a Colonges la Rouge, es va convertir fins al segle XVIII gairebé en un estat dins l’estat i això li va permetre tenir una gran influència en la història del país, i donar dos papes d’Avinyó i un mariscal de França com Henri de la Tour d’Auvergne. Tants segles d’independència, però, van acabar quan el darrer vescomte per acabar amb els seus deutes de joc s’ho va vendre tot a Lluís XV.

Islàndia. Piscines termals.

Avui que fa fred he tornat a recordar Islàndia, i més concretament el dia que em vaig banyar en una piscina amb l’aigua a 42 ̊̊ C. Deu ser per allò dels contrastos.
Pels islandesos, la piscina és un dels equipaments més importants de la població. A tots els pobles, per petits que siguin i per poca gent que hi visqui, tenen la seva piscina municipal, molt més gran que la d’algunes ciutats catalanes amb el triple d’habitants. És veritat que, malgrat el fred que fa al país, l’aigua ja surt del subsòl calenta i, per tant, no han de gastar-se res per escalfar-la. Ells, el que troben estrany, és que hi hagi piscines d’aigua freda!
Durant els dies que vam ser al país, vam veure piscines i més piscines, gent amb tovalloles a punt per anar-se a fer una remullada i vapor sortint de darrere les tanques, però no hi havíem entrat cap dia. Això, si no comptem la primera capbussada al Blue Lagoon, que és gairebé una atracció turística més. És per tot això que ens vam decidir a fer una visita a la piscina més gran de Reykjavik (Laugardalur), i per fer una mica d’exercici vam decidir anar-hi a peu des del nostre alberg, cosa que va suposar travessar gairebé tota la capital i plantar-nos davant de la piscina després d’uns tres quarts d’hora de suportar el fred que feia malgrat que només fóssim al més d’agost. Pel camí, a més i gairebé sense voler, encara vam fer una mica de turisme quan vam passar davant de la casa on l’any 1986 Mihail Gorbatxov i Ronald Reagan van posar un altre granet de sorra a la fi dels anys de la Guerra Freda i de l’amenaça constant de la bomba atòmica que aleshores planava sempre sobre la població civil d’un món dividit entre comunistes i capitalistes, que semblava que no s’havien de reconciliar mai.
L’entrada de la piscina va resultar ser més barata que el que valia un cafè (360 IKS). Igual que al Blue Lagoon, hi havia cartells que avisaven de la necessitat de dutxar-se i de rentar-se el cap abans de posar-se a l’aigua. De fet, ja hi tenien uns dispensadors de sabó perquè ningú busqués cap excusa per no fer-ho. Les piscines sense clor del país exigeixen que tothom hi entri ben net.
El recinte era gran i de seguida que vam sortir del vestidor vam veure una piscina interior de mida olímpica, però completament buida. No hi havia ningú que hi nedés, ni tampoc semblava que ningú en tingués cap intenció. Una porta, en canvi, no parava d’obrir-se i tancar-se i ens deixava veure intermitentment la gent que es banyava a les piscines exteriors. Jo no les tenia totes de sortir despullada amb aquell fred, havia arribat ben abrigada i encara tenia les orelles vermelles i ara pretenien que sortís a l’exterior sense més tros de roba que un banyador esquifit. Ara bé, vaig pensar que si els islandesos ho feien, també ho havia de poder fer jo, o sigui que vam sortir corrent i ens vam ficar sense pensar-nos-ho ni un minut en una piscina on ja hi havia unes quantes persones amb una actitud totalment relaxada. Realment tenien raó tots els qui deien que a Islàndia la piscina era el lloc de trobada social: hi havia uns avis que parlaven tranquil·lament i una iaia que hi havia portat el nét d’uns deu anys que devia haver vingut de vacances i que no parlava ni un borrall d’islandès. A més, una parella reposava amb el cap a la vorada de la piscina i unes nenes reien en veu baixa i deixaven que l’aigua els cobrís fins arran de coll. Ens vam instal·lar en un racó i vam deixar que l’aigua i la sonoritat de la llengua islandesa ens fessin oblidar el fred que feia a fora.
Quan ja vam tenir la temperatura corporal recuperada i després d’observar totes les possibilitats que ens oferia un recinte amb sis o set piscines de mides diferents, vam sortir per anar cap a una piscineta rodona, que semblava la primera d’un petit circuït termal. De seguida em vaig fixar en un cartell que indicava que l’aigua estava a 38̊C. I de fet es notava de seguida que era més calenta que la de la piscina on ens havíem posat primer. Després d’uns cinc minutets vam sortir per ficar-nos de seguida a la del costat, que indicava 40̊C. Finalment, vam fer el pas cap a la de 42̊C. Aquesta sí que era calenta i costava aguantar tanta escalfor. Em va donar la sensació que aviat tota jo arrencaria el bull. I encara em va fer més impressió quan em vaig adonar que el termòmetre que hi havia penjat a la paret del fons de l’establiment indicava només 8̊C de temperatura! Per un moment, em vaig plantejar no sortir de l’aigua fins que arribés el bon temps… El problema és que a Islàndia el bon temps ja havia arribat, i era el que marcava 8̊C de temperatura.

Soqma (Perú). Un conte de Nadal

Un vespre molt fred i fosc, amb el vent xiulant amb força i només a la llum d’un parell d’espelmes, una nena explica una història sobre el perdó: fa un temps, la seva família es va adonar que cada dia desapareixia l’ou que ponia l’única gallina que tenien. S’hi havia de fer alguna cosa, perquè ara, a les patates que menjaven cada dia, no hi podien ni afegir un ou que els donés una mica més d’aliment. A casa estaven molt preocupats i ella i el seu germà van decidir que havien de descobrir qui era el lladre i van fer torns per fer guàrdia i vigilar dia i nit la gallina. No la desemparaven ni un moment. Estaven segurs que d’aquesta manera descobririen qui els deixava sense sopar cada dia.
Aviat, la investigació va donar els seus fruits i van enxampar els veïns. De seguida van córrer a explicar-ho a la mare. Estaven contents per la seva gesta i estaven segurs que els veïns pagarien pel que els havien fet. Sorprenentment, però, la mare els va perdonar. Els veïns eren tan o més pobres que ells i ho havien fet per necessitat.
L’Ivi, que és així com es diu la nena, té nou anys i viu a Soqma, un poblet situat a gairebé quatre mil metres d’altitud sobre el nivell del mar, a la Vall Sagrada dels Inques. A Soqma les cases són construïdes amb tova, que els veïns han fet de fang i palla barrejats amb els peus nus i les cames fredes i cansades. Per anar a l’escola, l’Ivi camina gairebé una hora d’anada i de tornada cada dia i a la tarda surt a pasturar les dues vaques que té la família. Porta un jersei que li van donar els germans de La Salle l’any passat, gastat, vell i brut, i als peus hi porta les seves sandàlies negres, fetes de goma de pneumàtic, les mateixes ojotas que porta tothom aquí. A Soqma fa molt fred i molt vent, però ella ja hi està acostumada, s’abriga amb una manta de colors que a vegades fa servir per portar menjar o per carregar el seu germà petit. L’Ivi no ha vist mai un televisor perquè a casa seva ni tan sols hi ha llum elèctrica, no sap què és una play ni un mp3, a casa parla quítxua i a l’escola li ensenyen castellà, i segurament acabarà deixant els estudis ben aviat, com fan totes les altres nenes de la comunitat.
Ara té vacances i està contenta perquè al poble hi ha animació. Tot el dia va amunt i avall seguint els nois i noies peruans que han vingut a fer una tanca per l’escola on van tots els nens i nenes que tenen menys de vuit anys. Ella, des de fa poc més d’un any, va molt més lluny, amb els nens més grans.
Quan es fa fosc, Soqma sembla un poble fantasma, no hi ha llum enlloc, i només es veu alguna ombra que s’enfila muntanya amunt buscant casa seva gairebé a les palpentes. L’Ivi participa de l’estona d’oració dels nois i noies que ja s’han convertit en els seus amics. No diu res, escolta i els mira d’un a un a la claror de les dues o tres espelmes que il·luminen aquesta aula a mig construir, que els arrecera –una mica només- del fred i del vent que xiula amb força. Avui els nois parlen del perdó i l’Ivi es decideix a parlar.


Tres mesos més tard, l’Ivi es presenta a la porta de l’escola La Salle d’Urubamba. Ja no viu al poble, els seus pares s’han hagut de traslladar a Lima i ella viu a Urubamba amb una tieta. S’ha apuntat a les classes gratuïtes de reforç escolar. Està contenta, perquè potser així, a diferència de les altres nenes del poble, podrà cursar estudis secundaris.

Soqma (Perú). Cooperació al Valle Sagrado de los Incas.

2 d’agost de 2008. Ja fa una setmana que som a Soqma i ahir em van dir que avui ens vindrien a buscar a mi i al germà Víctor per anar a una reunió a Urubamba per parlar de com estan anant les coses. Tinc ganes de reunir-me amb l’Eva, la Marta i en Guillem i saber com els va a les seves comunitats. I moltes ganes de dutxar-me. Fa massa dies que no ho faig.
El germà Carlos puja a recollir-nos i carreguem també en José Luis a Pomatales abans d’anar cap a Urubamba. Està content i fent molta feina a l'escola de la petita comunitat.
L’Eva i la Marta es van endur la clau de l’habitació i em diuen que encara trigaran a arribar. Al final, em deixen la clau d’una altra habitació perquè em pugui anar a dutxar. Realment després de tants dies em convenia. Posar-se sota la dutxa d’aigua calenta és fantàstic. Em sento nova.
Els altres encara no han arribat i els espero al menjador. Arriben també amb ganes de dutxar-se però contents. Sembla que al final a ningú no li va malament del tot, al contrari. No tenim gaire temps per compartir experiències perquè de seguida comença la reunió. Parlem primer els sis voluntaris sobre l’estat de comptes i la feina. També ens demanen què ens sembla l’experiència. Després, els directors comenten quina és la situació de cada grup.
Se’ns ha fet l’hora de dinar i tots esperem amb candeletes el dinar que ens ha preparat la Chabela. Ha fet una mena de pastís d’espaguetis, patates a la brasa, pollastre i cuy, que és molt típic de tota la regió andina. Això de menjar conillet d’índies no em fa gaire gràcia perquè sembla ben bé una rata, però el tasto. Em pensava que s’assemblaria al gust del conill, però té un gust molt diferent, estrany per a tots nosaltres. Els peruans, però, se’l mengen amb fruïció.
Tot i que no tenim gaire temps, després de dinar sortim a comprar. Hem d’anar a la farmàcia perquè cada dia tenim més constipats al grup. Comprem també xocolatines per repartir aquest vespre després de sopar. Segur que tots estaran molt contents després de tants dies de menjar sopa i arròs amb llet.
Havíem quedat per marxar a les quatre i deu, però ja se sap que l’hora peruana no és la mateixa que la nostra, i acabem marxant força més tard després de carregar menjar a la camioneta. Els de Pampallacta, Yanahuaylla i Totora marxen amb en Cosme, els de Pomatales i nosaltres amb en Carlos. Aquesta vegada el comiat és per menys dies i no em fa res tornar aquest vespre cap a Soqma i veure com els ha anat la caminada fins a la cascada.
Deixem en José Luis i en Juan Carlos a Pomatales i quan arribem al pont que hem de travessar per pujar a Soqma resulta que hi ha un camió avariat i en té per més de dues hores o potser fins i tot per tota la nit. No es pot passar. El pont és molt estret i l’ocupa tot. Està tot el pas bloquejat. Veig com un senyor i una senyora que van amb un burret carregat fins dalt passen a peu, però no els és gens fàcil. En Carlos ens dóna dues opcions: o bé anem a dormir a Urubamba i ens pugen demà al matí o bé pugem a peu.
Decidim pujar a peu. Sort que porto el frontal a la motxilla, perquè s’ha fet fosc. Agafem un pot de melmelada d’un quilo i una bossa amb cent panets per poder esmorzar demà. El camí fa molta pujada. És molt fosc i no tenim cap punt de referència, només sabem que hem de pujar i pujar. Fem drecera perquè anar per la carretera és molt més llarg. De tota manera, al començament ens despistem un parell de vegades i hem de tornar enrere. Ens trobem gent que baixa del poble. Avui és la festa patronal i tots els qui trobem van molt beguts: Hem de deixar passar un home que va ben de tort i té feines a aguantar-se dret. La seva dona, al darrere, també fa tentines i tampoc sembla que vagi del tot serè el nen que els va al darrere, que deu tenir tretze o catorze anys.
La pujada és dura. A més, suposo que notem l’altura. No sabem ni tan sols si som gaire amunt o encara ens falta molt. Això de no veure més que el cercle de llum que dibuixa el frontal fa que ens sentim completament perduts enmig del no res. Per sort, ens tornem a trobar gent i tot indica que no som tan lluny com ens pensàvem. Sento com diuen “pero si es una gringuita…” referint-se a mi i als meus cabells vermells que han vist només per la llum que porto enganxada al front.
En Víctor creu que ens hem desviat del camí i que potser estem caminant cap a una direcció que no és la correcta, però no veiem cap més camí i continuem amunt per on veníem. De sobte, ens topem amb la paret d’una casa. Fa una hora que caminem i com que no hi ha llum enlloc no ens hem adonat que havíem arribat fins que hem vist la paret gairebé ran de nas. En Víctor reconeix la casa on vam anar a casament fa uns quants dies. Ja hi som i podrem menjar-nos un plat de sopa i descansar.
Davant de l’escola hi ha grups de gent amb fogueres i bevent chicha que tenen, com sempre, dins els bidons de gasolina. Alguns beuen cervesa, pocs, perquè la majoria no se la poden permetre. Hi ha gent que ja està recollint les quatre coses i marxen tapats amb les seves mantes de colors.

Em sorprèn aquesta festa sense música. Fa molt fred. Malgrat tot, jo em canvio de seguida la samarreta perquè aquesta caminada m’ha fet suar de valent. Ja ni em recordo de la dutxa.

Islàndia. Balenes.

19 d’agost de 2009. Els dies que vam ser al nord no ens vam decidir a anar a veure les balenes. Semblava una atracció massa turística i ja ens semblava que els paisatges ens oferien el millor d’Islàndia. Vam decidir que hi aniríem a Reykjavik, si teníem temps, i per això ahir vam decidir agafar un dels fulletons de propaganda que teníem arrugats dins de la motxilla i presentar-nos al port per anar a la sortida de la tarda.
Érem conscients que feia fred, vent i que estava a punt de ploure, però també era fàcil pensar que en aquest país no els espantaven aquestes inclemències meteorològiques, per això no vam pensar que el noi que hi havia venent tiquets en un dels vaixells es riuria de nosaltres com ho va fer. Només veure’ns arribar ja ens va dir que si havíem vist el temps que feia i que si volíem viure –i ho va dir així literalment- “la vida loca”, les balenes no eren la millor opció. Ens va convèncer de deixar-ho per l’endemà a primera hora del matí, cosa que ens permetria encara agafar l’avió de tornada a la tarda.

Així, doncs, quan avui sona el despertador, el primer que faig és mirar quin temps fa. No cal que ningú es torni a riure dels agosarats que pretenen anar a veure balenes abans de marxar d’Islàndia. Està una mica tapat, però de mica en mica es van obrint clarianes i sembla que no hi haurà cap problema per embarcar.
A les nou en punt sortim del port i ens aturem a prop d’una illa on hi ha els famosos puffins, frarets (Fratercula arctica), uns ocells que s’assemblen una mica als pingüins i també als lloros. Sé que pot semblar una barreja estranya, però són uns ocells elegantment vestits de negre i blanc i amb un bec de lloro de dibuixos animats. Els veiem volar i aterrar sobre l’aigua en un no parar que gairebé em mareja, sobretot perquè els intento caçar al vol en una fotografia gairebé impossible.
Continuem mar enllà i ens aturem per veure si apareix alguna balena. La veritat és que sóc molt escèptica i penso que no en veurem cap. Em sembla que tot plegat és una mica un enganyaturistes, però de cop apareix un llom i una aleta. La barca comença a bellugar-se per anar-li al darrere i la tornem a veure. Al cap d’una estona en veiem una altra i una altra i una altra… o potser sempre és la mateixa, el cert és que ja no ho sé. Això no és cap espectacle de l’orca Ulisses i no ens saluden amb la cua, però no puc negar que em fa molta gràcia veure-les. Es tracta de balenes Minke i, segons el guia del vaixell, fan entre set i deu metres i pesen de vuit a deu tones. Ningú no ho diria amb la rapidesa amb què es mouen i apareixen i desapareixen de la nostra vista! De tota manera, gairebé asseguraria que el millor espectacle és observar-nos a nosaltres mateixos anant d’una banda a l’altra del vaixell amb els ulls bellugant-se entre l’aigua i l’objectiu de la càmera per no deixar passar l’oportunitat de capturar-les, com si fóssim una mena de capità Ahab perseguint la gran balena blanca amb un arpó digital.
Fa molt fred i vent i la veritat és que ja en tinc prou. Per mi ja podem tornar a port, ja he vist una dosi de lloms i aletes suficient per avui. Ens movem en direcció a Reykjavik, però ens tornem a aturar. Ens anuncien que estem damunt d’un banc de peixos i que si volem podem agafar una canya cada un i provar sort. Per no avorrir-me, tiro la canya i al cap d’una estona trec un bon peix. No trigo gaire a treure’l de l’aigua i a tornar a llançar l’ham. Deu ser que recordo encara les poques vegades que de petita havia acompanyat el pare a pescar. No saps mai quan et faran falta les lliçons apreses durant la infància… Després d’un altre magnífic exemplar, em dono per satisfeta i plego.
Tornem a port, però abans un dels mariners fileteja un dels peixos que hem pescat, el talla i així mateix, sense rentar-se les mans, ens el converteix en sashimi al més pur estil japonès. Tothom agafa un escuradents, en punxa un trosset, el suca a la salsa de soja i… cap a la boca. Hi ha un senyor que no les té totes i fa una cara de fàstic terrible, segurament la mateixa que dec fer jo quan el tasto, perquè no trigo ni dos segons a llançar-lo dissimuladament per la borda.
Ara sí que sembla que naveguem a port, però de cop apareixen noves balenes. De fet, la meva primera impressió és que són dofins, però es veu que són balenes Harbour Porpoise, unes balenes petites que fan entre un metre i mig i dos metres i que pesen uns seixanta o setanta quilos. En salten quatre de cop de costat. Això sí que sembla l’espectacle de dofins del zoo de Barcelona, però es veu que és normal, que a vegades se n’han vist fins i tot grups de cent.
Finalment, i quan ja no em sento ni les mans ni els peus de tant de fred que tinc, atraquem a port. I és al port precisament on s’acaba aquest viatge a Islàndia, com s’haurien d’acabar tots els viatges a l'illa, perquè és per mar que va arribar Ingólfur Arnarson, que es va establir a Reykjavik l’any 874 i que és considerat el primer habitant de la ciutat. A diferència d’ell, però, la realitat diu que m’espera un avió per tornar-me a casa d’aquí a un parell d’hores.